El perfil
Retorn de l'aspirant a tot
Carme Chacón és, probablement, la candidata catalana que té l'escenari postelectoral més obert de tots. El pitjor escenari, el retrocés del PSC a la cinquena posició, darrere d'En Comú Podem, ERC, Democràcia i Llibertat i Ciutadans, li seria una dura pedra a la sabata en la seva empresa, però l'exministra de José Luis Rodríguez Zapatero continuarà aspirant a tot. Per això ha tornat en un nou intent de situar-se en la primera línia de la política espanyola. Per a ella, el PSC és un mitjà i no un fi per més que això dolgui a Miquel Iceta, a una part del partit o per més que hagi damnificat l'exlíder Pere Navarro.
Pedro Sánchez només té garantit el lideratge futur del PSOE si arriba a La Moncloa. Aleshores Chacón podria repetir de ministra amb l'aval de la seva experiència a Defensa i Habitatge. La seva carrera ascendent al PSOE va començar com a secretària d'Educació, Cultura, Universitat i Investigació paral·lela a la de Zapatero, que el 2000 va guanyar la secretaria general del partit pel suport del PSC de Maragall i Montilla. Chacón va lligar el seu destí amb la Nueva Vía de Zapatero, inspirada en la socialdemocràcia més liberal i pragmàtica de Tony Blair o Gerhard Schröder. Parlamentària des d'aleshores, Chacón va ser ja el 2003 la portaveu del PSOE i del comitè electoral que va portar Zapatero a La Moncloa el 2004. Vicepresidenta primera del Congrés, Zapatero la va nomenar ministra d'Habitatge el 2007, quan la bombolla immobiliària estava a punt d'esclatar. Va impulsar una política de suport públic al lloguer de joves però també va acabar obrint a Madrid jutjats de primera instància per agilitzar els desallotjaments per impagament de lloguer.
Després d'obtenir els millors resultats dels socialistes a Catalunya des de la victòria de Felipe González, Chacón es va convertir el 2008 en la primera dona ministra de Defensa i va aconseguir acabar els quatre anys amb els nivells més alts de popularitat. Defensora des del ministeri de la “dura“ política d'austeritat del final de govern de Zapatero, va renunciar a substituir-lo en les eleccions del 2011, que va perdre el PSOE de Pérez Rubalcaba.
Però repetir de ministra no és l'únic futur possible de Chacón. Perquè, si com pronostiquen les enquestes, Sánchez perd i no aconsegueix formar govern o cau a l'abisme de tercera o quarta força, aflorarà el debat per rellevar-lo. I aquí Chacón no ha dit la darrera paraula.
Nascuda el 1971 a Esplugues de Llobregat i membre de la generació a qui correspon agafar el relleu en política, Chacón va encarnar la renovació en el lideratge del partit quan es va enfrontar a Rubalcaba el 2012 amb el suport del PSC i de la líder andalusa Susanna Díaz. Aquest cop apostant per una política fiscal i econòmica d'esquerres així com per revisar els darrers anys de Zapatero pel que fa a l'austeritat pressupostària.
L'exministra va perdre en el moment que el PSOE i el PSC iniciaven la travessia del desert pel càstig a Zapatero i per l'inici del procés independentista a Catalunya. Chacón va deixar l'agost del 2013 l'acta de diputada i se'n va anar a impartir classes a una universitat pública de Miami.
Però no va marxar sense deixar la porta oberta a aspirar de nou al lideratge del partit en les primàries del 2014 i no va dubtar a criticar el PSC de Pere Navarro per haver defensat un referèndum per a Catalunya acordat amb l'Estat. També aquest cop va renunciar al lideratge i Pedro Sánchez es va imposar sense ser el candidat del PSC. I aquí se separaven els interessos del PSC i els personals de Chacón. Els socialistes catalans feien front comú amb un Sánchez encara fràgil al capdavant del partit, mentre que Chacón i Díaz no donaven per fet que el madrileny acabés sent candidat a La Moncloa. Ara tothom arriba junt al 20-D per emergència electoral, però el futur polític de Chacón estarà més obert que el de Sánchez la nit de les eleccions.