opinió
L'acord necessari
en allò que és necessari
i hem deixat de preguntar-nos
si era possible
I això només podem aconseguir-ho amb l'aportació de tothom
Aviat farà sis anys, quan vam començar això que hem anat coneixent com a “procés”, en algunes coses de fons estàvem més o menys on encara som. Els primers papers que varen servir per orientar la feina del grup inicial del que va acabar sent l'ANC ja deien que els partits polítics podrien acabar sent una eina útil o un escull. Ara se'ns fa molt evident el que dèiem llavors. Em temo que, si ens haguéssim fixat en allò que els partits podien assumir, ja ho hauríem deixat córrer fa temps i del procés en quedaria poca cosa. Però la nostra anàlisi se centrava, sobretot, en allò que era necessari per aconseguir l'objectiu que ens movia. Ara, potser més que mai, cal tornar a mirar-ho d'aquella manera i preguntar-nos què és necessari per completar el procés.
La resposta encara és la mateixa que fa sis anys enrere i és bo que ho recordem constantment. Necessitem el suport d'una àmplia majoria social i el reconeixement internacional. Sense la majoria social favorable no hi haurà reconeixement internacional. És una condició necessària però no suficient. També ens caldrà que aquesta majoria social s'expressi democràticament, massivament i continuadament i que sàpiga superar els entrebancs i els moments difícils, a vegades provinents de fora –generalment dels que volen impedir el procés– i a vegades des de dins –ja sigui per interessos més o menys legítims, per por del canvi o pels dubtes sobre si és possible d'aconseguir–. Però per aconseguir el reconeixement internacional també és necessari que esgotem les vies democràtiques i de diàleg que tenim obertes o que se'ns obrin en cada moment.
Malgrat els entrebancs, les frenades i els retrocessos, anem per bon camí. Hem agafat noves perspectives i som molt més conscients de les amenaces externes i de les nostres debilitats, però també de les oportunitats, de les nostres fortaleses i de les debilitats dels adversaris. El primer pas que ens cal fer és expressar-nos democràticament. Ho vam intentar el 9-N i no va ser suficient. Ens cal perseverar i aprofitar les noves oportunitats, ja siguin les que ens generem nosaltres –les eleccions del 27-S– o les que ens ofereixin els altres –les eleccions espanyoles–. Però cal fer-ho bé, molt bé, i assegurar que la lectura dels resultats d'aquestes eleccions –les unes i les altres– no tindrà cap altra interpretació possible que la que volem: el poble català, quan en té l'oportunitat, es torna a expressar de manera clara i rotunda a favor de la independència.
Els entrebancs que ens posen i posaran des de fora els coneixem i els esperem. De moment, no ens han sorprès gens ni mica ni esperem que les coses canviïn, governi qui governi a Madrid, perquè els que realment manen continuaran sent els de sempre. Potser canviaran les maneres i guanyaran en subtilesa, però no ens hauríem de distreure amb els cants de sirena que potser escoltarem. El gran problema, que ve de lluny, són els esculls que ens posem, des de dins, nosaltres mateixos.
Dèiem, fa sis anys, que per aconseguir l'objectiu era imprescindible estructurar sòlidament la unitat d'acció entre la societat civil i les institucions i que això generaria un enorme terrabastall en els partits polítics catalans. Primer va ser el PSC i ara està passant a UDC, però també estan passant coses a CDC –de moment de manera ordenada i ben dirigida–, o a ICV i EUiA –amb moltes més tensions de fons que les que surten a la superfície–. Tot plegat no són res més que una mostra del que passarà a mesura que el procés avanci. En la mesura que els nostres partits es preparin per al gran canvi, demostraran la seva voluntat de jugar-hi a favor i, en conseqüència, estaran preparats per ser actors principals en el nou escenari.
Aquests dies estem vivint un dels moments clau d'aquest terrabastall. I ha estat novament l'ANC qui l'ha generat. El seu full de ruta preveia la celebració d'una consulta per decidir fins a quin punt l'ANC s'havia d'implicar en el debat polític si, arribats al mes de juny, els partits no havien fet bé la seva feina. I tot s'ha tornat a moure. Novament, va ser el president el primer a moure fitxa i, en pocs dies, allò que semblava impossible ja és irreversible. Ni ens podem permetre tornar a la situació anterior ni ningú pot saltar del tren em marxa, si no vol prendre mal. Hem tornat a pensar en allò que és necessari i hem deixat de preguntar-nos si era possible. Han hagut de passar quasi nou mesos per tornar allà on érem el 10 de novembre, però mai és tard si s'arriba a temps.
El 27-S ens cal guanyar i cal fer-ho de manera rotunda i incontestable. I això només podem aconseguir-ho amb l'aportació de tothom, amb el millor que tenim a cada casa, arriscant i generant la il·lusió col·lectiva que hem viscut en cada Onze de Setembre des del 2012. Només aquesta il·lusió pot esdevenir el tsunami democràtic que converteixi les eleccions del 27-S en un autèntic plebiscit. Hi estem molt a prop, però ens falta saltar el darrer escull. I aquest escull no serà cap altre que poder fer aquestes eleccions. Ja he sentit un parell de vegades el senyor Rajoy dir clarament que “las elecciones plebiscitarias no se harán”. No diu que no ho seran, de plebiscitàries, diu que no les farem. I tots sabem que farà els impossibles per impedir-les i per impedir-les legalment, segons la seva legalitat, la que ja té i interpretada a la seva manera. I no cal que faci coincidir les seves eleccions amb les nostres o que il·legalitzi les nostres candidatures. Aquest senyor amb cara d'estaquirot és molt més subtil. Preparem-nos per a aquesta possibilitat, sisplau.
Haurem de saber donar-li la volta, com vam fer el 9-N, però sense haver d'improvisar una solució que ens va acabar agradant moltíssim però que no va provocar els efectes que volíem. Ara cal aprofitar les oportunitats reals i legals que tindrem després del 27-S. El nostre pla B ha de ser, si cal, encara millor que el pla A. Potser preparant el pla B farem possible el pla A. En tot cas, no tornem a improvisar i, el que calgui fer, fem-ho des de la unitat i la lleialtat mútua.