Balandrau fatídic

Dis­sabte, 30 de desem­bre del 2000. Dia fes­tiu i, per a molts, de vacan­ces, i, per tant, molta gent al Piri­neu. Cap a un quart de tres de la tarda i després d’un matí radi­ant, entre el Balan­drau (2.585) i la serra del Cat­llar del Piri­neu ori­en­tal van can­viar sob­ta­da­ment i con­tra totes les pre­vi­si­ons les con­di­ci­ons mete­o­rològiques i es va aixe­car un torb amb ràfegues de vent de 138 quilòmetres per hora i les tem­pe­ra­tu­res van caure a 16 graus sota zero a la cota 2.400, amb una sen­sació tèrmica de menys 35 graus, i aquest torb es va man­te­nir 16 hores segui­des. Aques­tes dades es van reco­llir a l’estació nivo­me­te­o­rològica d’Ull­de­ter del Ser­vei de Mete­o­ro­lo­gia de Cata­lu­nya (SMC) i ara han estat faci­li­ta­des pel meteoròleg de Farró de la Vall de Bia­nya, Jordi Zapata. Ell mateix ha remar­cat que un vent amb aquesta força pot arren­car blocs de gel i cros­tes de neu ven­tada que poden actuar com si fos­sin pro­jec­tils, de manera que impe­dei­xen la pro­gressió. I el també meteoròleg Jordi Cruz, al seu lli­bre 3 nits de torb i un cap d’any. Crònica d’una tragèdia al Piri­neu (Símbols Edi­tors), ho des­criu més gràfica­ment afir­mant que les con­di­ci­ons eren pit­jors que no pas a l’Eve­rest i qua­li­fi­cant-ho com a tem­po­ral del segle. A més, remarca que hi havia molta acu­mu­lació de neu per una tem­pesta de dies ante­ri­ors.

Aquell 30 de desem­bre, a només sis quilòmetres de distància de l’estació mete­o­rològica d’Ull­de­ter, van morir nou per­so­nes, set a la vall de la Font­lle­tera entre el Balan­drau i la serra del Cat­llar, i dues a la coma de l’Orri. A la pri­mera zona, hi havia un grup de cinc per­so­nes que feien esquí de mun­ta­nya amb Josep Maria Vilà, l’únic super­vi­vent, la seva com­pa­nya Mònica Gudayol, Elena Fernández, Oriol Fernández i Josep Arti­gas; un altre grup inte­grat per Pep Marí i el matri­moni Mariàngels Belsa i Josep Mira­lles i, a la segona, una pare­lla. D’altres que puja­ven al Cer­verís i qua­tre més al Gra de Fajol van poder sobre­viure i rela­tar la situ­ació mete­o­rològica extrema que hi va haver aquell dia, cor­ro­bo­rada per les dades d’aquesta estació del SMC.

El biòleg Josep Maria Vilà ho pot expli­car en pri­mera per­sona, perquè va acon­se­guir sobre­viure a tres nits en con­di­ci­ons extre­mes. El seu tes­ti­moni va que­dar reco­llit al lli­bre de Cruz i ara la història d’aquesta catàstrofe expli­cada i recre­ada pels super­vi­vents es recull al docu­men­tal Balan­drau, un infern gelat, per a un Sense ficció, que TV3 copro­du­eix amb Goroka i Las­tor Media, SL.

Vilà també va recons­truir la història de la tragèdia, fa dos anys, al pro­grama Islàndia, de RAC1. Segons ell, quan puja­ven i encara no havien arri­bat al coll de Tres Pics, un cop de vent els va tom­bar i van deci­dir girar cua. Començaven així 16 hores d’un ver­ta­der infern. Ell mateix va des­criure aquell moment com si algú hagués acti­vat un inter­rup­tor que va fer aixe­car un vent que no els dei­xava veure, ni sen­tir res, fins al punt que, en aquells pri­mers ins­tants, va que­dar sol i cri­dant des­es­pe­ra­da­ment els altres. El grup es va par­tir i ell es va que­dar amb la seva com­pa­nya, amb qui van inten­tar anar per­dent altura com van poder. Sense saber-ho tots va anar a parar al tor­rent de la Font­lle­tera, que amb aque­lles con­di­ci­ons –al punt més alt d’aquest tor­rent hi va haver una allau–, es va con­ver­tir en una trampa mor­tal.

De fet, Josep Maria Vilà va expli­car que, quan la seva com­pa­nya ja molt debi­li­tada pel fred i deli­rant li va dema­nar qui era ell, va tenir clar que havia de parar. Es van poder refu­giar en una roca i col­gats per la neu, però, tot i que la va abraçar per gene­rar escal­for, no va poder fer res per sal­var-li la vida. L’ins­tint de super­vivència li va per­me­tre de dei­xar els sen­ti­ments a un cos­tat i, després de que­dar ador­mit algu­nes hores, va tirar tor­rent avall, fins que va que­dar atra­pat en un gorg gelat i envol­tat de parets que no podia esca­lar perquè no tenia mate­rial. Es va refu­giar en una esquerda on va pas­sar la pri­mera nit i, abans de la segona, l’últim vol d’un helicòpter dels Bom­bers de reco­nei­xe­ment el va loca­lit­zar i, poste­ri­or­ment, un altre amb grua el va socórrer.

El resul­tat: tres dits del peu ampu­tats i una sen­sació de cul­pa­bi­li­tat, segons ell mateix va afir­mar a Islàndia, que amb els anys ha acon­se­guit superar. Hi va aju­dar la recons­trucció dels fets que a l’estiu del mateix any va anar a fer a la zona i el cim del Balan­drau, al qual va pujar l’estiu del 2013 amb la seva ger­mana.