Independents de Franco

Amb Franco també hi havia inde­pendències. De fet, el dic­ta­dor és l'últim cap d'estat espa­nyol a qui se li van esca­par ter­ri­to­ris, en con­cret dos d'afri­cans, el Mar­roc i Gui­nea Equa­to­rial, fruit d'un altre procés –aquest glo­bal, el de des­co­lo­nit­zació–, acce­le­rat després de la Segona Guerra Mun­dial.

Un acord del 1904 va repar­tir el Mar­roc en un pro­tec­to­rat entre França i Espa­nya, que es va que­dar la part nord, un ter­ri­tori habi­tat per tri­bus ber­bers que sem­pre li van fer la vida impos­si­ble. Un seguit de ràtzies a interes­sos indus­tri­als espa­nyols van pro­vo­car una decla­ració de guerra, la del Rif, que entre el 1921 i el 1923 duria der­ro­tes impor­tants a l'exèrcit espa­nyol. De fet, aquest va ser el des­en­ca­de­nant del cop d'estat de Primo de Rivera, que el setem­bre del 1925 va fer el major desem­bar­ca­ment naval fins lla­vors, el d'Alhu­ce­mas, i va posar fi a la rebel·lió. La guerra, però, va roman­dre a ulls dels mar­ro­quins com un gran símbol de la lluita anti­co­lo­nial, i el con­flicte mai va esvair-se del tot.

Durant la Segona Guerra Mun­dial, que Espa­nya va ocu­par tem­po­ral­ment Tànger, ja va aug­men­tar la pressió sobre els colons fran­ce­sos, i el 1944 es va publi­car un pri­mer mani­fest d'inde­pendència. La decla­ració, però, no va pros­pe­rar, i el 1953 els fran­ce­sos van obli­gar el sultà Moham­med V a exi­liar-se pel seu suport al movi­ment naci­o­na­lista que s'estava ges­tant. Ja en ple debat des­co­lo­nit­za­dor al món, però, el novem­bre del 1955 va tor­nar al país i va decla­rar la inde­pendència. “Tenim el gust d'anun­ciar la fi de la tutela i del Pro­tec­to­rat, i l'adve­ni­ment de la lli­ber­tat i la democràcia”, va pro­cla­mar. Després de mesos de nego­ci­a­ci­ons, França la va aca­bar accep­tant el febrer del 1956 i Espa­nya, aquell abril, això sí, sense Ceuta, Meli­lla, l'Ifni ni el Sàhara Occi­den­tal, amb la qual cosa el sultà va pas­sar a rei.

El movi­ment des­co­lo­nit­za­dor, però, on va tenir més incidència va ser a l'Àfrica sub­sa­ha­ri­ana. En aquest marc, menys d'un decenni més tard, el novem­bre del 1965, la Comissió de l'Assem­blea de l'ONU va dema­nar al règim fran­quista que fixés data per a la inde­pendència de Gui­nea Equa­to­rial, un ter­ri­tori cons­tituït en colònia espa­nyola el 1926 i al qual les Naci­ons Uni­des ja havien forçat el 1963 a dotar-se d'un govern autonòmic. El con­sell de minis­tres va apro­var el desem­bre del 1966 una con­ferència cons­ti­tu­ci­o­nal que se cele­bra­ria l'octu­bre de l'any següent i que dona­ria lloc a la pri­mera Cons­ti­tució del futur estat. El text va ser apro­vat per un 64% en referèndum l'agost del 1968, sota la super­visió de l'ONU, i del 22 de setem­bre al 2 d'octu­bre del mateix any es van cele­brar les pri­me­res elec­ci­ons gene­rals.

L'última inde­pendència d'un ter­ri­tori espa­nyol va ser solem­ne­ment ator­gada el 12 d'octu­bre del 1968, quan Manuel Fraga, minis­tre d'Infor­mació i Turisme, va encapçalar una àmplia repre­sen­tació diplomàtica que va viat­jar al país africà a cer­ti­fi­car-la. El mateix dia el BOE publi­cava un decret reco­nei­xent els resul­tats elec­to­rals i decla­rant la inde­pendència de Gui­nea Equa­to­rial.