Política

LA CRÒNICA

Un ‘coach' per al procés

És possible que el rebuig frontal del govern espanyol al pla Ibarretxe, l'any 2003, hagi fet recaure un aire de loser sobre la figura de l'exlehendakari. Fins i tot el seu canvi de fesomia d'ençà que va abandonar la primera línia política, fa sis anys (ara és del tot calb i amb entrades més prominents als costats), pot contribuir a un cert prejudici en la mirada. Però qualsevol idea predeterminada s'esfondra així que se'l veu parlar i moure's. Ho van comprovar ahir els encarregats de rebre'l a Vic, on va fer una conferència a la universitat amb el títol revelador de Quan el poble impulsa la política. Juan José Ibarretxe, que pel carrer es cobria el cap amb una txapela, va pujar al balcó de l'ajuntament i es va fotografiar amb l'estelada. I després, ja al rectorat de la universitat, va estar encantat de fer els cafès per als acompanyants.

En la conferència, va trencar totes les formalitats: va baixar de la palestra i va engegar un discurs tenyit de classe dinàmica i d'un aire d'emprenedor nord-americà que dóna les claus de l'èxit. No és estrany si pensem que, un cop va deixar la política, Ibarretxe va fer investigació a universitats dels Estats Units i va impulsar una fundació d'estudis socials i polítics que porta el nom del lehendakari republicà José Antonio Agirre. Ajudat d'un powerpoint, però amb una oratòria contundent, sense floritures, va deixar anar afirmacions clarividents sobre el procés sobiranista. “Ara hi ha un nou concepte de democràcia que és clau, voice or exit, em dones la paraula o me'n vaig; la clau no és la nació, sinó la democràcia, a Catalunya ho heu entès molt bé”, va assegurar. Així, va qualificar de “lliçó extraordinària” la mobilització del sobiranisme i de “meravellosa” la consulta del 9-N.

Malgrat el to d'entrenador personal que vol el millor per als amics, va evitar que res sonés a lliçó sobre què havien de fer els partits independentistes. “Catalunya no és en vies unilaterals, sinó en la pròpia, perquè l'altra part no està disposada a asseure's a taula”, va recalcar. Això sí, va amollar dues idees que, en l'actual panorama embrancat, sonen a avís per als navegants independentistes i per a qui les vulgui entendre: “La solució és a les nostres mans, els projectes a Euskadi o Catalunya només descarrilaran si descarrilen aquí, no pel que faci Madrid o la Unió Europea.” I encara va tirar una mica més de la veta ferroviària: “Heu d'evitar que el vagó institucional i el vagó social es despengin.”

A l'hora de parlar de l'actitud del govern espanyol i del Tribunal Constitucional (TC), l'expresident basc no va tenir pèls a la llengua. “El fet que tota Espanya vulgui decidir sobre què ha de fer Catalunya són arguments podrits, no s'aguanten des d'un punt de vista democràtic.” Són arguments –va puntualitzar– que “només s'aguanten si creus que no existeixen com a poble.” “A veure si és aquest el problema...” Les maniobres del TC li recorden el mur amb què va topar la seva reforma estatutària, el 2003: “El TC és un àrbitre políticament comprat, ha convertit l'autogovern en una autonomia limitada i supeditada.” A això va contraposar la possibilitat de fer un referèndum que va tenir Escòcia, que va guanyar, així, “el respecte al dret a decidir i i davant del món”. Entremig, va ser molt dur amb el PSOE per haver enterrat l'“Espanya plurinacional” i el dret de decidir. Per tancar la conferència, va oferir un autèntic truc de coaching, amb el qual es va acabar de guanyar el públic universitari que omplia l'aula magna: “Heu de tenir confiança: sabeu per què Barcelona és més important que Nova York? Perquè té a prop Vic.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.