El crim de la infermera

Carme Font Senen, 68 anys, vídua, super­vi­sora de l’equip d’infer­me­ria del ser­vei d’hemodiàlisi de la Clínica Girona de Girona, podòloga amb con­sulta par­ti­cu­lar a casa seva i tre­so­rera de l’Asso­ci­ació de Malalts Renals de Girona (Amarg), va ser tro­bada, dis­sabte pas­sat, bru­tal­ment assas­si­nada i lli­gada de mans i peus al seu domi­cili del número 23 de la car­re­tera de Bar­ce­lona de Girona. Sis dies després no consta que hi hagi deten­ci­ons i el cas s’ha com­pli­cat perquè dime­cres a la mati­nada un indi­vidu, que va entrar a través d’una fines­tra, va assal­tar les ofi­ci­nes del ser­vei d’hemodiàlisi on tre­ba­llava Carme Font, tot i que no va arri­bar a acce­dir al des­patx de la víctima. Els Mos­sos inten­ten acla­rir si l’assalt a la clínica té relació amb l’assas­si­nat de la super­vi­sora d’infer­me­ria o si és una casu­a­li­tat.

Carme Font, que tenia edat de sobres per estar jubi­lada, no sols con­ti­nu­ava exer­cint de super­vi­sora sinó que tre­ba­llava a diari, no feia ni vacan­ces ni dies de festa. El diven­dres 25 de setem­bre va fer el seu horari habi­tual, des de les vuit del matí fins pels volts de les tres de la tarda. Però cap a la una va pro­ta­go­nit­zar un inci­dent que podria deno­tar que alguna cosa la negui­te­java. Una usuària del ser­vei d’hemodiàlisi, una dona gran, un cop aca­bada la sessió del dia, es va adreçar a la super­vi­sora, Carme Font, per dema­nar-li si seria pos­si­ble que li canviés l’horari. I la super­vi­sora va reac­ci­o­nar amb parau­les no gens ama­bles i aixe­cant el to de veu, obli­gant la paci­ent a mar­xar. L’inci­dent, doncs, va pas­sar poc abans que Font acabés el seu torn a la clínica, que està situ­ada a uns 300 metres del seu domi­cili de la car­re­tera de Bar­ce­lona, on també tenia la con­sulta de podo­lo­gia que ate­nia a les tar­des.

L’endemà, dis­sabte, Carme Font no va arri­bar a l’hora al ser­vei d’hemodiàlisi. Els com­panys d’infer­me­ria van pen­sar que pot­ser s’havia ador­mit i van tru­car-li, però ella no va aga­far el telèfon cap vegada. Com que anava pas­sant l’estona i no arri­bava, una infer­mera i una auxi­liar es van deci­dir a anar a casa seva –són tres minuts a peu– per com­pro­var si era a casa. Van arri­bar al replà del pri­mer pis, on hi ha l’habi­tatge de Font i la con­sulta de podo­lo­gia (comu­ni­ca­des inter­na­ment), i van picar al tim­bre. Cap res­posta. Van pro­var de tru­car al mòbil i des de fora sen­tien que l’apa­rell sonava però ningú l’aga­fava. En vista d’aquesta situ­ació, van con­tac­tar amb la filla de Font, Carme, que jus­ta­ment ges­ti­ona l’empresa que pro­ve­eix de llençols i bates el ser­vei d’hemodiàlisi de la Clínica Girona, i la noia, que encara manté el nom a la bústia però ja no viu al pis, va anar-hi amb una clau i va obrir l’habi­tatge.

I es van tro­bar l’escena d’un crim. El cos de Carme Font, lli­gat amb llençols, cables i cinta ame­ri­cana, i envol­tat d’un bas­sal de sang que apa­rent­ment havia bro­llat d’una ferida oberta al cap. Tot estava cap­gi­rat com si es tractés d’un roba­tori, però les joies eren a la vista. Els cri­mi­nals no se les havien endut. I la porta no estava forçada; per tant, les hipòtesis que es con­si­de­ren són que l’assal­tant va entrar perquè Font li va obrir la porta, perquè va entrar amb ella o perquè tenia clau pròpia.

Els mos­sos i la comi­tiva judi­cial van pas­sar hores ins­pec­ci­o­nant l’esce­nari del crim, per bus­car ras­tre biològic o emprem­tes del cri­mi­nal i ras­tre­jant càmeres que l’hagues­sin pogut gra­var entrant o sor­tint de l’edi­fici, on a l’entresòl també hi ha la seu de l’Asso­ci­ació de Malalts Renals de la qual Font era tre­so­rera, i inter­ro­gant veïns per si havien vist o sen­tit res rela­ci­o­nat amb el crim. Un ele­ment que pot apor­tar infor­mació cab­dal i podria aju­dar a esta­blir l’hora del crim és el telèfon mòbil de la víctima, que con­ti­nu­ava amb bate­ria dis­sabte al matí, quan es va tro­bar el cos. Carme Font solia man­te­nir una gran acti­vi­tat amb els ser­veis de mis­sat­ge­ria del telèfon amb els seus con­tac­tes de la Clínica quan era fora de la feina, però diven­dres, quan va mar­xar de la clínica, entre les tres i les qua­tre, van ces­sar els mis­sat­ges. Un fet que podria aco­tar l’hora de la mort.

Però, a part de la ins­pecció de l’escena del crim, dime­cres els inves­ti­ga­dors van anar a ins­pec­ci­o­nar el ser­vei on tre­ba­llava la víctima, després que els res­pon­sa­bles de Clínica Girona s’ado­nes­sin que durant la nit havien assal­tat el local, un fet que no havia pas­sat mai. La coin­cidència que passés qua­tre dies després del crim va fer rela­ci­o­nar un cas amb l’altre. L’assalt al ser­vei de diàlisi, segons el que han cap­tat les càmeres, va ser per­pe­trat per un únic indi­vidu que va entrar per la fines­tra que dona al car­rer Loren­zana i que va dei­xar emprem­tes als vidres i pet­ja­des al terra. Tot i que les càmeres el van gra­var a l’inte­rior, en ser fosc, no s’iden­ti­fica i tam­poc s’ha pogut esta­blir per on va sor­tir. No va acce­dir al des­patx de la víctima, que ahir els mos­sos encara no havien anat a ins­pec­ci­o­nar, i per tant no es va poder endur res que ella hi guardés. Tot i que no es pot asse­gu­rar que tin­gui un vin­cle amb el cas, l’assalt a la clínica des­con­certa i posa en dubte la teo­ria que la infer­mera fos víctima casual d’un des­co­ne­gut. L’assal­tant podia bus­car alguna cosa que no van tro­bar a la casa o que la víctima no els va voler entre­gar? És un dels inter­ro­gants. Els inves­ti­ga­dors també ras­tre­gen l’entorn de la víctima, que després de que­dar vídua, el 2011, va man­te­nir un litigi judi­cial amb fami­li­ars del seu difunt marit, Eloi Prat Martí, que era un popu­lar boti­guer de la ciu­tat, regen­tava Tei­xits Eloy, i també un gran acti­vista veïnal i cul­tu­ral. L’assas­si­nat de la vete­rana infer­mera només va gene­rar un mis­satge de con­dol de l’alcal­dessa Marta Madre­nas a través de Twit­ter i no es va fer ni minut de silenci, ni acte de rebuig, ni dies de dol ofi­cial, en des­car­tar-se des del prin­cipi, pel per­fil de la víctima, que fos un cas de violència de gènere.