El dossier
Una gran amistat prou recent
Els lligams entre Escòcia i Catalunya són històricament escassos
El corrent de simpatia entre les dues nacions creix en paral·lel als processos que busquen la independència
De vegades, un petit detall explica moltes coses: de l'agulla a l'elefant, que proposava el mestre Vázquez Montalbán. Per exemple, per cinc lliures és possible comprar a AmazonUK un pin amb la Saltire, la bandera d'Escòcia, i la Senyera. Unides. Aparentment inseparables.
També ho estaven l'any passat, durant els dies previs al referèndum del 18 de setembre. Edimburg i Glasgow n'eren plenes, de banderes escoceses i catalanes. Se'n feien a terra, amb espelmes; molta gent, especialment els joves, se les pintaven a les galtes. Un crit comú.
Ara, un any després, quan qui travessa unes circumstàncies semblants és Catalunya –malgrat les enormes diferències per causa de la negativa del govern de Madrid a facilitar una via referendària per resoldre el contenciós–, les proves de militància en una mena de causa comuna no són tan evidents. No es veuen a cop d'ull. Però gratant una mica, xerrant aquí i allà, amb un botiguer, un taxista o un treballador de qualsevol lloc, un hotel o un restaurant, t'adones que els sentiments d'identificació perviuen.
És compartit aquest sentiment? Els escocesos, si més no els independentistes, veuen els catalans com a passatgers d'un mateix vaixell? Hi ha, d'entrada, una identificació política o funcionen altres vincles abans? En general, sí, hi és. Però l'esport també ha estat una altra via per conèixer el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. Tractaré d'explicar-me millor.
Abordo un taxi als afores de Glasgow i el primer que fa el conductor, Kenny Carson, tot just comentar-li d'on sóc, és treure de la guantera del vehicle una edició de butxaca del ja vell llibre de Jimmy Burns Marañon, Barça, a people's passion. Per al lector britànic, el text és una síntesi afortunada per entendre el “més que un club”. Explica històricament, en el context de la dictadura, la tensió esportiva entre Madrid i Barcelona, i la que se'n deriva políticament. Fruit una de l'altra o a l'inrevés.
El fet nacional analitzat a través de l'esport, i d'un club, no pas d'una selecció nacional. Aquest fet és quelcom que els escocesos no acaben d'entendre: ells sí que tenen seleccions presents en competicions internacionals. Sense anar més lluny, aquests dies Escòcia dóna suport com un sol home a la de rugbi, a punt de començar com està el campionat del món, que es juga al veí país d'Anglaterra. Nicola Sturgeon va retre visita dilluns a l'anomenat Tartan Army. El rugbi, aquí, també és més que un esport.
La del taxista de Glasgow és una de les moltes trobades que he tingut a Escòcia al llarg dels darrers anys, i que em permeten afirmar que el grau de coneixement, i fins i tot d'identificació entre els dos països, és bastant menys superficial que el que tenen, en general, els anglesos. Un altre exemple. Entrevista amb Alan Spence, escriptor i professor d'escriptura creativa a la Universitat d'Aberdeen, amb motiu d'un festival literal al qual vaig ser convidat fa un temps. L'origen barceloní de qui signa aquest text és el sant i senya que, d'entrada, permet establir moltes complicitats. És clar, parlo d'una persona amb una forta consciència política, que ha viscut la campanya del referèndum d'Escòcia militant activament en el cantó del Yes. Però el referèndum, justament, ha disparat la consciència política dels escocesos. I molts, aquests dies que he tornat un any després del 18-S, senten una certa enveja de manifestacions com les de la Meridiana.
Històricament, però, els lligams entre Escòcia i Catalunya han estat més aviat escassos fins a èpoques ben recents. Si més no, en el terreny polític. Altra cosa són relacions de caràcter intel·lectual, ni que siguin germinals. En aquest àmbit, tal com ha estudiat el professor Jaime Nubiola, de la Universitat de Navarra, no és menyspreable la influència de l'anomenada filosofia escocesa del sentit comú –que configura el gruix de la filosofia britànica durant la il·lustració– en l'obra, en primer lloc, de Martí d'Eixalà i Llorens i Barba. I també en l'escola de Barcelona al llarg del segle XIX i principis del XX, quan arriba, amb una síntesi pragmàtica i vitalista difosa des de París, i que emparenta, seguint la tesi de Nubiola, amb l'etapa de formació del pensament d'Eugeni d'Ors.
Un detall, sí. Una flor que no fa estiu. Perquè no és fins arran de la devolució de poders de Londres a Edimburg (1999) que la relació entre els dos països comença a canviar. No per atzar, el primer acord de cooperació internacional que ratifica el govern autònom escocès amb una administració europea estrangera ho fa amb la Generalitat de Catalunya, el maig de 2002.
Signen l'acord, a la Biblioteca Signet d'Edimburg, el laborista Jack McConnell, primer ministre del país en aquells moments, i el llavors conseller en cap català, i home fort del darrer govern de Jordi Pujol, l'ara president de la Generalitat, Artur Mas.
Des d'aleshores, el camí polític ha estat prou fèrtil. Potser el moment culminant va arribar amb la visita oficial que Alex Salmond va fer a Barcelona el 13 i 14 de desembre del 2008, durant la segona etapa del tripartit. Josep-Lluís Carod-Rovira oficiava aleshores com a vicepresident de José Montilla, i ERC podia mostrar muscle independentista en una coalició que, aleshores, es mantenia relativament allunyada de l'objectiu sobiranista, mentre no arribava la sentència de l'Estatut del Constitucional.
Per unes raons o per unes altres, a diferència del que, en termes generals, he pogut observat a l'Anglaterra que transito quotidianament des de fa quinze anys, en viatjar cap al nord de les illes, cap a Escòcia, el sentiment de simpatia en tant que català es copsa gairebé de seguida. M'ha passat a Glasgow, a Edimburg, a Aberdeen. M'ha passat abans i m'està tornant a passar ara, que he vingut per comprovar què queda de la febrada del referèndum del 2014.
No és tracta –parafrasejant Francesc Pujols– que en arribar-hi ho tingui tot pagat. Però detecto més vibracions positives en parlar de Barcelona o Catalunya a Escòcia que no pas les que percebo quan ho faig a Londres, Gloucester o Manchester. O, en tot cas, són ben diferents. En el primer cas funciona la ja esmentada identificació i complicitat política. En el segon, el que més atrau és l'enlluernament global per la capital catalana.
L'argumentari, obvi, denota també una paradoxa a què m'he referit d'altres vegades en aquestes mateixes pàgines.
Tot i que la distància entre Barcelona i Edimburg és la mateixa que entre Edimburg i Barcelona, en termes polítics, si més no fins al referèndum escocès, era molt més accentuada en la direcció Catalunya-Escòcia que no pas en sentit contrari. Les declaracions i implicacions emocionals de l'SNP cap al moviment independentista català sempre han estat molt més que diplomàticament prudents.
A hores d'ara, però, la remor de fons no s'atura. Perquè des de la signatura de l'Acord d'Edimburg (15-10-2012) entre el govern de David Cameron, primer ministre britànic, i l'homòleg escocès, Alex Salmond, la temperatura política de la societat escocesa va augmentar molts decibels. I des d'aleshores –abans en menor mesura–, les referències, comparacions o paral·lelismes entre el procés viscut a Escòcia i el que té lloc a Catalunya han estat inevitables. Aquesta efervescència política viscuda a Escòcia explica, en part, les simpaties cap a Catalunya esmentades. Més enllà de les simpaties, però, hi ha també una projecció acadèmica. Un cop d'ull a les pàgines webs dels departaments de les facultats de polítiques d'algunes de les més importants universitats escoceses permet comprovar que el nombre d'estudis doctorals o d'assajos, i de doctorands que estudien a Aberdeen, Edimburg, Glasgow o Stirling és, proporcionalment, molt alt en relació amb altres països de l'entorn.
De la mateixa manera, el nombre de professors o catedràtics que s'hi dediquen, d'una forma o d'una altra, tangencialment o com a aspecte principal de la seva recerca, és tanmateix prou elevat. Ho confirmem noms com ara David McCrone, Michael Keating o Nicola McEwen, per esmentar-ne només tres.
El principi o, més aviat, la continuació d'una gran amistat
recent.
1 any després de la consulta
La revista Presència, que surt encartada amb el diari El Punt Avui diumenge, dedica el dossier al primer aniversari del referèndum d'Escòcia. El dossier, de 8 pàgines, analitza la situació del país 12 mesos després i els motius de l'augment dels partidaris de la independència, i inclou una comparativa amb el procés català. La portada de la revista Presència, aquest diumenge.