“Som una nació exclosa”

Tenia catorze raons d'un país per obrir-se al món, però en podríem tro­bar catorze mil o cent qua­ranta mil per esca­par-nos d'un país que no ens deixa fer res. Són dues coses dife­rents. Aquest és un lli­bre en posi­tiu. El catorze res­pon a un petit joc. Tenia sis o set dates que aca­ba­ven en catorze i ales­ho­res em vaig entre­te­nir a mirar si podia tro­bar alguna cosa l'any 14 de cada segle, com un graó per anar pujant o com a vàlua d'un fil històric. De fet, des del 714 fins al 2014 pas­sen catorze segles amb catorze raons dife­rents. En cada segle almenys hi ha una raó.

Doncs que l'any 14 de cada segle hi ha una raó trans­cen­den­tal que fa que la història de Cata­lu­nya vagi sola i s'allu­nyi de la història de qual­se­vol altre país per incor­po­rar-se per si mateixa dins del con­cert euro­peu de naci­ons i anar pro­gres­sant. El 714, amb la invasió dels àrabs, ja ens vam dife­ren­ciar de la invasió que es va pro­duir en altres països, perquè al cap d'uns anys ens vam incor­po­rar a l'imperi caro­lingi. Vam ser l'únic país de la península Ibèrica dins l'imperi caro­lingi. Un fet que va ser fona­men­tal, perquè a par­tir d'aquí les nos­tres deri­ves tant soci­als com econòmiques han anat de manera dife­rent res­pecte als altres països de la península.

No és cap número màgic, és un pre­text per anar mirant enda­vant.

Deu­lo­feu s'ho aga­fava més seri­o­sa­ment que no pas jo, això de la matemàtica de la història. Per mi és un pre­text, per dir, per exem­ple, que el 2014 pas­sava alguna cosa ben grossa.

Hi va haver un tren­ca­ment defi­ni­tiu. Pot­ser no ens n'ado­nem, perquè encara estem dins del que en diríem l'ona expan­siva, però el tren­ca­ment ja s'ha produït. Per molts països euro­peus i d'arreu del món, el fet que més de dos mili­ons i mig de cata­lans anéssim a votar va ser un tren­ca­ment abso­lut. El que passi a par­tir d'aquí només depèn de nosal­tres.

Tot dependrà de com ento­mem el tema. Si fem el ridícul, mala­ment. Jo con­fio en el país. El pro­blema és que la gent no té pers­pec­tiva històrica; si en tingués, pot­ser veu­ria que les coses de vega­des van per camins dife­rents dels que volem que vagin, però final­ment asso­lim l'objec­tiu. La cosa és molt com­pli­cada, però jo sóc opti­mista, perquè el pas enda­vant que es va fer el 2014 no té marxa enrere.

No puc dir si estem al prin­cipi o al final del camí, però crec que el camí, molt i molt llarg no pot ser. El 2015? No ho dic pas. Mira Deu­lo­feu: deia que el 2029 ens tocava ser inde­pen­dents, jo ho firmo. Eren els càlculs matemàtics que ell feia i deia que en aquesta data Cata­lu­nya recu­pe­ra­ria la lli­ber­tat, després de la des­in­te­gració d'Espa­nya.

Això és el més evi­dent. A mi em va donar molta espe­rança escol­tar, fa pocs dies, un diplomàtic impor­tant de l'etapa de Clin­ton en una uni­ver­si­tat de Was­hing­ton, que deia que, si bé és cert que no els agra­den els can­vis de l'statu quo, ells sem­pre esta­ran a favor de la democràcia i, en con­seqüència, per ells el pro­blema català només es podrà resol­dre a través de la democràcia. És impor­tantíssim que aquesta idea vagi calant, encara que de moment només sigui als països anglo­sa­xons, i és bo que es vagi veient que nosal­tres tenim una raó democràtica. Vés a saber si ens en sor­ti­rem o no, però com a mínim ens ho han de dei­xar pro­var seri­o­sa­ment.

S'ha fal­se­jat interes­sa­da­ment per deter­mi­nats lob­bies. Sóc advo­cat i molt afi­ci­o­nat a la història. Jo aquí he anat a defen­sar-nos, com si fos en un plet con­tra tres ofen­si­ves dife­rents o con­tra tres perills dife­rents. Un és l'auto­odi.

Em refe­reixo a la falta de refe­rents que sovint tenen els cata­lans, perquè no hem fet mai història de Cata­lu­nya en el bat­xi­lle­rat o bé ens hem tro­bat en una escola amb un ense­nya­ment total­ment pre­cari en història de les huma­ni­tats en gene­ral i de Cata­lu­nya en par­ti­cu­lar. No hi ha refe­rents. Els refe­rents que tenim són espa­nyols, amb tots els alta­veus que té el poder espa­nyol, que ens ha vol­gut incul­car que Fer­ran II, el rei més impor­tant de Cata­lu­nya, va ser un rei espa­nyol que només pen­sava en la uni­tat de l'imperi espa­nyol. Això no és veri­tat, perquè en el moment en què es va morir Isa­bel el van fotre fora dient que era el vell rei català i que se n'anés cap a Cata­lu­nya perquè ho volia demo­cra­tit­zar tot i només empre­nyava. La història sol­vent és la millor defensa per a nosal­tres, perquè diu la veri­tat. La docu­men­tació de l'època i la his­to­ri­o­gra­fia més recents ser­vei­xen per demos­trar això. Aquest és el pri­mer perill: no donar refe­rents als cata­lans. Refe­rents pro­pis.

Segon perill: això que dèiem de la ter­gi­ver­sació de la història per part de gent interes­sada. Ens havien negat la història fins que l'any 2012 es van ado­nar que la cosa anava de veri­tat pel que fa al procés cap a la inde­pendència. A par­tir d'ales­ho­res, hi va haver un entu­si­asme cap a la història i veies com el diari ABC feia sèries històriques sobre Cata­lu­nya, la Fun­dació FAES edi­tava dos­si­ers i pagava con­gres­sos també sobre història de Cata­lu­nya i el Minis­teri d'Afers Estran­gers pagava dos­si­ers de més de 400 pàgines sobre la història de Cata­lu­nya per repar­tir-los per tot el món. De cop els agra­dava la història. Però, és clar, quina història? La que ells volien. Van veure que la història de Cata­lu­nya era el seu gran ene­mic. Aquí el pro­blema és que ens reco­ne­guin com a nació i l'única manera que no et reco­ne­guin com a nació és negar la història. Han hagut de fer un esforç impres­si­o­nant per crear una història dife­rent, per demos­trar que Cata­lu­nya no ha estat mai una nació i que Cata­lu­nya no ha estat mai un estat de dret. Els més intel·ligents reco­nei­xen la rea­li­tat, que Cata­lu­nya va ser el pri­mer estat de dret d'Europa, però diuen que es va auto­de­ter­mi­nar a favor de la uni­tat d'Espa­nya...

El perill és que Cata­lu­nya és una nació total­ment exclosa de la història uni­ver­sal. Hi ha una con­tra­po­sició bes­tial: hi ha qui creu que la història de Cata­lu­nya demos­tra que Cata­lu­nya és un país abso­lu­ta­ment sin­gu­lar que ha fet grans apor­ta­ci­ons en la democràcia, amb el pri­mer par­la­ment, la pri­mera Cons­ti­tució, etc. D'altres, en canvi, pen­sen que Cata­lu­nya no exis­teix, i això no pot ser. No pot ser exclosa aque­lla nació que tant ha fet per la democràcia euro­pea i pels fona­ments de la men­ta­li­tat democràtica euro­pea.

Deu­lo­feu té una teo­ria, unes pàgines molt interes­sants sobre el nai­xe­ment del romànic català. Deia que el romànic mun­dial havia nas­cut a Cata­lu­nya. Es va haver d'enfron­tar a tota l'acadèmia cata­lana, que ho negava dient que el romànic català és impor­tat de la Llom­bar­dia. Ell demos­tra que les pri­me­res vol­tes romàniques cata­la­nes són del 950 i 60, men­tre que les pri­me­res apor­ta­ci­ons llom­bar­des a Cata­lu­nya són de cent anys després.

És clar que és un refe­rent. Però jo explico que era molt més impor­tant el dret públic català. El dret civil català va ser una con­cessió espa­nyola quan van deci­dir que no quedés absor­bit pel Codi Civil espa­nyol, però li van tallar les ales de manera que va que­dar exclòs de qual­se­vol tipus de reforma. És cert que el dret civil català és una demos­tració més que tenim una deter­mi­nada manera d'enten­dre el món.

Aquí el més impor­tant és un dret públic català moderníssim, amb ins­ti­tu­ci­ons com ara el Síndic de Greu­ges, que va ser ins­tau­rat el 1406 a les Corts de Per­pinyà, pel rei Martí. I ara va el Tri­bu­nal Suprem i ens deixa com un par­rac. Com s'hi atre­vei­xen? Si nosal­tres vam inven­tar el Síndic de Greu­ges! Que ho diguin, això. Ningú ho ha dit. El dret públic català que va que­dar eli­mi­nat el 1714 era molt impor­tant, i intento dir que Cata­lu­nya no és només una nació històrica, lingüística i cul­tu­ral, sinó que sobre­tot és una nació política. I sem­pre, al llarg de la història, Cata­lu­nya ha tin­gut l'aspi­ració de ser un estat de dret. Des del pri­mer text, la pri­mera reso­lució i el pri­mer decret de dret públic que conei­xem, que és la decla­ració d'un sobirà català, el 986 a Car­dona, on el comte Bor­rell diu que per la gràcia de Déu dóna justícia, lli­ber­tat i dret als habi­tants. Sem­pre, des del pri­mer moment, s'ha inten­tat fer això, acos­tar la res pública al poble, a través de la justícia, la lli­ber­tat i el dret. I ho anem veient fins a arri­bar cent anys després als usat­ges. Sem­pre hem tin­gut aquesta men­ta­li­tat cata­lana democràtica, perquè érem un país petit que vivia al Piri­neu i s'havia de repar­tir les ter­res d'una manera precària, per sobre­viure. Tot això va fer que hi hagués una men­ta­li­tat democràtica. I, així com altres països nai­xen d'una altra manera, nosal­tres vam néixer de la pura neces­si­tat democràtica d'enten­dre'ns els uns amb els altres, perquè, si no, no hi havia manera de sor­tir-se'n. Tots els pac­tes es feien amb escrip­tu­res per la terra. L'any 1000 ja es parla del cos­tum malaltís dels cata­lans de tenir-ho tot per escrit.

Serà la pri­mera vegada que s'anirà a votar amb les cir­cumstàncies d'aques­tes noves for­ces que han entrat en escena i també amb l'inde­pen­den­tisme de CiU. Seran les pri­me­res elec­ci­ons en què Con­vergència és un par­tit inde­pen­den­tista. Caldrà veure com lli­guen totes aques­tes cir­cumstàncies davant l'elec­to­rat. A par­tir de les muni­ci­pals, hi haurà molts con­di­ci­o­nants que hau­ran des­a­pa­re­gut. S'hau­ran de posar d'acord d'una vegada per fer una llista unitària. Una llista de país perquè així puguem anar avançant. Sense cap mena de con­di­ci­o­na­ment ni com­plex. Si dei­xem enrere les muni­ci­pals, en què la gent s'hi juga molts càrrecs i llocs, a par­tir d'aquí s'ha de fer un esforç per anar amb una llista unitària. I si Mas ha de ple­gar, que ple­gui. No s'ho mereix, però si ha de ser el pro­blema, que bus­quin una altra per­sona que faci de líder, qui sigui. Si anem divi­dits, no ens en sor­ti­rem.

El suflé ha bai­xat perquè era un suflé men­ti­der; es basava en la men­tida, en el fet que la gent es pen­sava que ja estava tot fet, que ja s'havia acon­se­guit la uni­tat. Pot­ser calien les muni­ci­pals perquè ens ser­vei­xin com a catarsi, perquè no està tot fet. Encara hi ha molta feina per fer, i són els que han de pen­sar si merei­xen la inde­pendència, si han fet prou per merèixer-la. Si hi ha una llista unitària, una llista de país, estic con­vençudíssim que gua­nyarà. És impos­si­ble que Cata­lu­nya perdi. Ara, si els vas donant pei­xet amb divi­si­ons, això pot ser un des­as­tre. Dependrà només de nosal­tres.