L'home que vol que Espanya vagi bé perquè Catalunya vagi millor

Arriba poca estona després que el Parlament de Catalunya tombés els pressupostos del govern de la Generalitat i que el president Puigdemont anunciés que se sotmetria a una qüestió de confiança. El ministre de l'Interior en funcions en demana detalls, però es mostra prudent i només comenta que en política no es pot confiar en la gent que vol enfonsar el sistema. Se'l veu patir. Per si no hi ha govern. Per si Rajoy no governa. Per si hi ha una coalició contra el PP. Per Catalunya i el procés independentista. Per Espanya. Al desembre, quan vam parlar, Jorge Fernández Díaz estava convençut que el PP guanyaria les eleccions i governaria. Li pregunto si pensa el mateix. “Li he de dir que sí, que el PP guanyarà les eleccions, però a diferència de llavors aquesta vegada hi haurà govern sí o sí.” És contundent quan diu que no hi haurà terceres eleccions: “Per sentit comú, però sobretot perquè si fos així els electors ens farien fora a gorrazos.” El resultat del 20-D era difícil de gestionar en un Estat en què, des de la transició, mai no hi ha hagut govern de coalició. No canviarà gaire el 26 de juny. “L'art de la política és fer possible el que és necessari. Havíem d'haver estat capaços de constituir govern, però no va ser possible. Si els electors ens tornen donar un resultat similar, caldrà gestionar-lo i no dir-los que no som capaços de posar--nos d'acord, perquè ens engegarien a fer punyetes.” Tem, però, un govern contra el PP. “Si de Pedro Sánchez depèn, no en tinc cap dubte. Si fa uns mesos no hi va haver govern a la valenciana, com deia Pablo Iglesias, no va ser perquè Pedro Sánchez no volgués sinó perquè el comitè federal del PSOE li ho va impedir.” Per això es mostra convençut que “Sánchez farà qualsevol cosa per tal de ser president. Una altra cosa és que el PSOE li ho deixi fer. Amb el pitjor resultat de la història del PSOE volia ser president? Per això els seus barons, començant per la senyora Susana Díaz, li estan dient que per governar ha de guanyar”. I és per això que Jorge Fernández té esperança perquè assegura: “Només hi pot haver un govern com el que va plantejar Mariano Rajoy, amb els partits que estem d'acord amb la Constitució, els que volem la presència d'Espanya a Europa i que estem per la lluita contra el terrorisme gihadista.” I és aquí on li surt la vena centrista de qui amb Adolfo Suárez va ser el governador més jove de l'Estat: “Del que es tracta és de fer normal a nivell d'Espanya el que és normal a nivell d'Europa, és a dir, governs de gran coalició, de populars i socialistes.” I és contundent quan assegura que “o hi ha un govern seriós o un, com diuen ara, a la barcelonina, que amb tot el respecte seria legítim però seria un desastre total per a Espanya”. I recorda que Grècia està en recessió i que l'efecte Varufakis ha significat “una rebaixa del 25% del PIB de Grècia, que es retallin les pensions i les prestacions per desocupació. Un govern així, el senyor Sánchez el faria, però crec que el PSOE no li ho permetrà.”

Parlem de Podem i de Ciutadans. El ministre és contundent: “Des del punt de vista d'Espanya em preocupa la possibilitat que pogués governar Podemos. Pel nostre equilibri institucional i per a la situació econòmica, seria devastador.” Pel que fa a Ciutadans es mostra sorprès, però prudent: “Ha passat de ser presumptament la segona marca del PP a ser la marca blanca del PSOE. El més normal seria que anessin en coalició. No és broma. Van fer un pacte sobre la base de 200 punts programàtics per a una no-investidura, el van mantenir en els dos debats fallits i fins i tot després. Què separa Ciutadans i socialistes? Ho haurien d'explicar ells, perquè el candidat del PSOE és Pedro Sánchez i sembla que el de Ciutadans sigui també Pedro Sánchez.”

De Jorge Fernández Díaz s'ha dit sempre que és un home de Rajoy, el guanyador de les eleccions que va gestionar a la gallega la crisi. “El temps li ha donat la raó. Quan va dir al rei que no tenia el suport per garantir la investidura, va dir la veritat. Altres van preferir fer teatre.” Està convençut que tornaran a guanyar perquè el seu electorat ha entès que no acceptés afrontar la investidura. Li pregunto pels resultats a Catalunya. I reconeix que el mapa polític català és més complex que l'espanyol. “Tenim sis forces al Parlament i el cas paradigmàtic és Tarragona, que té sis diputats, un per partit. El PP va empatar a diputats amb Ciutadans tres mesos després que Ciutadans tingués un resultat històric al Parlament i quan ells aspiraven a guanyar. A Barcelona empatem a quatre diputats amb C's i CDC, i el PSC i ERC en tenen cinc. La possibilitat de més diputats és complicada, però millorarem el resultat.”

Toca parlar de Catalunya i les relacions amb l'Estat. Li pregunto clar: Quan se'n va anar en orris l'esperit de la transició? S'hi agafa. “La transició no s'ha espatllat. L'esperit de la transició es va caracteritzar pel consens, per no preguntar a la gent d'on venia sinó on volia anar. Volíem una democràcia plena i homologable amb l'entorn geopolític, i tothom va anteposar els interessos generals als partidistes. Han passat 37 anys i potser una part de l'esperit s'ha quedat pel camí, però la Constitució és un marc de convivència i dóna resposta als problemes que es plantegen. Es pot tocar? És clar que sí, perquè només es reforma allò que es vol mantenir, allò que es vol conservar.” Discurs de manual, però a Catalunya no es parla de reforma, sinó d'independència. “Aquest és el punt d'inflexió. CiU va jugar un paper important en la governabilitat, però ara són irrellevants. Han passat de ser una força decisiva que fins i tot quan no ho era, a Madrid se l'escoltava, a la irrellevància. El seu paper es trenca quan passa del catalanisme moderat al procés independentista.” Li recordo el tracte d'Aznar amb majoria absoluta. “Ja sé que diuen que va ser una fàbrica d'independentistes. Governar amb majoria absoluta fa a la pràctica impossible consensuar amb la resta, perquè te l'han donat per aplicar el teu programa, però no va ser així.” Li insisteixo i dic si tot es va acabar amb la sentència del TC sobre l'Estatut. Ho nega. “Després de la sentència, en les autonòmiques del 2010 vam obtenir el millor resultat de la nostra història a Catalunya, amb 18 diputats. I en les generals, 11 diputats. I el 2012 després de la Diada, amb un any del PP al govern espanyol molt dur, vam pujar a 19 diputats. La penalització al PP per la sentència del TC no es veu enlloc.”

Insisteixo amb el sentiment independentista de molta gent i li demano que em reconegui alguna cosa que Espanya hagi fet malament en relació amb Catalunya. “Catalunya és un poble molt sentimental, i potser ha faltat sentiment i ha mancat mà esquerra en la relació d'Espanya amb Catalunya. Però aquí s'ha jugat amb el victimisme. L'Espanya ens roba i l'espoli fiscal va fer molt de mal. En un moment de crisi tan greu, a Catalunya es va buscar l'enemic exterior: Madrid.” Per donar força al seu argument em pregunta si recordo la data en què els indignats van bloquejar el Parlament i què es discutia al ple. M'ha de recordar que era el 15 de juny del 2011 i es debatien els primers pressupostos del president Mas. Rememora que al PP li faltaven sis mesos per governar, que ho feia Zapatero i que, per tant, encara no es parlava de retallades ni d'ajustaments. “Aquell pressupost ja era de guerra i el PP no governava. Veníem de dues legislatures del senyor Zapatero i dels dos tripartits a Catalunya.” Ho explica amb passió per recordar que els problemes venien amb l'esquerra al poder. “Quan el PP arriba al govern estem en caiguda lliure. Si Espanya era un malalt, estava a la UVI. Si era una empresa, estava en fallida. Calia teràpia de xoc. Es va fer, i per a la Generalitat el més fàcil va ser dir Espanya ens roba. Recordi quan el senyor Mas va dir al Parlament, el 2013, que col·locava el vaixell en rumb de col·lisió. I així és difícil no xocar. Catalunya és massa important perquè si es col·loca en rumb de col·lisió, Espanya no passi per una situació molt difícil. Si hi afegim la crisi econòmica, la crisi social i Catalunya en rumb de col·lisió, doncs és la tempesta perfecta.”

És vehement, però li recordo que de dèficit fiscal, n'hi ha, i li dic que potser el PP s'hauria de penedir d'haver portat l'Estatut al TC. “El més fàcil seria dir que sí. Però no. L'error és parlar de reforma estatutària. No, era un Estatut de Nova Planta. I deixar al marge el PP. El senyor Rajoy va admetre el diàleg, però ens van deixar al marge. Va ser una mala operació. Qui s'abraça als radicals acaba engolit pels radicals. Miri el tripartit. Qui se n'ha sortit? ERC. On són el PSC i Iniciativa. Ara la història es torna a repetir.”

El ministre és, però, optimista. No
para de repetir que el 2011 Espanya estava en fallida i ara ha passat de la recessió a la recuperació. “Tenim un creixement econòmic el doble que el de la mitjana de la zona euro, amb un 3,2%. Més que França, Itàlia, la Gran Bretanya i Alemanya.” I llança la gran proposta del PP: “Crear en quatre anys dos milions de llocs de treball.” En diu l'objectiu 20-20: “Que el 2020 hi hagi 20 milions de persones treballant a Espanya. Sortiríem de la crisi. Tindríem un 13% d'atur i la massa crítica de població activa ocupada per garantir la sostenibilitat i la millora de l'estat del benestar. Ho tenim a l'abast però cal mantenir una política econòmica reformista i l'estabilitat a Catalunya i a Espanya. Miri, si Catalunya va bé, Espanya va bé, i si Espanya va bé, Catalunya va millor.”