“No sóc independentista perquè és política-ficció”

Si hagués de fer cons­tar tots els seus mèrits polítics en una tar­geta de visita, Josep M. Tri­gi­ner (Agra­munt, 1943) neces­si­ta­ria un foli de la mida d'un llençol. Va ser esco­llit dipu­tat al Congrés en les elec­ci­ons del 1977 i va ocu­par escó a les Corts espa­nyo­les fins al 1993, en l'última etapa en qua­li­tat de sena­dor. Va ser con­se­ller sense car­tera de la Gene­ra­li­tat pro­vi­si­o­nal del 1977-1980, mem­bre de la Comissió dels Vint que l'any 1978 es va encar­re­gar de redac­tar l'Esta­tut de Sau i va ser, també, un dels sig­nants dels Pac­tes de la Mon­cloa. Tri­gi­ner és un dels pares del PSC i durant
la Tran­sició va tenir una par­ti­ci­pació pública molt activa. Avui està total­ment apar­tat de la política.

Amb el bagatge de les experiències vis­cu­des i amb l'objec­ti­vi­tat que li con­ce­deix poder-se mirar l'actu­a­li­tat sense fana­tis­mes, Tri­gi­ner posa de mani­fest que la manera de fer política ha can­viat tant en 40 anys que amb prou fei­nes hi veu alguna simi­li­tud. “Lla­vors teníem un pro­jecte polític abso­lu­ta­ment defi­nit, un dis­seny dels nos­tres plans per als anys futurs. Avui, aquest dis­seny no exis­teix.” Con­si­dera que la política del segle XXI es carac­te­ritza per la tàctica de la pilo­tada enda­vant: “L'estratègia només és anar reso­lent pro­ble­mes con­jun­tu­rals i sovint fa la sen­sació que el que es fa és escriure car­tes als Reis més que no pas tre­ba­llar per dis­se­nyar un model polític que doni sor­tida als pro­ble­mes que té la soci­e­tat.”

El 1978, Tri­gi­ner, pun­tal de la fede­ració cata­la­nista del PSOE, va man­te­nir agres dis­cus­si­ons amb Joan Raventós, líder del Par­tit Soci­a­lista de Cata­lu­nya-Congrés, per nego­ciar una aliança que donés ori­gen a un PSC sòlid i uni­fi­cat. “Les nos­tres diferències eren més grans que les que hi pugui haver avui entre el PSOE i Podem.” Es van aca­bar ente­nent i van absor­bir, també, els satèl·lits del Par­tit Soci­a­lista de Cata­lu­nya-Rea­gru­pa­ment que havia impul­sat Josep Pallach.

Tri­gi­ner lamenta que Felipe González fes, “a par­tir del 1993”, una política nefasta i que acabés des­a­pro­fi­tant l'impo­nent lle­gat que havien con­ce­dit les urnes als soci­a­lis­tes. Tam­poc no té bones parau­les per a José Luis Rodríguez Zapa­tero ni per a Pedro Sánchez. Tri­gi­ner sí que parla bé de José Mon­ti­lla, que “va demos­trar que un no català podia pre­si­dir la Gene­ra­li­tat”, i, de fet, creu que va ser més bon pre­si­dent que Pas­qual Mara­gall.

Es con­ti­nua decla­rant soci­a­lista con­vençut, i asse­gura que votarà soci­a­lista “tota la vida, perquè el soci­a­lisme repre­senta la lluita con­tra la desi­gual­tat”, però con­fessa la seva dis­con­for­mi­tat amb la direcció actual del par­tit soci­a­lista, “tant a Cata­lu­nya com a Espa­nya”, asse­nyala.

És del parer que “els par­tits no estan orga­nit­zats per afron­tar deci­si­ons a llarg ter­mini”. Opina que no és una inca­pa­ci­tat local o ter­ri­to­rial, sinó que és una man­cança que es dóna a escala mun­dial. “Les mul­ti­na­ci­o­nals tenen més pes que els governs”, asse­gura. I ho atri­bu­eix
a la mateixa inèrcia del capi­ta­lisme: “L'eco­no­mia s'avant­posa a la política quan, tra­di­ci­o­nal­ment, l'eco­no­mia era un ins­tru­ment de la política.”

En aquest sen­tit, manté que la uti­li­tat dels par­tits no ha cadu­cat, però alerta
de la neces­si­tat que tenen les for­ma­ci­ons tra­di­ci­o­nals de resol­dre noves dis­jun­ti­ves, perquè, si no, “s'expo­sen a l'amenaça dels par­tits popu­lis­tes”.

Josep Maria Tri­gi­ner diu que se sent un “patri­ota” de Cata­lu­nya, però es resis­teix a l'inde­pen­den­tisme. “Estimo prou el meu país per no defen­sar mai el que con­si­dero que és política-ficció.”