JOSEP M. FONALLERAS
ESCRIPTOR I ARTICULISTA
“La majoria que surt del 27-S no és suficient per al gran salt endavant”
Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) és llicenciat en filologia catalana, escriptor i articulista. Treballa a l'administració pública i és autor de diversos reculls de relats i també de novel·les com ara Climent (2013), que va rebre el premi Crítica Serra d'Or, i La sala d'estar és un camp de futbol (2015). És col·laborador d'El Punt Avui.
Vostè és el que se'n podria dir un independentista de nova fornada, no?
Efectivament, sóc dels que s'han anat tornant independentistes. Sense haver militat mai, provenia del camp socialista i sempre havia vist la possibilitat d'un projecte especial i singular de Catalunya però dins el marc de l'Estat espanyol. La via federal. Aquesta cosa que ara sembla absolutament esperpèntica però que durant un temps Maragall intentava tirar endavant. Com molta altra gent i com a observador de la realitat, he anat veient l'evolució del procés i m'hi he sentit còmode.
Què representa per a vostè la independència?
Crec que és l'única solució real per a Catalunya. Una solució que no és ni estrambòtica ni estranya, sinó necessària. Amb la sentència de l'Estatut i tota l'evolució posterior, l'Estat espanyol ha alçat una barrera claríssima que impedeix cap possibilitat de diàleg per arribar a una solució política. Per resumir-ho: jo no m'he implicat en el procés des d'una convicció nacional de tota la vida, sinó que ho he fet des d'una consciència lingüística, cultural, una consciència moltes vegades de salut mental. Abans de tot això jo no veia necessari trencar amb Espanya, però que ara sí que ho veig.
L'Estat espanyol és una fàbrica d'independentistes?
És així. Tot sembla programat per anar fabricant independentistes.
Des de l'espanyolisme s'acusa l'independentisme de trencar-ho tot: la democràcia, la legalitat, i de ser fins i tot colpistes...
El procés català està molt marcat pel respecte. Allò que alguns n'han dit la revolució dels somriures o del vellut. Proposa una cosa revolucionària: el trencament d'un statu quo, i ho fa a través d'accions totalment pacífiques. No té cap sentit dir que s'intenta fer un cop d'estat o un atemptat contra la democràcia amb una història que surt d'una generació de sentiments comuns. El Parlament de Catalunya ha rebut el suport d'una part majoritària de la població, fa uns debats i decideix fer unes coses. No hi veig la il·legalitat ni, per descomptat, la il·legitimitat.
Per fer la truita s'han de trencar els ous. Hi ha prou majoria social per entrar en la recta final del procés?
Que quedi clar per endavant que el que decideixi el Parlament de Catalunya a mi em sembla bé. Feta aquesta consideració, també vull recordar que per reformar l'Estatut es necessiten dos terços del Parlament, i això no ho tenim ara quan volem anar més enllà: crear un nou estat. Hem de ser honestos i pensar que els resultats del 27-S van donar els arguments polítics per als passos que s'estan fent ara, però no els atorguen per a un gran salt endavant de trencament. La majoria que surt del 27-S no és suficient. Això provoca una escletxa en el procés.
I doncs, què s'hauria de fer?
Per fer un gran pas endavant es necessita un altre tipus de majoria. I aquí hi ha dues opcions: o es convoquen unes altres eleccions i s'obté una majoria més àmplia o fem tot el possible perquè s'incorpori en el procés el sector de votants de Catalunya Sí que es Pot, Barcelona en Comú...
Però aquest sector tampoc manté una posició gaire clara...
N'hi ha que diuen una cosa i n'hi ha que en diuen una altra, però aquesta gent són molt importants per tirar endavant el procés. L'independentisme ha de tenir molt clar en l'aspecte tàctic que el país és molt ampli, que hi ha moltes sensibilitats. Ampliar el ventall i incorporar els comuns és per a mi un dels punts clau de cara al futur.
En les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent s'apunta precisament la necessitat d'ampliar el ventall ideològic per incloure totes les sensibilitats polítiques i socials...
A mi aquest document no m'acaba de convèncer, el trobo molt estrany... Ara estem en una mena de terreny pantanós, d'aiguamolls en què no se sap exactament on és el punt del pas definitiu. Estem fent passets per veure què passa... Hi ha, per exemple, una cosa que no veig clara en el full de ruta: aquesta mena d'assemblea popular amb representants d'entitats i partits; i el que aprovarà serà vinculant... Uf, ho veig complicat.
Què li semblaria la possibilitat de portar a terme un referèndum unilateral d'independència?
Partim d'una situació en què és impossible, com ha quedat demostrat, fer un referèndum pactat. Ni el PP ni el PSOE ni Ciutadans en volen sentir a parlar. D'altra banda, el 9-N va servir per comptar-nos però no podem tornar-lo a repetir. I, si es fa una consulta, hauríem de tenir la garantia que els contraris a la independència també hi vulguin participar. Entre el no-referèndum i el RUI, que no pot ser un altre 9-N, hi hauria d'haver una opció intermèdia...
Què li sembla el paper que ha tingut fins ara el president Puigdemont?
L'arribada de Puigdemont a la presidència juga a favor del procés. Molta gent votava Junts pel Sí tapant-se una mica el nas. Gent que veia Convergència com el que és, una força de dretes, amb una història de corrupció determinada (no dic que tots ho siguin), de submissió al capital, a les empreses, a l'educació i a la sanitat privades... Qualsevol cosa que pogués fer en Mas amb més o menys intel·ligència política, amb més o menys honestedat, sempre podia fer pensar que tenia un plus de sobreactuació perquè tenia una cosa per demostrar, que era el seu independentisme. Això no passa amb en Puigdemont. Ell s'ho ha cregut des de sempre i no té necessitat de demostrar res. L'actuació de Puigdemont aquests darrers mesos ha estat, sobretot, de tranquil·litat estratègica, convençut que ningú li retraurà res en aquest aspecte. Fa les coses perquè se les creu. En aquest sentit, des que en Puigdemont és president, el procés ha fet la sensació que es calmava. Ara tornem a estar en una situació que es retroalimentarà en funció de com reaccioni l'Estat. Una inhabilitació del Parlament, una irrupció judicial sobre una entitat sobirana com és la cambra catalana, marcaria un abans i un després.
Descartats en l'actual context europeu els tancs al carrer, l'Estat té molta munició...
Tenen tancs d'altra mena, com ara les inspeccions d'hisenda, el FLA. Són armes que ja utilitzen i que són més o menys dissimulades de cara a l'exterior.
Com podria reaccionar la societat catalana davant una reacció extrema contra el procés?
Jo crec que tant pot ser que determinada gent se senti compromesa i ofesa íntimament per una qüestió de dignitat democràtica, com seria el meu cas, com que hi hagi que digui que potser tot plegat ha anat massa lluny, que ens hem emmerdat excessivament...
Vostè, que prové del camp socialista, com veu la situació actual del PSC?
El partit, que històricament va tenir un gran paper integrador, ha estat engolit per l'onada independentista i per la nova política que s'ha implantat a Catalunya els darrers anys. En un moment determinat, per diferents raons, entre elles la dependència del PSOE, no ha sabut o no ha pogut reaccionar i posar-se al costat d'una cosa tan democràtica com és el dret a decidir. Fa una mica d'angoixa i pena la proposta de l'Iceta d'una cosa a hores d'ara tan mínima i passada de capítols i que ja no té cap possibilitat com la via canadenca. Una llei de claredat com la canadenca, ben formulada, no hauria estat dolenta si s'hagués plantejat fa uns anys. Formular-la ara és un intent de tornar a una certa posició catalanista, però el PSOE ho veu com una heretgia. És una pena que l'espai del PSC l'acabi ocupant una Catalunya Sí que es Pot que no s'acaba d'aclarir i que a vegades apareix amb un rerefons espanyolista.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.