Col·legiat 42.182
El col·legiat 42.182 del Col·legi d'Advocats de Barcelona té despatx al segon pis del número 119 del carrer Llúria de Barcelona. Hi ofereix els seus serveis com a especialista en dret administratiu, civil, comunitari o internacional i constitucional. El col·legiat en qüestió és Josep Anton Duran i Lleida, que va formalitzar la seva inscripció a la institució barcelonina fa catorze mesos, i des de demà aquesta ja serà exclusivament la seva nova adreça professional, després que ahir va anunciar que deixa la presidència d'Unió Democràtica de Catalunya i, per tant, el despatx a la seu nacional del partit, en un edifici a tocar del parc de la Ciutadella.
Després de 42 anys de militància, d'una traumàtica i recent escissió dins del partit i de tres llargs minuts d'aplaudiments –els que ahir li van dedicar els membres del consell de govern dempeus i a manera d'homenatge– Duran i Lleida tancarà el cercle de la seva vida professional i tornarà a exercir d'advocat, com ja havia fet des de final dels anys 70 del segle passat i fins a final dels anys 80, quan va passar a dedicar-se de ple al món de la política.
Plega l'home públic, el polític que ho hauria pogut ser tot –el tot sempre és relatiu, i encara més en un país tan petit com aquest– i que ha acabat no sent res, si és que el res existeix i per res s'entén que no ha aconseguit cap dels alts càrrecs que la seva brillant i dilatada carrera política van fer presumir, en un moment donat, que podria exercir. Superat en el seu dia per Artur Mas en la cursa successòria de Jordi Pujol, Duran tampoc ha posat els peus al ministeri que sempre s'ha dit que els partits amb capacitat de govern a Espanya li tenien reservat, sobretot quan la política de pactes amb Madrid era el que inspirava la política espanyola de Convergència i (aleshores també) Unió.
Orgullós, Duran sosté que si no ha ocupat cap ministeri és perquè no ha volgut i és aquest mateix orgull, o convenciment si es vol dir així, d'estar actuant en la línia correcta que la recta final de la seva activitat política l'ha portat a desmarcar-se del procés polític que vol encaminar Catalunya cap a la independència. Saltant per la borda del nacionalisme convertit en independentisme, Duran va acabar acomodant el seu partit en un petit esquif que va naufragar el 27 de setembre en les eleccions al Parlament. El salvavides del passat 20 de desembre al qual es va aferrar tampoc no va funcionar, i expulsat del Congrés de Diputats on durant 12 anys ha estat portaveu del seu grup, ahir va anunciar definitivament que la seva acció política es dissol mar enllà. Així, Duran passa a ser militant de base en una Unió Democràtica que en els últims temps s'ha convertit en un parit de militància més aviat migrada.
Els sondejos del CIS en què Duran i Lleida apareixia com el polític més ben valorat, al davant dels líders dels partits d'àmbit estatal, quedaran per a la vitrina dels trofeus. Els que li donaven la seva confiança segur que valoraven els dots de negociador i d'home d'entesa, en clau espanyola, i per què no, una impecable manera de vestir que a mesura que ha anat passant els anys s'ha anat fent més moderna i, sobretot, juvenil.
En una altra mena de vitrina, potser la dels horrors, Duran i Lleida hi haurà d'exposar –o potser amagar– el fet que el seu partit va ser el primer de rebre una condemna en un cas de finançament il·legal, en l'anomenat cas Pallerols, del qual el líder del partit va sortir immaculat. Tampoc no fan gaire goig d'exposar els números amb què Duran i Lleida deixa la direcció d'Unió Democràtica, i que s'enfilen fins a la xifra dels 16,7 milions de deutes. Però això, ara per ara, ja és problema d'un altre.
