“El PP és més perillós per inútil que per corrupte”

Sí que he somiat mol­tes vega­des que podria par­ti­ci­par en un procés de canvi. El 24 de maig posa­rem fi a les polítiques que han afo­nat milers de per­so­nes, el nos­tre país, les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons i que dei­xen una ruïna política i moral grandíssima. Ho tinc difícil segons les enques­tes, però sor­to­sa­ment a mi em farà pre­si­denta el poble valencià, no les enques­tes.

Jo no pre­veig aquesta pos­si­bi­li­tat i pot­ser peque d'ingènua. La gent està molt farta i sap qui ha llui­tat con­tra l'abús de poder, les polítiques inso­lidàries que han dei­xat les per­so­nes amb dependència pel camí i els tre­ba­lla­dors sense drets. La gent sap qui ha llui­tat aquesta legis­la­tura con­tra les polítiques del PP.

Si, però també és un indi­ca­dor del mal govern que ha prac­ti­cat el PP. Els popu­lars han dece­but els que els són més pròxims ideològica­ment per la seua incom­petència, perquè un mal govern ho és per a tot el món. A les Corts els ho he dit mol­tes vega­des: “Són vostés més peri­llo­sos per inútils que per cor­rup­tes”. En tot cas, que els empre­sa­ris escol­ten les pro­pos­tes d'un par­tit democràtic que es pre­senta a les elec­ci­ons no hau­ria de ser cosa extra­or­dinària en un país nor­mal i democràtic.

El que importa és el tre­ball, però és cert que mol­tes vega­des si aquest no és visi­ble resulta anodí. De totes mane­res, la soci­e­tat civil coneix el nos­tre tre­ball i sap que hem defés sem­pre els interes­sos gene­rals.

Més mode­rada, això depén. Fa un any em van des­pat­xar de les Corts amb totes les con­seqüències. Jo sóc la mateixa. L'altre dia en un míting a Sagunt en vaig tor­nar a posar una samar­reta que dia: Bosal no es tanca. I vaig començar l'acte dient: “Diuen que l'Oltra ja no es posa samar­re­tes, però ací estic amb la samar­reta i tor­naré a posar-me-les quan siga neces­sari”. L'etapa de les samar­re­tes va ser perquè em tapa­ven la boca i hi vaig tro­bar una manera d'expres­sar-me. Ara ja ningú ens pot tapar la boca, això és el que ha can­viat.

Hau­ria de pre­gun­tar-se a la gent que valora. Però sí que és cert que jo em sent molt pròxima a les per­so­nes i pot­ser això és el que es per­cep. No sé si em veuen com una per­sona nor­mal a qui se l'entén. Recorde que una dona major em va dir: “Xiqueta, m'agra­des perquè t'entenc quan par­les”. I jo li vaig dir: “Vosté no es fie dels polítics que no entén perquè o no saben expli­car-se o no es volen expli­car i en qual­se­vol dels dos casos no són bon polítics”.

Pre­ci­sa­ment hem triat aquesta cam­pa­nya perquè després de fur­tar-nos-ho tot, el som­riure és l'únic que no poden pis­par-nos. L'ale­gria podrà véncer la por que ens tenia immo­bi­lit­zats, perquè és un sen­ti­ment molt potent.

El pri­mer al meu home i als meus fills.

Ser mare em va can­viar molt la vida, cosa que no sig­ni­fica que una per­sona sense fills no puga tin­dre el mateix com­promís social. Però sí que és cert que d'una manera o una altra he tras­lla­dat aquest sen­ti­ment i l'experiència de ser mare a la resta d'àmbits de la meua vida.. Algú em va dir: “Ser mare és no dei­xar mai de tin­dre por”. A més, la meua mater­ni­tat em va dur a Etiòpia, un dels cinc països més pobres de la terra, d'on vaig tor­nar total­ment can­vi­ada i no sols per la mater­ni­tat sinó per tot el que l'envol­tava. D'allí sí que va tor­nar una altra per­sona.

Sí que ho són i a més s'estan impli­cant tot i que jo intente man­tin­dre'ls al marge. El major m'ha dit que està molt enfa­dat amb Ciu­da­da­nos perquè diu que el taronja és de Com­promís i que robar no està bé. I l'altre dia el menut també em va sor­pren­dre. Li vaig pre­gun­tar que si volia que jo fóra pre­si­denta i va dir que sí perquè molava molt. “Per què ?”, li vaig insis­tir. Va refle­xi­o­nar i final­ment em va dir: “Perquè és com ser la mare de tots”.

Que com­pli­cat que m'ho posa. Ma mare ja m'ho deia que no encer­ta­ria mai com a mare. Jo sóc molt auto­e­xi­gent i em qüesti­one molt tot el que faig en política, però ser mare és l'ofici més difícil del món. Jo crec que comen­ces a encer­tar amb els fills quan es fan adults i les erra­des es con­ver­tei­xen en vir­tuts. De tota manera jo tic la sort que tots dos estan ena­mo­rats de la mare i tenim una relació molt bona. (El seu som­riu ara es fa més ample que el dels car­tells de Com­promís).

N'hi ha d'haver i, si no n'hi ha, hau­rem de pri­o­rit­zar i traure'n de davall de les pedres. Hem d'exi­gir un finançament just. Som l'única comu­ni­tat autònoma pobra que paga neta­ment quan hauríem de ser recep­tors. Estem en l'Espa­nya pobra en què ens ha situat el PP i som paga­dors . Aquesta situ­ació a més d'injusta és il·legal.

Hi hagut molts en què m'he emo­ci­o­nat i com­mo­ci­o­nat. M'ha pas­sat molt amb les vícti­mes del metro. És molt recur­rent, però no puc evi­tar-ho perquè no puc enten­dre que siguen tan cru­els de negar-los l'únic que dema­nen: conéixer la veri­tat sobre el pit­jor acci­dent del metro d'Europa.

Mira jo veig Jaime Mayor Oreja que és pro­ba­ble­ment l'home més naci­o­na­lista del món i em sent tant allu­nyada d'ell que no m'agrada defi­nir-me amb aquest -isme. El meu home sem­pre ho ha dit: “Tu eres d'este poble, en for­mes part com els arbres del Saler i si ens n'anàrem a viure a Ale­ma­nya et pan­si­ries.”

És que en el meu Face­book ho posa perquè jo em sent a gust en tots els llocs, però casa meua és aquesta. Jo sóc valen­ci­ana, ciu­ta­dana i del món. Sóc valen­ci­ana sense ismes i exer­cisc com a tal. I ho sóc sense haver nas­cut ací i perquè ho he triat. Que el Medi­ter­rani siga una fossa comuna en comp­tes del bres­sol de la nos­tra vida i cul­tura i bres­sol de la civi­lit­zació és com una punya­lada al cor. No sé si això em fa ciu­ta­dana del món, però jo no con­cep la meua existència sense sen­tir-me ager­ma­nada amb per­so­nes de tot el món que tenen les matei­xes des­es­pe­ran­ces i des­es­pe­ra­ci­ons que tinc jo.

No sé res­pon­dre a aquesta pre­gunta sense veu­rem en la situ­ació. A mi m'agrada un estat on Cata­lu­nya estiga. No ens podem per­me­tre el luxe de pres­cin­dir de Cata­lu­nya, crec que som més forts units i crec que els prin­ci­pals res­pon­sa­bles de la situ­ació actual de Cata­lu­nya són els dife­rents governs espa­nyols, per no haver res­pec­tat l'Esta­tut que els cata­lans van votar. Cata­lu­nya és una excusa per bara­llar- se PP i PSOE, menys­pre­ant i insul­tant així el poble català.

De segur que hau­ria rei­vin­di­cat poder votar.

Per què? En les falles hi ha de tot, si fiques una urna en una comissió t'eixirà una radi­o­gra­fia elec­to­ral. I jo par­ti­cipe sem­pre que puc en tots els actes de la meua comissió.

I tant que n'hi ha, només hem de mirar a la Junta Cen­tral Fallera i les falles que tenen butla papal.

Jo em veig anant a un par­tit de fut­bol com ho he fet tota la vida: pagant-me l'entrada i no en la llotja vip.

M'agrada el València CF i crec que amb això no ofenc la resta d'equips valen­ci­ans. El que no agrada a la gent és que algú diga que és de tots els equips valen­ci­ans. Men­tida. Si eres d'un equip ho eres i vols que gua­nyen els teus. Sóc xota i ho he sigut de tota la vida. A més, en ma casa els dos temes que sem­pre han gene­rat dis­cus­si­ons més apas­si­o­na­des són la política i el València CF.

No em tro­ba­ran com a política. No aniré a pro­ces­sons perquè crec que no toca, els polítics estem per a tre­ba­llar i no per a lluir-nos i eixir en la foto.

El canvi polític i el tri­omf el dedi­ca­ria a la gent que més ha patit en aquests últims anys, als que estan ací encara i als que ja no hi estan (s'emo­ci­ona....)

Crec que els ele­fants cada vegada són més xico­tets que són ven­ci­bles i no into­ca­bles.