“Sóc aquíi tinc una ràbia que em moro”, va dir, emocionada, Carme Puig Antich
Una emoció acompanyada d'aplaudiments sentits i d'alguna llàgrima va regnar durant la gairebé hora i mitja de l'acte unitari per exigir justícia pels crims del franquisme, que es va fer davant de la presó Model, un dels símbols de la repressió de la dictadura. L'espai ja havia quedat ple força estona abans de l'inici d'aquest acte, promogut per Òmnium Cultural i moltes altres entitats. La data escollida, justament el dia que feia 40 anys de la mort del dictador Franco, li afegia contingut i reivindicació. Unes 1.500 persones van seguir un acte que va alternar els testimonis i les actuacions musicals dalt de l'escenari amb projeccions de vídeos.
El vespre va començar amb l'entrada de nens i adults sostenint retrats d'executats pel franquisme, amb el grup Verdcel cantant Jo vinc d'un silenci, de Raimon. El públic es va posar dret i van començar uns aplaudiments que es repetirien en molts altres moments. Per exemple, quan en les projeccions, que, a través de testimonis, van recordar totes les formes de terror del règim franquista (afusellaments, presó, repressió, tortures, maltractaments...), va aparèixer Neus Català: “Què s'ha fet contra el franquisme? [contra els seus crims] No s'ha fet res”, va afirmar la que va ser deportada al camp nazi de Ravensbrück i símbol de la lluita contra el feixisme. Neus Català comminava a continuar lluitant: “Lluitar és unir-se per una idea, per justícia, per democràcia.”
En els vídeos es va poder escoltar el testimoni, entre molts d'altres, de mossèn Dalmau (antifranquista i catalanista), del germà de Txiki (l'últim afusellat pel franquisme), del polític Jordi Carbonell, del germà de Cipriano Martos (sindicalista mort per la dictadura), de Carme Travesset (torturada pel franquisme, que va recordar que quan va morir ho van celebrar amb aigua, “perquè a la presó no hi havia cava”).
Un clam va ser unànime tot el vespre: alçar la veu davant “la vergonya” que, 40 anys després, encara no s'hagi fet justícia davant les aberracions de la dictadura. “Han volgut que oblidéssim i no hem oblidat, no volem venjança, volem justícia i no pararem fins que l'aconseguim”, va recalcar l'advocada i activista antifranquista Magda Oranich. Tal com va explicar, per a molts lluitadors i familiars de víctimes del franquisme va ser un vespre de retrobaments i abraçades. “Hi ha tanta i tanta gent que va patir i que encara no sap on són els cossos dels seus familiars! És una vergonya que aquests crims s'hagin d'anar a jutjar a l'Argentina.” Quan va esmentar alguns dels presents entre el públic, com ara dues germanes de Puig Antich o el fill de Carrasco i Formiguera, i va citar el nom de Lluís Maria Xirinacs (que als anys 70 va reclamar davant de la Model l'amnistia dels presos polítics), el públic va reaccionar amb aplaudiments. L'activista Arcadi Oliveres va recordar alguns episodis picarescos del franquisme i va reiterar: “No el volem més, el feixisme; aquesta setmana he tingut por que algunes actituds polítiques puguin recaure en el feixisme.”
Un altre moment especial va ser quan van pujar a l'escenari la Carme i la Montserrat Puig Antich, emocionades. “Sóc aquí i tinc una ràbia que em moro”, va dir la Carme, per després rememorar la duresa de les visites al seu germà i com les obligaven a parlar en castellà. Quan les dues van dipositar uns ciris a l'escenari, com abans havien fet altres testimonis, van ser acomiadades amb llargs aplaudiments. L'escalf es va tornar a sentir quan el president d'Òmnium Cultural va agrair la presència de les autoritats i va esmentar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.
“Un poble sense memòria és un poble sense accés a la veritat. On no hi ha memòria no hi ha justícia, exigim justícia”, va afirmar Torra, que va fer referència al simbolisme del 20-N, i en l'any del 75è aniversari de l'afusellament del president Companys. “Fins ara, pel 20-N només sortien els feixistes en acte de nostàlgia, avui hem pres el carrer els demòcrates en acte de reivindicació i homenatge.” Un acte que, tal com va recalcar, va pretendre donar escalf als lluitadors antifranquistes i les seves famílies. Torra va denunciar, a més, “la vergonya que Espanya no hagi estat capaç de passar comptes amb el seu passat totalitari”. En aquest sentit, va subratllar que la legislació internacional no empara la llei d'amnistia de l'Estat “com una llei vàlida de punt final”, una frase que va repetir amb tota la intenció. Torra va voler agrair amb aquestes paraules el paper dels lluitadors i els familiars: “El país, la cultura, la llengua i qui som continuen existint perquè no us vau rendir mai.” I va advocar perquè “el futur estat català condemni els crims contra la humanitat i reconegui les víctimes”. “No podrem construir un país sense uns fonaments democràtics sòlids sense la veritat i la justícia; 40 anys després continuem lluitant per fer un país radicalment democràtic, un país sense estaques; feixisme, mai més.”
El punt final de l'acte va posar la pell de gallina: tots els músics que hi havien pres part interpretant diferents peces de la Nova Cançó, van cantar L'estaca, amb els testimonis, les entitats i els representants polítics a l'escenari (Carme Forcadell, els consellers Meritxell Borràs i Ferran Mascarell, i el tinent d'alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello). A Forcadell se la va veure entonar L'estaca amb força. El públic va acompanyar L'estaca dempeus, alguns amb el puny enlaire, d'altres fent el signe de les quatre barres, algú onejant una estelada. De manera espontània van començar els crits d'independència, contundents. I després, quan tothom ja havia baixat de l'escenari, el públic va començar a entonar Els segadors. Va quedar clar que no era només un acte de memòria, sinó també de reivindicació.
