Els dies que l’Alt Empordà va ser un infern de foc
Cinc anys enrere, un devastador incendi va cremar de manera imparable i sense control al territori
El dia que es va originar, les flames van arrasar unes 13.000 hectàrees i ja es parlava del pitjor foc que hi havia hagut a la demarcació des del 1986
Escenes desoladores per culpa d’un foc imparable que anava guanyant terreny a passes de gegant, atiat per la tramuntana. L’Alt Empordà ha rememorat, aquest cap de setmana, una trista i del tot amarga efemèride. Just ahir, va fer cinc anys que un virulent incendi es va acarnissar amb el territori i el record d’aquell malson continua sent colpidor. Era la una del migdia del 22 de juliol del 2012 quan es va desencadenar un maleït i mortífer foc al costat de la carretera N-II, al seu pas per la Jonquera. Les flames van començar a l’altura del quilòmetre 779,5, on hi ha un pàrquing a l’aire lliure, situat al voral de la via. Aquest aparcament va centrar les tasques dels agents rurals per intentar trobar la burilla de cigar que, presumiblement, va ocasionar l’incendi. El fort vent que bufava va propagar aviat el foc, que es va desbocar i es va obrir en diversos flancs. Era l’inici d’unes conseqüències devastadores i d’un encadenament de dies llargs i molt durs, en què tot el país va viure amb el cor encongit la situació que patia l’Alt Empordà, que va rebre incomptables missatges de suport i solidaritat.
L’endemà de l’origen dels incendis –és a dir, avui fa cinc anys– la comarca va continuar immersa en un autèntic infern. La ferocitat del foc i les constants represes van originar que, a última hora del 23 de juliol, el perímetre afectat s’hagués estès al llarg de 65 km i es divisava un ennegrit paisatge amb milers d’hectàrees cremades. En la segona jornada de lluita titànica per frenar-lo, el flanc dret que amenaçava Darnius i Terrades va ser l’obsessió dels efectius per evitar que arrasés els pobles i saltés a l’Alta Garrotxa, on hi ha una important massa forestal que feia témer que les flames agafessin una magnitud imparable.
Un dels primers revessos, però, va arribar la mateixa tarda d’aquell fatídic diumenge 22 de juliol. Quan tots els esforços estaven centrats a aturar l’avenç del foc de la Jonquera i la situació era caòtica, s’hi va unir un dels pitjors presagis: un nou incendi en un marge de l’N-260, a Portbou. L’Alt Empordà, literalment, cremava i el balanç d’aquella primera jornada va acabar sent dantesc: tres persones hi van perdre la vida; hi va haver desenes de ferits; a la tarda també es van viure situacions de pànic tant a l’autopista AP-7 com a l’N-II, que es van haver de tallar pel fum i el perill pel foc i hi van quedar atrapats fileres de conductors; milers de veïns es van confinar a casa o bé van haver de ser evacuats i, de matinada, les flames ja havien calcinat prop de 13.000 hectàrees.
A més dels lamentables perjudicis forestals i materials –amb cases i negocis destrossats– també van ser totalment fatídiques les conseqüències humanes. La primera víctima mortal va ser un veí de Llers, de 76 anys, que va patir un atac de cor en veure’s envoltat per les flames del primer incendi de la Jonquera. A aquesta tràgica notícia se’n va sumar una altra derivada del focus de Portbou, on van morir un home francès de 43 anys i la seva filla, de 15. Envaïts pel pànic, van saltar d’un penya-segat per intentar escapar del foc. Els dos es van estimbar a les roques i van morir ofegats al mar. L’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, es va desplaçar aquella mateixa nit al centre de comandament avançat a Figueres, des d’on va manifestar la seva tristesa per les pèrdues humanes i va denunciar que els incendis s’haurien produït per imprudències: és a dir, per persones que haurien llençat al terra burilles de cigarretes, que es van convertir en un polvorí.
A la duresa dels treballs d’extinció, 24 hores després de l’origen dels incendis s’hi va afegir una altra greu informació: la mort d’un home de 64 anys i de nacionalitat francesa que el 22 de juliol havia estat localitzat a Agullana amb cremades al 80% del cos. Li va explotar una bombona de gas mentre apagava les flames, que havien arribat fins a casa seva. S’elevava a quatre, per tant, el nombre de víctimes mortals.
El primer dia del foc, el llavors conseller d’Interior de la Generalitat, Felip Puig, va reconèixer que la reacció dels Bombers estava desbordada i ja es va considerar que es tractava del pitjor incendi que hi havia hagut els darrers 26 anys a les comarques gironines, on el 1986 es van cremar 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà.
L’autoria, una incògnita
El dilluns 30 de juliol del 2012, els Bombers van donar finalment per extingit l’incendi forestal de l’Alt Empordà. El foc de la Jonquera va afectar 13.960 hectàrees i el de Portbou, unes 50. Els municipis que van resultar perjudicats van ser Agullana, Avinyonet de Puigventós, Biure, Boadella, Cabanes, Cantallops, Capmany, Cistella, Darnius, Figueres, la Jonquera, Llers, Masarac, Pont de Molins, Sant Climent Sescebes, Terrades, Vilafant i Vilanant.
L’esfereïdor incendi es va declarar al pàrquing La Comtessa del Pertús. És un concorregut aparcament a l’aire lliure, envoltat de massa forestal i situat just al costat de les fileres de conductors que circulen per l’N-II en direcció a la Jonquera. Al terra, hi havia múltiples burilles de cigarretes. Els agents rurals van agafar les que es veien més recents i els Mossos d’Esquadra van intentar extreure’n l’ADN per identificar el conductor que va tirar la que va desencadenar la tragèdia. També a Portbou, es van recollir unes burilles de cigar per analitzar-les i el jutjat d’instrucció número 6 de Figueres va obrir diligències per investigar com es van produir els dos incendis. Gairebé un any després, el jutge ho va arxivar provisionalment davant la impossibilitat de trobar els autors. En les dues interlocutòries, però, va deixar reflectit quines haurien sigut les causes: unes cigarretes mal apagades i tirades incívicament al terra.