Nova oportunitat per a Escòcia?

L'independentisme escocès ha canviat la forma en què s'acosta a Catalunya i ha decidit esdevenir obertament aliat del sobiranisme en l'escena internacional, en la mesura de les seves forces.

El canvi de rumb l'ha fet tant en interès dels catalans com en interès del mateix independentisme de la vella Caledònia. Perquè el Partit Nacional Escocès, trencant l'habitual política de no ingerència en afers interns d'altres estats, ha expressat la seva opinió formal sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya en les 48 hores que han seguit a les eleccions. I ho ha fet inequívocament.

Dilluns va ser la primera ministra, Nicola Sturgeon, la que va afirmar que el poble català té el dret a l'autodeterminació. I posava com a “exemple per al món” la via pactada, legal i vinculant que van seguir els governs de Londres i d'Edimburg per resoldre un contenciós polític fruit d'un resultat electoral: la majoria absoluta, amb només el 44% del vot popular —Junts pel Sí més la CUP han fregat el 48—, en les eleccions de 2011, contesa a què el nacionalisme escocès va concórrer amb la promesa d'un referèndum per la independència en cas de victòria.

Al cap d'unes hores de les manifestacions de Sturgeon, la consellera de Cultura, Europa i Afers Exteriors, Fiona Hyslop, oferia la possibilitat d'aconsellar Madrid i Barcelona per mirar de sortir de l'atzucac, sempre i quan representants del govern escocesos fossin convidats a “compartir l'experiència” que va fer possible el referèndum del 18 de setembre del 2014.

Ahir, significativament, un dels parlamentaris unionistes més reputats del Parlament de Holyrood, Ian Duncan, del Partit Conservador, va secundar les paraules de Fiona Hyslop perquè Escòcia faci de mediador entre Catalunya i Madrid, conscient que “la solució és un referèndum com l'escocès”.

Però encara més. La fins fa un any veu més potent del nacionalisme escocès, Alex Salmond, es va afegir a demanar una solució pactada per al cas català. Salmond va signar, amb una encaixada i un somriure a la boca, amb el premier britànic David Cameron l'Acord d'Edimburg del 15 d'octubre del 2012 —el mateix dia que Artur Mas vagi a declarar al TSJC pel 9-N farà tres anys–. I després es va batre a cara de gos amb el seu rival.

Salmond es prodiga poc en les opinions sobre Catalunya i fins i tot en el seu recent llibre The Dream Shall Never Die, diari dels cent darrers dies de la campanya del referèndum, pràcticament no en parla ni una vegada. Però ahir en va etzibar algunes.

Ho va fer en un article penjat a la web de la l'influent agència de notícies Bloomberg, que titulava amb la vella sentència del famós pòster previ a la Segona Guerra Mundial, que el govern de Londres va difondre per aixecar la moral de la població: “Keep calm and carry on” (“Mantingueu la calma i tireu endavant”).

És el consell als catalans que amb el seu “històric vot van mostrar una clara majoria per la pro independentista coalició Junts pel Sí i els seus aliats de l'esquerra radical CUP”. Salmond, sigui dit de passada, sap perfectament de la importància d'aquests grups de base popular, perquè a Escòcia van fer una impagable feina de conscienciació en les zones més deprimides del país, on els nivells abstencionistes eren elevadíssims.

En el text es pregunta com ha de reaccionar tothom davant els resultats de diumenge. I assegura que, “en primer lloc, la comunitat internacional ha de deixar de veure Catalunya com un problema i començar a veure-hi una oportunitat en aquesta expressió democràtica”. I continua: “En un món en què la violència abunda, i en un país que fa només dues generacions va ser governat per un dictador feixista, els moviments democràtics i pacífics haurien de ser reconeguts i respectats legítimament. Els analistes internacionals, partidaris com jo o hostils com David Cameron, haurien de donar suport al dret del poble a triar el seu propi futur.”

Repassa Salmond les espifiades o manipulacions recents de la Comissió Europea i considera també que “els espanyols necessiten i mereixen del pensament creatiu per avançar cap a una solució política”. “Potser –escriu, tal vegada massa ingenu– l'obtindran en les pròximes eleccions.”

I, finalment, demana a les forces independentistes “un murmuri de calma, com en diem a Escòcia.” “Tenen un mandat democràtic. Ara necessiten construir deliberadament i amb calma l'acceptació internacional de la legitimitat de les seves aspiracions, han de buscar aliats en les eleccions espanyoles de desembre i en la resta de comunitats autònomes. A Irlanda, fa molt de temps, hi havia una dita que feia: «Una dificultat d'Anglaterra és una oportunitat d'Irlanda»; Catalunya no és Irlanda, ni tampoc Escòcia. No obstant això, la dificultat de Madrid aviat podria convertir-se en l'oportunitat de Catalunya.”

Salmond no ha canviat el to. Seny i no pas rauxa. Quan ha parlat públicament de Catalunya, molt poc, sempre ha demanat un “acord” amb l'Estat per dur a terme un referèndum amb ets i uts.

Parafrasejant la sentència final del seu escrit, l'independentisme escocès ha entès que una oportunitat per a Catalunya també pot ser-ho per al segon referèndum a Escòcia. Dilluns ho deia The Times.

Si Catalunya s'independitza en 18, 24 o 36 mesos, i no s'ensorra el món, ¿què impediria que els escocesos ho fessin en cinc, sis o deu anys? Per això vol calma. Perquè una independència no pactada amb l'Estat podria causar massa problemes de transició, massa turbulències, i atemorir un cop més els escocesos. Malgrat tot, per fi l'SNP es manifesta obertament. Un altra conseqüència del 27-S.