Montilla i Albiol, senadors del Parlament a Madrid
La majoria absoluta que el PP va obtenir a la cambra alta li permet bloquejar les reformes constitucionals
També podrà aplicar l'article per suspendre l'autonomia si arriba a fer govern
L'expresident de la Generalitat, José Montilla, repetirà com a senador socialista designat pel Parlament per anar a Madrid. Ja ho va ser en l'anterior legislatura –en una decisió que va aixecar força rebombori– i ara repeteix, després que el PSC quedés sense escó al Senat, arran de la davallada electoral que va tenir el 20-D. L'altre nom destacat és el del líder del PP al Parlament, Xavier García Albiol, que, segons han confirmat fonts dels populars, compaginarà aquesta funció amb la de regidor a l'oposició a l'Ajuntament de Badalona i ara la de senador. Substitueix així, en el càrrec, Alícia Sánchez-Camacho, l'encara presidenta del PP a Catalunya i ara diputada electa dels populars al Congrés.
Els altres sis noms de senadors designats com a representació parlamentària catalana al Senat són aquests: Elisabeth Abad i Josep Lluís Cleries (per CDC dins de la coalició de Junts pel Sí); Mirella Cortés i Bernat Picornell (per ERC dins de Junts pel Sí); Francesc Xavier Alegre (per C's, que s'estrena per primera vegada al Senat) i Sara Vilà (exdiputada per ICV –i més concretament, el sector independentista del partit– dins de Catalunya Sí que es Pot). Aquest repartiment de senadors el va acordar la junta de portaveus el 30 de novembre passat, i aleshores la decisió va portar certa forrolla: JxSí havia demanat que la distribució de senadors es fes en base a la llei d'Hondt (cosa que li hagués donat cinc senadors i no pas quatre), però finalment es va quedar sola defensant aquesta opció.
En les eleccions de diumenge, el PP va aconseguir majoria absoluta al Senat i això genera un panorama paradoxal: al Senat els populars tenen prou força com per bloquejar les reformes constitucionals que intentin altres grups. Modificacions que, de maneres diferents, PSOE, C'S i Podem s'havien plantejat de fer i que afectarien el model territorial i determinats drets i llibertats, requereixen el procediment agreujat de reforma constitucional (l'article 168, per a “la revisió total de la Constitució). Això vol dir que necessiten una majoria de dos terços en les dues càmeres. La majoria absoluta del PP al Senat li garanteix, per tant, ser capaç de fer oposició a aquests intents de reforma. Al mateix temps, encara que el PP i el PSOE es posessin d'acord per canviar aquests punts, no sumarien prou majoria per tirar-ho endavant. I un altre escenari possible encara: si el PSOE intentés una reforma constitucional necessitaria el PP per dur-la a terme. D'altres canvis necessiten una majoria de tres cinquenes parts, ara igualment difícil.
Els 124 senadors populars al Senat li donen una altra força. Si finalment aconsegueix formar govern enmig de l'aritmètica intricada que deixa el 20-D, gràcies a aquesta majoria a la cambra alta podrà aplicar tot sol l'article 155 de la Constitució, que permet suspendre les competències autonòmiques.
LES XIFRES
Un trencaclosques més moderat que al Congrés
El Senat és una cambra a la qual no se sol parar atenció, que sovint ha estat acusada de tenir una dubtosa utilitat. El mateix procediment de votació del Senat, en què cal marcar les preferències de senadors, genera encara dubtes entre els electors. Segurament per això s'explica que al Congrés hi hagués 480.607 vots més que al Senat. I una altra dada encara més curiosa, en aquest sentit: si al Congrés hi va haver “només” 226.994 vots nuls, al Senat n'hi va haver més del triple: 800.897.
Al Senat s'ha traslladat la varietat de color i número que s'ha produït al Congrés, per bé que la majoria absoluta del PP en modera els efectes. El 2011 el PP va sumar 136 dels 208 senadors i només van aconseguir senadors electes PSOE, PNB, CiU i Entesa pel Progrés (aleshores PSC i ICV), Amaiur i Coalición Canaria. Ara treuen senadors electes Podem (i totes les seves formacions territorials), ERC (amb un resultat històric, 6) i Agrupación Socialista Gomera (una escissió canària del PSOE).
