“Ara la nostra veu és imprescindible a l'Ajuntament”

Sim­ple­ment que no ens vam posar d'acord, però no només nosal­tres, sinó les dife­rents orga­nit­za­ci­ons que calien. El pro­blema és que hi havia una falta de reco­nei­xe­ment del paper de les orga­nit­za­ci­ons. Aquí no vam ser capaços de fer-ho, i segu­ra­ment és part de res­pon­sa­bi­li­tat de tots. Posar-nos d'acord les dife­rents for­ces d'esquer­res és una assig­na­tura pen­dent, tard o d'hora ho hau­rem de fer. Mol­tes vega­des, però, es parla de con­fluència de cara a unes elec­ci­ons, però trobo que també ha de ser una acti­tud de les for­ces d'esquer­res sem­pre.

No ho podíem fer si no estàvem dins. No vull fer polèmica sobre el seu comu­ni­cat.

No, estic molt satis­feta de la llista que hem fet. És una can­di­da­tura molt plu­ral i que reflec­teix molt la nos­tra visió de la ciu­tat. Una can­di­da­tura de gent tan nor­mal com la cap de llista, amb gent de tots els bar­ris, en cre­ma­llera, i amb molta presència de gent jove. Em sem­bla molt impor­tant això: tot el que facis en política suposa cons­truir el futur per a les noves gene­ra­ci­ons, i és impor­tant tenir en compte els joves en això.

No tinc por, jo crec que a unes elec­ci­ons no et pots afron­tar amb por i recança. Crec que tin­drem uns bons resul­tats perquè tenim una feina al dar­rere que ens avala. En una situ­ació com l'actual, una veu com la nos­tra és impres­cin­di­ble.

Hi havia un joc de majo­ries que sem­blava al prin­cipi molt com­pli­cat però que ha permès a l'alcalde Josep Fèlix Balles­te­ros gover­nar amb certa tran­quil·litat, pot­ser també gràcies al seu tarannà. Ha estat, però, un man­dat dece­be­dor. Ja sigui per falta d'empenta o de con­ven­ci­ment del PSC, o pel joc de majo­ries del ple, no hem aca­bat de defi­nir un model i unes pri­o­ri­tats de govern. I que s'afe­geix al balanç dece­be­dor dels altres qua­tre anys, quan Balles­te­ros va gover­nar amb ERC.

El 2007 Tar­ra­gona par­tia de molts anys de govern de la dreta que havien dibui­xat una ciu­tat molt desi­gual, molt frag­men­tada i molt sot­mesa a interes­sos par­ti­cu­lars, dis­se­nyada pels pro­mo­tors, i amb un dis­curs bas­tant car­rincló. Els anys de govern del PSC no han impli­cat un canvi radi­cal, sinó un anar fent, però sense la valen­tia de mar­car una rup­tura i començar les coses d'una manera dife­rent. Ha estat una opor­tu­ni­tat per­duda que no es fes fa vuit anys, ara podríem afron­tar la situ­ació d'emergència social amb un altre bagatge.

Jo he fet opo­sició perquè era la meva feina, era on m'havien col·locat els vots dels ciu­ta­dans. He inten­tat fer opo­sició molt de con­trol, i molt pro­ac­tiva, no des­truc­tiva.

No, sem­pre he tin­gut una orga­nit­zació al dar­rere. També són mane­res d'enten­dre la política, cadascú té la seva manera. Nosal­tres vam inten­tar no limi­tar-nos a ser reac­tius, sinó por­tar temes dels quals con­si­de­rem que s'ha de par­lar, com les moci­ons de la PAH. També han fun­ci­o­nat coses tan peti­tes com per exem­ple acon­se­guir que es publi­quin les modi­fi­ca­ci­ons del pres­su­post.

Jo sóc política. Rei­vin­dico la política, és una manera d'estar al món, en què et pre­o­cu­pes de les coses col·lec­ti­ves. Una altra cosa és com fan política cer­tes per­so­nes, però aques­tes males pra­xis s'han de can­viar pre­ci­sa­ment des de la política.

És un dels grans pro­ble­mes. Cada vegada que tenim una cam­pa­nya sabem que sor­ti­ran els matei­xos tres o qua­tre temes, pels quals la gent pro­po­sarà coses que no es faran mai. Pro­pos­tes que es fan sense tenir en compte el que cos­tarà ni l'admi­nis­tració res­pon­sa­ble, ni si és pos­si­ble tècni­ca­ment. I pas­sarà amb aquest ball que es fa d'equi­pa­ments i edi­fi­cis buits. Que ja no sé si és una farsa, una tragèdia o una astra­ca­nada vocal. Això és molt poc seriós, i ens passa cada cam­pa­nya, i no entra­rem en aquest joc.

[Riu]. El que no faria al Banc d'Espa­nya seria pro­pos­tes que no tenen en compte les carac­terísti­ques tècni­ques.. Hi ha gent que parla de fer una bibli­o­teca, i em sem­bla que no s'han mirat els estàndards. Li dona­ria aque­lla funció que sigui més ràpida, més fac­ti­ble, i si pot ser un equi­pa­ment per al barri, millor.

El res­cat social. La pri­o­ri­tat número u ha de ser els seus ciu­ta­dans. Estem vivint una època en què les neces­si­tats de la gent són dramàtiques.

No diré que no hagin dedi­cat esforços tant a polítiques soci­als com l'ocu­pació, però que diguin quina ha estat la pri­o­ri­tat? Als pres­su­pos­tos això no surt així. El canvi és creure'ns real­ment que ho és, ser molt més pro­ac­tius, i que es noti tant en el pres­su­post com en la política quo­ti­di­ana del dia a dia. Per exem­ple, al ple hem defen­sat la cre­ació d'un parc públic d'habi­tat­ges, que a Tar­ra­gona no en tenim.

No sols recur­sos, també neces­si­tem capa­ci­tat política. La nova llei del PP buida els ajun­ta­ments de capa­ci­tat política i els con­ver­teix en una mena d'òrgan ges­tor, i això cal denun­ciar-ho. El tema del finançament dels ajun­ta­ments s'ha de resol­dre des d el'inici de la democràcia, i hau­ria de ser una pri­o­ri­tat. A més, aquí a Tar­ra­gona aquesta manca de recur­sos ens agafa amb uns deu­tes i unes obli­ga­ci­ons pen­dents que hipo­te­quen les finan­ces. I estic par­lant del deute del pàrquing Jaume I, que és una de les ani­ma­la­des més grans que s'han fet en aquesta ciu­tat. O del deute del Mer­cat, que són aquells pro­jec­tes que aca­bem pagant en l'època que ens va més mala­ment. I con­ti­nuem, apos­tant per temes com els Jocs del Medi­ter­rani...

Tenim els matei­xos dub­tes de sem­pre. Havíem defen­sat que si ser­vien per resol­dre la mobi­li­tat, per cosir i garan­tir la mobi­li­tat entre les dife­rents pobla­ci­ons del Camp de Tar­ra­gona, i també per cosir Ponent amb el cen­tre, això era el lle­gat que valia la pena. Si al final aca­ben sent un esde­ve­ni­ment i punt, aquesta no és la fina­li­tat. El pit­jor que ens podria pas­sar és que això acabés sent una cosa per la qual haguem d'avançar els diners des de Tar­ra­gona (de fet, ja hem dema­nat un crèdit) i que aca­bem pagant la festa, en un moment que aquests diners són més neces­sa­ris. Si no hi ha com­promís pres­su­pos­tari abso­lu­ta­ment ferm de la resta d'admi­nis­tra­ci­ons, ens hauríem de plan­te­jar l'opor­tu­ni­tat dels Jocs.

Això passa per una certa dinàmica per­versa que hi ha al ter­ri­tori. Som un ter­ri­tori com­plex, som uns pobles que estan molt junts, sense que això hagi pro­vo­cat que els dife­rents ajun­ta­ments hagin inten­tat posar-se d'acord. Aques­tes bata­lle­tes de cam­pa­nar que for­men part de la dinàmica dels par­tits i ajun­ta­ments del ter­ri­tori no han afa­vo­rit gens, al con­trari, el fet de tenir presència i força a altres admi­nis­tra­ci­ons. Si Reus, Tar­ra­gona i Vila-seca com­pe­tei­xen entre elles, és difícil que les rei­vin­di­ca­ci­ons del ter­ri­tori aca­bin tenint res­posta. I si no arriba aquesta entesa, aca­ba­rem sent el pati del dar­rere de Bar­ce­lona, on por­ta­ran les coses que no vol ningú. Mireu què ha pas­sat amb BCN World. Hem d'arti­cu­lar-nos com a la segona àrea metro­po­li­tana de Cata­lu­nya, no té sen­tit mirar el món amb els ulls del segle XIX.

Si ens hagues­sin fet cas a l'inici del pro­jecte, tot això que ens hauríem estal­viat. És evi­dent que allà un apar­ca­ment no hi pot anar. El més urgent és depu­rar les res­pon­sa­bi­li­tats, de tot tipus, també polítiques. I recu­pe­rar els diners mal­ba­rats. . Ima­gino que ara tots tenen mol­tes ganes d'ence­tar una cam­pa­nya amb una pro­posta per aquell forat, però hem de veure quina i quant costa.

Tenim un pro­blema: sem­pre aca­bem par­lant d'apar­ca­ments, i la mobi­li­tat no són només cot­xes. El pla de mobi­li­tat que tenim és un bon ins­tru­ment, i cre­iem que la poten­ci­ació del trans­port públic passa per garan­tir que l'EMT sigui una empresa pública i via­ble. És impor­tant que la ciu­tat sigui sobre­tot un espai per a via­nants. Cal con­nec­tar els bar­ris i el cen­tre amb car­rers, no amb car­re­te­res.

És una pos­si­bi­li­tat. Es votarà en clau molt local, però evi­dent­ment els temes de país també es trac­ten a les ciu­tats, i s'ha de poder par­lar de tot.

Jo penso que el model que tenim ara està esgo­tat, ja no té més recor­re­gut. La Cons­ti­tució s'ha inter­pre­tat d'una manera que no hi té cabuda Cata­lu­nya. A par­tir d'aquí cal que Cata­lu­nya sigui el que els ciu­ta­dans deci­dei­xin en un referèndum, que en cap cas es pot can­viar per unes elec­ci­ons al Par­la­ment. La meva res­posta? Crec que Cata­lu­nya ha de ser un estat. La manera com s'arti­culi aquest estat depèn molt de quina sigui en aquell moment l'alter­na­tiva i les pos­si­bi­li­tats. Al final tots aquests pro­ces­sos aca­ben en acords, no són uni­la­te­rals.