L'acord necessari

Aviat farà sis anys, quan vam començar això que hem anat conei­xent com a “procés”, en algu­nes coses de fons estàvem més o menys on encara som. Els pri­mers papers que varen ser­vir per ori­en­tar la feina del grup ini­cial del que va aca­bar sent l'ANC ja deien que els par­tits polítics podrien aca­bar sent una eina útil o un escull. Ara se'ns fa molt evi­dent el que dèiem lla­vors. Em temo que, si ens haguéssim fixat en allò que els par­tits podien assu­mir, ja ho hauríem dei­xat córrer fa temps i del procés en que­da­ria poca cosa. Però la nos­tra anàlisi se cen­trava, sobre­tot, en allò que era neces­sari per acon­se­guir l'objec­tiu que ens movia. Ara, pot­ser més que mai, cal tor­nar a mirar-ho d'aque­lla manera i pre­gun­tar-nos què és neces­sari per com­ple­tar el procés.

La res­posta encara és la mateixa que fa sis anys enrere i és bo que ho recor­dem cons­tant­ment. Neces­si­tem el suport d'una àmplia majo­ria social i el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. Sense la majo­ria social favo­ra­ble no hi haurà reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. És una con­dició necessària però no sufi­ci­ent. També ens caldrà que aquesta majo­ria social s'expressi democràtica­ment, mas­si­va­ment i con­ti­nu­a­da­ment i que sàpiga superar els entre­bancs i els moments difícils, a vega­des pro­vi­nents de fora –gene­ral­ment dels que volen impe­dir el procés– i a vega­des des de dins –ja sigui per interes­sos més o menys legítims, per por del canvi o pels dub­tes sobre si és pos­si­ble d'acon­se­guir–. Però per acon­se­guir el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal també és neces­sari que esgo­tem les vies democràtiques i de diàleg que tenim ober­tes o que se'ns obrin en cada moment.

Mal­grat els entre­bancs, les fre­na­des i els retro­ces­sos, anem per bon camí. Hem aga­fat noves pers­pec­ti­ves i som molt més cons­ci­ents de les ame­na­ces exter­nes i de les nos­tres debi­li­tats, però també de les opor­tu­ni­tats, de les nos­tres for­ta­le­ses i de les debi­li­tats dels adver­sa­ris. El pri­mer pas que ens cal fer és expres­sar-nos democràtica­ment. Ho vam inten­tar el 9-N i no va ser sufi­ci­ent. Ens cal per­se­ve­rar i apro­fi­tar les noves opor­tu­ni­tats, ja siguin les que ens gene­rem nosal­tres –les elec­ci­ons del 27-S– o les que ens ofe­rei­xin els altres –les elec­ci­ons espa­nyo­les–. Però cal fer-ho bé, molt bé, i asse­gu­rar que la lec­tura dels resul­tats d'aques­tes elec­ci­ons –les unes i les altres– no tindrà cap altra inter­pre­tació pos­si­ble que la que volem: el poble català, quan en té l'opor­tu­ni­tat, es torna a expres­sar de manera clara i rotunda a favor de la inde­pendència.

Els entre­bancs que ens posen i posa­ran des de fora els conei­xem i els espe­rem. De moment, no ens han sorprès gens ni mica ni espe­rem que les coses canviïn, governi qui governi a Madrid, perquè els que real­ment manen con­ti­nu­a­ran sent els de sem­pre. Pot­ser can­vi­a­ran les mane­res i gua­nya­ran en sub­ti­lesa, però no ens hauríem de dis­treure amb els cants de sirena que pot­ser escol­ta­rem. El gran pro­blema, que ve de lluny, són els esculls que ens posem, des de dins, nosal­tres matei­xos.

Dèiem, fa sis anys, que per acon­se­guir l'objec­tiu era impres­cin­di­ble estruc­tu­rar sòlida­ment la uni­tat d'acció entre la soci­e­tat civil i les ins­ti­tu­ci­ons i que això gene­ra­ria un enorme ter­ra­bas­tall en els par­tits polítics cata­lans. Pri­mer va ser el PSC i ara està pas­sant a UDC, però també estan pas­sant coses a CDC –de moment de manera orde­nada i ben diri­gida–, o a ICV i EUiA –amb mol­tes més ten­si­ons de fons que les que sur­ten a la superfície–. Tot ple­gat no són res més que una mos­tra del que pas­sarà a mesura que el procés avanci. En la mesura que els nos­tres par­tits es pre­pa­rin per al gran canvi, demos­tra­ran la seva volun­tat de jugar-hi a favor i, en con­seqüència, esta­ran pre­pa­rats per ser actors prin­ci­pals en el nou esce­nari.

Aquests dies estem vivint un dels moments clau d'aquest ter­ra­bas­tall. I ha estat nova­ment l'ANC qui l'ha gene­rat. El seu full de ruta pre­veia la cele­bració d'una con­sulta per deci­dir fins a quin punt l'ANC s'havia d'impli­car en el debat polític si, arri­bats al mes de juny, els par­tits no havien fet bé la seva feina. I tot s'ha tor­nat a moure. Nova­ment, va ser el pre­si­dent el pri­mer a moure fitxa i, en pocs dies, allò que sem­blava impos­si­ble ja és irre­ver­si­ble. Ni ens podem per­me­tre tor­nar a la situ­ació ante­rior ni ningú pot sal­tar del tren em marxa, si no vol pren­dre mal. Hem tor­nat a pen­sar en allò que és neces­sari i hem dei­xat de pre­gun­tar-nos si era pos­si­ble. Han hagut de pas­sar quasi nou mesos per tor­nar allà on érem el 10 de novem­bre, però mai és tard si s'arriba a temps.

El 27-S ens cal gua­nyar i cal fer-ho de manera rotunda i incon­tes­ta­ble. I això només podem acon­se­guir-ho amb l'apor­tació de tot­hom, amb el millor que tenim a cada casa, arris­cant i gene­rant la il·lusió col·lec­tiva que hem vis­cut en cada Onze de Setem­bre des del 2012. Només aquesta il·lusió pot esde­ve­nir el tsu­nami democràtic que con­ver­teixi les elec­ci­ons del 27-S en un autèntic ple­bis­cit. Hi estem molt a prop, però ens falta sal­tar el dar­rer escull. I aquest escull no serà cap altre que poder fer aques­tes elec­ci­ons. Ja he sen­tit un parell de vega­des el senyor Rajoy dir clara­ment que “las elec­ci­o­nes ple­bis­ci­ta­rias no se harán”. No diu que no ho seran, de ple­bis­citàries, diu que no les farem. I tots sabem que farà els impos­si­bles per impe­dir-les i per impe­dir-les legal­ment, segons la seva lega­li­tat, la que ja té i inter­pre­tada a la seva manera. I no cal que faci coin­ci­dir les seves elec­ci­ons amb les nos­tres o que il·lega­litzi les nos­tres can­di­da­tu­res. Aquest senyor amb cara d'esta­qui­rot és molt més sub­til. Pre­pa­rem-nos per a aquesta pos­si­bi­li­tat, sis­plau.

Hau­rem de saber donar-li la volta, com vam fer el 9-N, però sense haver d'impro­vi­sar una solució que ens va aca­bar agra­dant moltíssim però que no va pro­vo­car els efec­tes que volíem. Ara cal apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats reals i legals que tin­drem després del 27-S. El nos­tre pla B ha de ser, si cal, encara millor que el pla A. Pot­ser pre­pa­rant el pla B farem pos­si­ble el pla A. En tot cas, no tor­nem a impro­vi­sar i, el que cal­gui fer, fem-ho des de la uni­tat i la lle­ial­tat mútua.