Ni àngels (de Charlie) ni dimonis

A Manresa durant temps hi va haver un mural feminista amb un lema que va fer furor: “Les nenes bones van al cel; les dolentes, a tot arreu.” El lema recull una expressió que s'ha atribuït
a l'actriu Mae West, que l'hauria fet popular als anys vint i trenta. Entre els films cèlebres en què Mae West va participar, hi ha No sóc un àngel, el 1933. Després, la divisa va saltar a la música i Rosa Zaragoza va titular d'aquesta manera el seu tercer disc, el 1989, i una cançó. “Les nenes bones van al cel; les dolentes, a tot arreu” és un lema que possiblement les sis diputades de la CUP acceptarien de bon grat. La formació és, a més d'independentista i anticapitalista, feminista. Sobre els dos primers atributs, durant la conversa que va mantenir amb les diputades el director d'El Punt Avui, Xevi Xirgo, se'ls va preguntar si eren més una cosa que l'altra. La més veterana, Gabriela Serra, va respondre sense pal·liatius, amb la claredat meridiana que sol gastar: “Sóc més Gabriela Serra de cintura en amunt o de cintura en avall?”

Amb el mateix to, Serra va explicar la seva història política: filla de bona família, es va casar molt jove, va anar a viure a Roma i allà va descobrir “la radicalitat anticapitalista”; va tornar a Barcelona i es “va proletaritzar”. És per això que va anar a viure a “Santa Coloma la roja” i va ser una de les primeres dones de l'Estat al capdavant d'una associació de veïns, la de Singuerlín.

La pintada de Manresa condensa un cert esperit desenfadat, de fermesa i fins i tot de rebel·lia que les diputades van fer palès amb algunes intervencions. “Volem incomodar consciències i despertar-ne; volem desmuntar determinats privilegis”, amolla Anna Gabriel, que llueix una samarreta amb una proclama en portuguès: “A revoluçom sera feminista ou nom será!” Més tard, quan li van preguntar qui les considera maleducades, va respondre: “La mala educació és no tenir la voluntat de criticar allò que està ofegant la gent.”

L'entorn que acompanya la conversa, el Casal Popular de Vilafranca del Penedès, llueix lemes connectats amb l'imaginari d'ateneus de l'esquerra anticapitalista. El local, abans nau industrial i abans local d'assaig casteller, sembla que bull d'activitat, pel que diu la publicitat penjada a les parets. Les pissarres del servei de bar –suggestivament anomenat Mà Negra– anuncien “hamburgueses veganes, porques i vermelles.” Hi ha samarretes a la venda, amb proclames resolutives, com una que juga amb la lletra d'una cançó d'Ovidi i substitueix el “va com va” per un “va com volem”. Esdevingut icona per a l'univers cupaire, els últims mesos l'exdiputat David Fernàndez ha fet un munt de concerts dedicats al músic i actor valencià. Amb aquesta mar de fons, no és estrany que Anna Gabriel, assenyalada pels entorns convergents com la seva “bèstia negra”, també recorri a Ovidi per defensar-se: “Estaria bé recuperar La fera ferotge d'Ovidi i preguntar-se a qui hauria d'espantar aquesta fera ferotge.” A Anna Gabriel, alguns sectors polítics la van arribar a pintar com la instigadora del no a la investidura de Mas com a president. “No es vol entendre com prenem les decisions”, rebla. Aquesta idea de la presa de decisions de manera col·lectiva i el fet que no són “un partit tradicional ni jerarquitzat” la remarcaran, també, a bastament altres diputades.

Després de veure aquesta conversa amb les diputades de la CUP, és possible que molta gent constati una obvietat que, no per òbvia, cal deixar de constatar: com passa amb altres parlamentaris d'altres formacions, aquestes diputades no són ni àngels ni dimonis. Potser tampoc són “àngels de Charlie”. En els prolegòmens de la conversa, s'esquitlla una curiosa referència angelical. Mentre la maquilladora pinta altres companyes, Anna Gabriel i Eulàlia Reguant es miren, divertides, el clip publicitari que El Punt Avui TV ha preparat per anunciar l'emissió d'aquest programa. Ja sigui pel ritme de la melodia que acompanya l'anunci, ja sigui pels posats amb què apareixen les diputades, Anna Gabriel exclama, enriolada: “És molt Los ángeles de Charlie!” Quan ja són totes assegudes a taula, Gabriel comenta que ella es mirava aquesta sèrie protagonitzada per tres dones que treballaven com a detectius. “Això? Però si era un invent petit burgès”, etziba Serra, amb una punta de provocació i d'ironia, sempre.

De totes, Gabriela Serra és la que ha enarborat el discurs més clarament feminista. Com que ho diu just a l'inici i d'una manera inapel·lable, les altres no
hi han d'afegir gaire cosa més: “De la CUP molesta,
a part de la nostra política rupturista, que les dones recuperem el nostre lloc amb rebel·lia.” I adverteix: “La rància i patriarcal política ha de començar a entendre que les dones som en política quan volem i com volem.”

La conversa permet estones de to distès i rialles, juntament amb moments de duresa i contundència argumentativa. Una de les que fa frases més punyents és justament Gabriela Serra. Ella i Anna Gabriel porten la veu cantant. Però després es revelen altres menes de lideratges. Eulàlia Reguant, que és matemàtica i una de les representants de la CUP en les intricades negociacions amb Junts pel Sí, arrodoneix més el missatge polític i sap punxar on més mal fa. Creu que al govern li falta més determinació i rapidesa i, amb habilitat, evita que el focus se centri en el debat sobre els pressupostos (justament on ara el posa Junts pel Sí): “No és tan important que numèricament els quadrem, sinó que siguin sobirans i socials”, assenyala.

Mireia Boya, geògrafa, gasta un to més pedagògic i pausat, d'articular discurs i generar complicitats. Parla poc i tria les ocasions, però, amb suavitat, sense estridències, diu molt: “El nostre acord [amb JxSí] és sobre tres eixos molt clars [pla de xoc, trencar amb l'Estat i engegar el procés constituent], i en allò que en surt és normal que votem de manera diferent; no tindria cap sentit assimilar dins d'un mateix paraigua totes les forces independentistes d'aquest país.”

Mireia Vehí, sociòloga i filla de la regidora socialista de Vilafant –com recorda Xirgo–, combina l'idealisme ideològic amb un cert tocar de peus a terra: “Una de les potencialitats de la CUP són unes anàlisis de la realitat complexes; això ha costat una mica de transmetre i sovint se'ns han simplificat els discursos”, reflexiona. Quant a convèncer el PSC de la defensa del dret a decidir, demana al partit de Miquel Iceta que el “respecti i no es posi al costat de la política demagògica de la dreta espanyola”. El comentari sobre l'episodi recent, de quan va ser deportada de Turquia en voler participar en una marxa de dones kurdes, la porta a parlar de la “nefasta política de fronteres” de la Unió Europea. En un altre moment, per fer-se entendre, recorre a l'argot i demana al govern que “foti més canya al tema”.

La diputada i encara regidora a Ripollet Pilar Castillejo –càrrec que abandonarà properament, un cop hagin deixat a punt la transició– aporta la visió més municipalista de la CUP, una de les seves essències. És per això que, entre altres coses, va donar arguments a favor de la gestió pública de l'aigua, com un “exercici de transparència, de sentit comú”. De fet, Ripollet ha fet passos per poder municipalitzar el servei de l'aigua l'any que ve.

Crida l'atenció, abans de començar, com les diputades escolten amb atenció, i sense interrompre'l, les paraules de Xirgo sobre com pensa modular el debat. Vol dir això que l'atenció respectuosa és un atribut natural de les dones o de les cupaires? No, senzillament vol dir que, en un món –el polític– fet, també, de façanes i egos per impressionar aquell qui es té al davant, massa sovint, més enllà de colors i gèneres, s'imposa el soroll. Aquí, avui, no.

Abans i després de la conversa televisiva, la majoria de les sis diputades s'abraonen sobre els seus mòbils, i hi consulten missatges, grups de WhatsApp, xarxes socials... Algunes aprofiten per fumar, preferentment tabac picat. Pilar Castillejo comenta, mig de broma, que el funcionament assembleari del partit les porta a tenir un munt de grups de treball de WhatsApp oberts.

En acabar el debat, les diputades comenten, relaxades, la jugada. Posen per a la foto, plegades, i són retratades amb el director. Anna Gabriel fa, divertida, el gest feminista i convida les altres a afegir-s'hi. Allò que dèiem: ni àngels ni dimonis.