Ha caigut tot sol al pou

La biografia política i humana de Jordi Pujol i Soley s'ha torçat irreparablement en un comunicat fet públic el dia de Sant Jaume a mitja tarda. Hi ha qui diu que el reconeixement d'haver amagat diners a l'estranger durant 34 anys serà una taca grossa en la trajectòria d'un personatge que ha estat una icona pel catalanisme polític. Però el més probable és que sigui un final propi d'una tragèdia de Shakespeare amb tots els ingredients de dramatisme personal i col·lectiu.

El partit que fundà l'ha fet fora de la seva presidència honorífica i de tots els honors i càrrecs que es derivaven de la seva respectabilitat. Tot plegat, molt trist per a tothom. Però això és el que hi ha i el país seguirà endavant tot digerint un ensurt polític de gran magnitud amb una forta càrrega moral. Una vida tan llarga com a polític s'ha estavellat en el penya-segat de l'opacitat fiscal i en les informacions de les irregularitats d'algun membre de la família que aniran sortint des dels tribunals i des del mitjans de comunicació. El títol del seu últim llibre, El caminant davant del congost, sembla avui premonitori.

El vaig conèixer personalment a finals del 1974 a Irlanda. Era un activista polític que visitava l'illa embolcallat en la representació de Banca Catalana. Era per parlar als representats de les joves cambres de Comerç d'Europa. En aquells moments, era també el que manava a la revista Destino, una publicació que des dels anys quaranta havia aglutinat el bo i millor del periodisme català durant la dictadura.

Pujol ho aprofitava tot per la causa política. Ha trepitjat Catalunya des de 1952 moltes vegades. Coneixia tothom. Quan havia de prendre una decisió important, m'havia dit, se n'anava a l'últim racó de Catalunya i mirant la cara d'un camperol o d'una dona vella que prenia el sol en un recer, ja en tenia prou. Recordo que el poble de Baldomà (la Noguera) va fer una festa a finals dels noranta per celebrar la visita de Pujol, que encara no havia estat mai en aquell poblet.

No calgueren gaires presentacions tant bon punt vaig arribar a Killerney, comptat de Cork, en una mena de balneari on Pujol estava a punt de dissertar. Tu ets en Foix, oi? Què m'expliques, què passa a Londres, com veus la situació dels laboristes, què passarà a Rhodèsia... Amb el temps descobriria que aquesta allau de preguntes davant d'algú que apareixia físicament per primera vegada a l'univers pujolià no era sinó una estratègia per passar a continuació a donar les seves opinions sobre les preguntes que acabava de formular. Feia les preguntes, gairebé ho ha fet sempre, no a l'estil socràtic, sinó per deixar anar un allau d'opinions personals sobre qualsevol tema.

Era un polític de mena, que s'aixecava molt aviat, amb una memòria prodigiosa, que no parava mai i que veia els moviments polítics com jugades d'escacs. Com diria Lluís Armet anys més tard, “quan els socialistes ens aixequem en Pujol ja ens ha fet tres o quatre putades”.

En les nombroses converses personals i telefòniques, en les trobades i en els actes socials, sempre hi havia un recel mutu. Molt sovint no endevinaves el motiu de la trucada fins que havien passat deu minuts. Sempre hi havia un estira-i-arronsa dialèctic i polític.

Un estiu estava molt preocupat pels valors. En parlava des de Queralbs i des de les xerrades que feia arreu del país. No s'hi quedava molts dies, a la Vall de Núria. Es movia pel territori, trucava a alcaldes, consellers i gent diversa de Catalunya. M'insistí molt sobre el tema dels valors fins al punt que em demanà una reproducció parcial d'una entrevista que havia estat publicada un diumenge en un diari de Girona. Però el redactor a qui li vaig encarregar el resum no va titular pels valors i al dia següent venia la telefonada amb la queixa corresponent. Fou aquell dia que li vaig dir que els valors eren molt importants, però que les conductes encara ho eren més. No tornàrem a parlar del tema.

Pujol tenia un arxiu mental, una mena de disc dur, on hi ha emmagatzemats uns quants milers de catalans amb totes les seves derivades. Era un fons documental que actualitzava constantment. Pujol portava a la memòria la fitxa de tota la gent que remenava les cireres del país. Els periodistes ocupàvem un arxiu especial. En aquells anys els coneixia a tots i podria dir que no se'n refiava de cap. I dels que se'n refiava una mica moltes vegades els utilitzava. En això seguia la tradició dels polítics clàssics.

Tot s'ha anat en orris en un tres i no res. Predicava els valors i no els vivia en un tema tan cabdal com és el de pagar impostos. És ell qui ho ha dit. En certa manera, penso que l'ensulsiada de Pujol no l'han provocat els seus adversaris o enemics. Ha caigut al pou tot solet.