Batuts però contents

Van caure 27 departaments dels 61 on manaven. Van bascular a la dreta feus històrics d'esquerra, el territori del primer ministre Manuel Valls, i el del president François Hollande. El cop al Partit Socialista (PS), un més de les urnes al mentó del president, va ser sever. Però no va ser una patacada de les que obliguen a recollir els bocins per terra, i les departamentals han perjudicat històricament el partit al govern, per una qüestió de calendari i de desgast en el poder. I més encara tenint en compte que aquest executiu, arribat el 2012, s'ha trobat amb la crisi al damunt. A França, és cert, la recessió no va arribar amb la virulència del sud d'Europa, però ho va fer més tard. Desfeta lògica, per tant. Previsible, sens dubte. Només calia mirar els sondejos per deduir que la pregunta no era qui perdria, sinó com de greu seria el sagnat.

Tant és així que, l'endemà de la jornada electoral, els mots que van capitanejar la ressaca en el partit de la majoria es dedicaven més a lamentar, amb certa bonhomia, la falta d'unitat de l'esquerra que a fer una autocrítica profunda. No s'ha mirat, almenys de portes enfora, de trobar resposta al fet que la conservadora UMP aconseguís el 47% dels vots, o que Hollande hagi perdut amb un ampli marge totes les eleccions que ha viscut des de l'Elisi.

Aquesta sorprenent bona reacció davant dels resultats l'ha encarnat millor que ningú el mateix Valls (memorable la portada del diari Libération de l'endemà de la jornada, on es podia llegir “batut però content” damunt d'una imatge del català amb somriure innocent). Potser l'optimisme del primer ministre guarda relació amb el fet que, tenint assumida la desfeta, s'ha aconseguit minimitzar l'impacte del Front National (20% dels vots, però cap departament), principal temor expressat per Valls en campanya. En realitat, la UMP pot estar agraïda a l'estratègia del català, que es va bolcar fins a tal punt a atacar l'extrema dreta, “l'enemic de la República”, com el va definir, que va semblar oblidar-se de l'enemic –electoral– del seu propi partit: la dreta va fer una demostració de força mirant a les presidencials del 2017, i manarà en dues terceres parts dels departaments de França.

L'escenari d'aquest darrer diumenge era de fogueig (en un estat centralista com el francès és senzill imaginar les atribucions dels departaments), però marca, o, millor dit, referma una tendència. Els francesos, i en especial els votants socialistes, giren de nou l'esquena al govern, decebuts d'un rumb, primer, erràtic, i, després, directament contrari als postulats progressistes i de justícia social de l'Hollande candidat. La resposta que sembla planejar el govern, en la seva avaluació de got mig ple dels resultats, és posar fi a les divisions, paradoxalment provocades per aquest viratge del president, executat per Valls.

Membres del govern, però també dels verds i del Front d'Esquerra, van fer una crida la mateixa nit de la victòria conservadora a la unitat de l'esquerra, una expressió que sona a oxímoron però que Hollande sembla tenir la intenció de posar en primera línia de la seva estratègia postelectoral. Dilluns a la tarda una gran delegació del partit ecologista, que fa un any sortia per la porta del darrere del govern, es va reunir amb Jean-Christophe Cambadélis, secretari general del Partit Socialista. I ahir Valls va dir obertament que una entrada dels verds al govern era possible si s'arribava a un acord. Tot plegat fa agafar cada cop més força a la insistent informació segons la qual el president prepara un executiu d'apertura, on els pals de paller –i el rumb econòmic neoliberal– es mantindrien, però on es donaria cabuda a altres forces d'esquerra, i fins i tot a alguns crítics del mateix partit socialista.