Política

Zero autocrítica

Brussel·les s'espolsa la responsabilitat sobre el ‘Brexit' després d'haver salvat els bancs i haver castigat els perdedors de la globalització

Els ultres es freguen les mans mentre la UE convoca una enèsima cimera per saber cap on va

L'Estat espanyol veta qualsevol moviment que pugui afavorir la independència de Catalunya

Juncker,cap de la Comissió Europea, no s'adona que ja forma més part del problema que de la solució

Córrer a fer papers per dema­nar la naci­o­na­li­tat belga: a Brus­sel·les, aquesta ha estat la reacció de molts euròcra­tes britànics, imme­di­a­ta­ment després del referèndum. No és que, de sobte, se sen­tin seu el plat pays de Brel, ni ho fan per amor a les pata­tes fre­gi­des, sinó que tenen por de per­dre els seus super­sous si es con­firma el Bre­xit i ja tra­mi­ten el pas­sa­port belga pel que pugui ser. Però als fun­ci­o­na­ris que no els va la feina no sem­bla que els pre­o­cupi espe­ci­al­ment estar per­dent la segona eco­no­mia del club. Al con­trari: sen­tint el seu pre­si­dent, Jean-Claude Juncker, fins i tot sem­bla que la Comissió Euro­pea s'hagi tret un pro­blema del damunt i que no acabi de ser cons­ci­ent de la dimensió de la tragèdia.

“Pot­ser ara només serem 27, però esta­rem més units”, s'auto­en­ga­nyen els euròcra­tes als pas­sa­dis­sos de Brus­sel·les. Ni Juncker ni la resta de diri­gents de les ins­ti­tu­ci­ons comu­nitàries tenen la més mínima intenció de treure cap lliçó dels 17.410.742 britànics que van votar leave aquest 23 de juny. Al con­trari: zero autocrítica i busi­ness as usual. Deu dies després del referèndum, Juncker con­ti­nua sense dimi­tir, tot i els rumors sobre els seus pro­ble­mes de salut (i exces­sos, que són un secret a veus). El demo­cra­ta­cristià va pre­si­dir l'Euro­grup que va res­ca­tar els ban­quers, car­re­gant tot el pes de les reta­lla­des sobre els per­de­dors de la glo­ba­lit­zació, els tre­ba­lla­dors pre­ca­ris, els atu­rats. I, com a expri­mer minis­tre de Luxem­burg, és un dels pares de l'engi­nye­ria fis­cal que ha permès a mul­ti­na­ci­o­nals gegants no pagar gai­rebé impos­tos. Però la culpa del Bre­xit és només de David Came­ron. “No som nosal­tres els qui vam con­vo­car el referèndum; els qui han d'apren­dre la lliçó són els qui el van con­vo­car”, li espolsa qual­se­vol res­pon­sa­bi­li­tat el seu por­ta­veu. I, men­tres­tant, la ultra­dreta euròfoba es frega les mans arreu. A França, amb pre­si­den­ci­als l'any que ve, Marine Le Pen vol un referèndum sobre el Fre­xit, però també Nico­las Sarkozy i la resta de can­di­dats de dreta rei­vin­di­quen una con­sulta, per rati­fi­car un nou trac­tat o reforma de la UE. També Ale­ma­nya votarà el 2017, amb els anti­euro superant el 10%, i Holanda, amb Geert Wil­ders com a favo­rit. A Àustria, el popu­lista, xenòfob, antiis­lam i euro­escèptic Nor­bert Hofer tindrà una segona opor­tu­ni­tat per ser pre­si­dent, aquesta tar­dor. Els ultres ja gover­nen a Finlàndia i Eslovàquia i tenen la clau a Dina­marca.

Sem­pre que la UE no es posa d'acord, con­voca una altra cimera. I aquest cop no farà cap excepció: els 27 es tor­na­ran a reu­nir el 16 de setem­bre a Bra­tis­lava per dis­cu­tir cap on va Europa. França i Bèlgica volen una UE “a dues velo­ci­tats”, amb la zona euro com a nucli dur. Però els socis de l'est, com ara Polònia, Hon­gria, Txèquia i Eslovàquia, pre­fe­rei­xen treure poder a Brus­sel·les i recu­pe­rar com­petències. Ale­ma­nya, evi­dent­ment, no vol tocar res, per man­te­nir el seu dik­tat i no jugar-se-la abans de les elec­ci­ons. I Espa­nya és abso­lu­ta­ment intrans­cen­dent, a Brus­sel·les, i la seva política exte­rior i reacció al Bre­xit es basa a vetar qual­se­vol movi­ment que pugui afa­vo­rir la inde­pendència de Cata­lu­nya, en aquest cas, que Escòcia es quedi a la UE.

Brus­sel·les ha per­dut el referèndum britànic també per incom­pa­rei­xença. Juncker no s'espe­rava aquesta rebel·lió anglesa (que no britànica!) i va des­a­parèixer durant la cam­pa­nya, dei­xant tot l'espai a les men­ti­des del bàndol del Leave, com els 430 mili­ons d'euros set­ma­nals que Europa roba a la salut pública britànica.

Dis­curs de la por

Es va arre­man­gar quan ja era massa tard i fent ser­vir el dis­curs de la por de l'“out is out!” i les pla­gues bíbli­ques. Aquesta estratègia ja havia estat con­tra­pro­du­ent, l'any pas­sat, amb els grecs: Juncker va amenaçar d'expul­sar-los de l'euro si vota­ven no en el referèndum de Tsi­pras i el 61% ho va fer. El dis­curs de la por tam­poc no li va fun­ci­o­nar amb els cata­lans i el 48% van votar inde­pen­den­tista, el 27-S. Amb la seva arrogància, Juncker no s'adona que ja forma més part del pro­blema que no pas de la solució.

17,4
milions
de ciutadans britànics van votar per sortir de la UE el 23 de juny passat, però els dirigents de les institucions comunitàries no tenen la més mínima intenció de treure cap lliçó d'aquest resultat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia