“El primer cop que vaig posar un mort a la caixa tenia 11 anys”

Sí. Tenim registres de l’empresa ja del 1875, però en aquell moment no era de la nostra família, era d’Antoni Vinyoles, que era el padrí del meu avi. Vinyoles va passar la funerària a un fuster que es deia Llandric, però li va posar de condició que la funerària havia de ser per a en Joanet, el meu avi, i el dia que va morir Llandric van anar a avisar l’avi Joanet, que treballava en una altra fusteria, i a partir de llavors ell en va ser l’amo. Era el 2 de febrer del 1924.

Tenia només 11 anys quan l’avi em va reclamar perquè l’anés ajudar a posar un mort a la caixa. I de ben jovenet, encara anava a l’escola, moltes vegades em venia el mestre, a qui havia avisat el pare, i em deia: “Vicens, vete a casa que tienes trabajo.” Un dia vaig anar a ajudar el pare per recollir un home que havia caigut pel forat de l’escala. Quan vaig arribar, els dos policies que custodiaven l’edifici em van dir que què hi feia jo, allà, tan jove, que era millor que marxés i no veiés l’escena. Però el pare va cridar: “Deixeu-lo que passi!”

El 1996, el meu pare en tenia registrats 17.000. Per tant, ara deuen ser uns 40.000. El més curiós, per la fama del difunt i per les circumstàncies, Salvador Dalí, enterrat tres vegades.

No. Però vaig conèixer un home que em va explicar que el van donar per mort i que ell sentia les veus de la gent i no podia xerrar. Entenc que era cert. I conec el cas d’un home de Llançà que havia arribat mort en ambulància, i quan el famós Pelayo va anar a prendre-li les mides, va alertar els fills del difunt i els va dir: “Jo al vostre pare no l’enterro perquè és viu, l’he tocat i encara està calent.” I certament, l’home no era mort i el van poder reanimar.

Depèn. El sector s’ha guanyat mala fama per culpa d’alguns funeraris que han generat queixes per haver cobrat, per exemple, 12.000 euros per una incineració, i també hi influeixen les asseguradores, que per fer pòlisses fan circular la brama que els enterraments són molt cars. Però jo miro les factures amb lupa i més d’un cop m’han vingut a dir si m’havia equivocat per barat. “No t’has equivocat, només 2.900 euros?”, em van preguntar després d’un enterrament a Castelló. Crec que no és car pel servei que donem. Nosaltres anem al domicili a fer els tràmits, a recollir el difunt, hi som 24 hores al dia, s’han de mantenir les instal·lacions...

En principi, no. Però encara que pugui semblar que amb la professionalització del sector s’hagi encarit el servei, no és així. Abans el fuster que feia la caixa cobrava, els capellans cobraven... Als anys seixanta el capellà cobrava 315 pessetes i una caixa en valia almenys 400. Ara hi ha factures cares, però s’hi inclouen el capellà, la làpida, les esqueles als diaris...

És llegenda, però alguna base deu tenir. Abans hi havia els burots, que cobraven pel pas de mercaderies... El Bisbat també cobrava per fer els tràmits dels trasllats de morts. Jo això no ho he viscut. Abans la gent solia morir on vivia i no calia traslladar-la. Ara, per la llei de sanitat, la Generalitat cobra si el trasllat es fora de Catalunya.

Sí, de cares al centenari m’agradaria fer-ne un recull. Un cop em vaig trobar amb un cas que és un misteri per estudiar. Estava de guàrdia el jutjat número 5 i hi va haver cinc morts judicials i totes les víctimes tenien 55 anys. No recordo si era dia 5. Tinc molt present el cas d’una parella anglesa jove que vaig haver d’anar a recollir dins d’un 600 d’aquells que es descapotaven. S’havien suïcidat amb els gasos del tub d’escapament. Després vaig saber que eren guies turístics tots dos. Un dia vam anar a recollir un cadàver en un rec sec a Vilamalla. El difunt no duia cap identificació, però jo vaig dir al jutge que era francès. Don Manuel, un home dur, em va mirar amb recel i va preguntar com ho podia saber jo. Li vaig dir que per la tela dels pantalons. I el mort era francès. M’he trobat haver d’anar a recollir un cadàver jo sol, i per a qui no ho sàpiga, és difícil, per no dir impossible, carregar un mort a la llitera sol. Un dia vaig convèncer un ferrer que passava per allà que m’ajudés. Les peripècies per despenjar un penjat, Déu n’hi do... En tinc moltes.