El temple de Salomó

Un frare amic de Jordi Pujol li va enviar una carta de suport després de la seva confessió, explicant-li la història bíblica del rei David. Ja sabem pel profeta Samuel i pel llibre dels Salms que David va matar el gegant Goliat. I que va ser un dels grans reis d'Israel. Però sabem menys de la seva falta. La podeu escoltar aquests dies al Hallelujah de Leonard Cohen, que serveix com a banda sonora de La Marató. David es va enamorar de la dona d'un dels seus guerrers, Betsabé, quan passejant pel terrat del seu palau la va veure banyant-se i la va fer cridar per enllitar-s'hi. Betsabé va quedar embarassada i David va enviar el marit, Uries l'hitita, al front de l'exèrcit d'Israel, amb l'objectiu que el deixessin sol i el matessin. Llavors es va casar amb Betsabé. Però Jahvè el va castigar. El fill que esperava va morir pel càstig diví i David no va poder complir el seu somni: construir el temple de Jerusalem. Però va ser el seu fill Salomó, fruit del segon embaràs de Betsabé, qui va acabar la seva obra.

“Ho entén?” Pujol assenyala una gran bíblia. “Jo era molt catòlic, molt creient. Ara ho tinc rovellat.” Per això és un frare qui li recorda la història i qui li descobreix que a la bíblia hi ha l'explicació de qui és Jordi Pujol als 84 anys. I per això va estar temptat d'explicar aquesta història de l'Antic Testament al Parlament. “Però no m'haurien entès, se n'haurien rigut... I potser haurien fet malament.”

Quaranta anys després de fundar CDC a Montserrat, quan el país ha iniciat una despujolització que ha accelerat la marxa, Jordi Pujol torna a viure en la semiclandestinitat. Després de perdre l'oficina d'expresident, treballa ara en un altre despatx, que és en el que ha convertit, després de llogar-la, la casa que els porters tenien a la planta baixa de l'edifici on amb Marta Ferrusola han viscut tota la vida, a la ronda del General Mitre. Allà, en un cau sense gairebé llum del sol, Pujol hi ha començat a rebre visites gairebé clandestines perquè tots aquells que s'hi acostaven ara ja no ho fan, i ja no el conviden enlloc. Al cau hi té alguns llibres que vol portar a la casa de Premià de Dalt. Altres ja els ha donat a la Biblioteca de Catalunya. Ja no té secretària, ni fundació, ni res. Només escorta, que és qui li marca fins i tot el telèfon mòbil, perquè Pujol no sap fer coses mundanes. I és l'escorta qui li omple d'aigua el vas de plàstic blanc del qual va fent glops. “La Bruixa no ha començat bé, eh?” L'escorta és manresà.

Pujol era tan gran que la caiguda ha sigut de les mateixes proporcions. I se l'ha tractat amb acarnissament. Començant pel seu partit, que li va dir que no tornés a cap executiva, que ja no seria president fundador, que tornés el carnet, que ja no tenia els privilegis d'expresident de la Generalitat. Ni sou, ni despatx, ni secretària, ni tracte de Molt Honorable. “Es van espantar.” Malgrat tot, a Pujol la fidelitat el supera.

L'expresident parla i se l'ha d'interpretar. Constata que seu cas no ha afectat el procés sobiranista. Però, potser, en el fons, li dol. “Això del pujolisme les noves generacions ja no ho entenen.” David Fernàndez, 40 anys, presidirà la comissió que l'ha d'investigar. Però, el temple de Salomó el faran els fills del rei David. O ja l'haurien fet abans?

Pujol té dies. Dies en què li interessa la política, sobretot la internacional, i altres que li costa interessar-se per tot allò pel qual s'havia interessat. Ha deixat d'estar subscrit a Le Monde, el Corriere i el Frankfurter. I l'últim diari que tenia al seu cotxe va estar allà deu dies. “No em va sortir llegir-lo.” Està capficat. En ell i en el seu cas. I el de la seva família. No explica res de l'herència, però defensa el seu fill petit Oleguer.

Al final va fer passar la família per sobre de la política? “Alguna cosa d'això hi ha.” Però, sobretot, es va trobar sol. Ja no té Carme Alcoriza, la seva secretària de tota la vida. L'única persona a qui feia cas. Potser amb ella al costat mai hauria escrit aquella autoinculpació. Pujol té ganes de respondre públicament les preguntes que li van fer en la seva compareixença al Parlament. Allà on en el torn de rèplica, després d'aplicar el to baix recomanat pels advocats, va renyar els diputats per la causa general al pujolisme. Qui el va treure de polleguera va ser Joan Herrera. Amb ICV hi té el problema que els hereus del PSUC no són el PSUC amb qui ell va mirar d'entendre's. “Si jo hagués sigut italià seria de la democràcia cristiana, que es va entendre amb els comunistes.” Un pacte que, per cert, va quedar liquidat amb la tangentopoli.

“Jo no em puc posar bona nota.” Aquest és el Pujol actual. Un home que oscil·la entre el messianisme i la lucidesa humana. Una personalitat complexa que havíem vist com un ancià venerable, perquè els anys endolceixen el passat, però que ja se sabia que havia tingut una cara fosca.

El Pujol que sentim parla condicionat per la seva defensa. Per això evita anar a la televisió a explicar-se, que és el que li demana el cos. Pujol és ara un home amagat dins d'un despatx petit, que camina d'un cantó a l'altre com sempre, que lloa Merkel, que diu que Rajoy ha fet bé de “deixar-se” imposar les reformes, que parla del seu amic Köhl –amb qui té un final d'efecte mirall–, que no sap què fer dels llibres en alemany del seu amic Helmut Schmidt, perquè en fa un cada any i, per tant, cada cop té menys coses interessants a dir. Que troba llarg l'últim llibre de Vicenç Villatoro, però que ja n'ha llegit 600 pàgines.

Pujol és l'home que busca desesperadament que l'entenguin, potser perquè es pensava que el perdó seria immediat. L'home que en el castig troba la pau amb si mateix. L'home amb ideals –“jo no sóc nacionalista, sóc un patriota”– que un dia va descobrir que per mantenir-se en el poder s'ha de ser cruel i jugar al mateix joc que els altres. L'home que oblida la seva cara fosca dins del seu misticisme messiànic. A qui li surt de nou la cara fosca, que després torna a negar-se. Les dues cares de la veritat. L'home que potser ens ha enganyat més del que ens hem pensat mai. L'home que potser s'ha enganyat més a si mateix del que mai havia pensat. “Jo no em puc posar bona nota.” I, per cert, allò del temple de Salomó va acabar malament. Només cal llegir aquests dies les pàgines d'Internacional...