Montilla i Albiol, senadors del Parlament a Madrid

L'expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, José Mon­ti­lla, repe­tirà com a sena­dor soci­a­lista desig­nat pel Par­la­ment per anar a Madrid. Ja ho va ser en l'ante­rior legis­la­tura –en una decisió que va aixe­car força rebom­bori– i ara repe­teix, després que el PSC quedés sense escó al Senat, arran de la dava­llada elec­to­ral que va tenir el 20-D. L'altre nom des­ta­cat és el del líder del PP al Par­la­ment, Xavier García Albiol, que, segons han con­fir­mat fonts dels popu­lars, com­pa­gi­narà aquesta funció amb la de regi­dor a l'opo­sició a l'Ajun­ta­ment de Bada­lona i ara la de sena­dor. Subs­ti­tu­eix així, en el càrrec, Alícia Sánchez-Camacho, l'encara pre­si­denta del PP a Cata­lu­nya i ara dipu­tada electa dels popu­lars al Congrés.

Els altres sis noms de sena­dors desig­nats com a repre­sen­tació par­la­mentària cata­lana al Senat són aquests: Eli­sa­beth Abad i Josep Lluís Cle­ries (per CDC dins de la coa­lició de Junts pel Sí); Mire­lla Cortés i Ber­nat Picor­nell (per ERC dins de Junts pel Sí); Fran­cesc Xavier Ale­gre (per C's, que s'estrena per pri­mera vegada al Senat) i Sara Vilà (exdi­pu­tada per ICV –i més con­cre­ta­ment, el sec­tor inde­pen­den­tista del par­tit– dins de Cata­lu­nya Sí que es Pot). Aquest repar­ti­ment de sena­dors el va acor­dar la junta de por­ta­veus el 30 de novem­bre pas­sat, i ales­ho­res la decisió va por­tar certa for­ro­lla: JxSí havia dema­nat que la dis­tri­bució de sena­dors es fes en base a la llei d'Hondt (cosa que li hagués donat cinc sena­dors i no pas qua­tre), però final­ment es va que­dar sola defen­sant aquesta opció.

En les elec­ci­ons de diu­menge, el PP va acon­se­guir majo­ria abso­luta al Senat i això genera un pano­rama para­do­xal: al Senat els popu­lars tenen prou força com per blo­que­jar les refor­mes cons­ti­tu­ci­o­nals que inten­tin altres grups. Modi­fi­ca­ci­ons que, de mane­res dife­rents, PSOE, C'S i Podem s'havien plan­te­jat de fer i que afec­ta­rien el model ter­ri­to­rial i deter­mi­nats drets i lli­ber­tats, reque­rei­xen el pro­ce­di­ment agreu­jat de reforma cons­ti­tu­ci­o­nal (l'arti­cle 168, per a “la revisió total de la Cons­ti­tució). Això vol dir que neces­si­ten una majo­ria de dos terços en les dues càmeres. La majo­ria abso­luta del PP al Senat li garan­teix, per tant, ser capaç de fer opo­sició a aquests intents de reforma. Al mateix temps, encara que el PP i el PSOE es poses­sin d'acord per can­viar aquests punts, no suma­rien prou majo­ria per tirar-ho enda­vant. I un altre esce­nari pos­si­ble encara: si el PSOE intentés una reforma cons­ti­tu­ci­o­nal neces­si­ta­ria el PP per dur-la a terme. D'altres can­vis neces­si­ten una majo­ria de tres cin­que­nes parts, ara igual­ment difícil.

Els 124 sena­dors popu­lars al Senat li donen una altra força. Si final­ment acon­se­gueix for­mar govern enmig de l'aritmètica intri­cada que deixa el 20-D, gràcies a aquesta majo­ria a la cam­bra alta podrà apli­car tot sol l'arti­cle 155 de la Cons­ti­tució, que per­met sus­pen­dre les com­petències autonòmiques.