Successos

Susqueda: el misteriós cas del rellotge del campanar

Un octogenari relata que ell i un company alemany van “robar” la maquinària l’estiu del 1966 abans que les aigües neguessin el poble

La Guàrdia Civil l’hi va comissar i ara no se sap on és

Estiu del 1966. Francesc Oró, natural d’Olot, de 27 anys, rellotger i treballador del consolat espanyol a Alemanya, era a Catalunya passant un dies de vacances amb el seu bon amic alemany Kurt Benning. Un dia, en Francesc no recorda la data exacta, però sap que era el darrer dia que es permetia anar al poble de Susqueda perquè les aigües començaven a omplir l’embassament, van decidir anar-hi per veure’l per darrera vegada. I veure com l’aigua començava a negar la vall, conscients que serien testimonis d’un moment històric. Anaven amb un Morris de matrícula alemanya, propietat d’en Kurt. “Recordo que les cases ja no tenien teules perquè se les havien endut. Vam anar al cementiri i només quedaven tres o quatre nínxols amb les làpides i els noms dels difunts i vaig pensar amb tristesa que aquells morts ningú els devia haver reclamat i quedarien sota l’aigua”, explica Oró. I després del cementiri, d’on la majoria dels difunts també havien estat trets, en Francesc i en Kurt van decidir entrar a l’església. “A dalt de tot hi quedava la imatge d’un sant. Vaig suposar que no havien pogut arribar-hi i que aquell sant, sense remei, també quedaria sota l’aigua”, continua relatant Oró. “I tot mirant, de sobte, vaig veure que hi havia els pesos, molt grans, del rellotge del campanar. No havien tret el rellotge! Vam mirar i vam comprovar que era una peça molt antiga i havia de ser molt valuosa. I es quedaria sota l’aigua!”, exclama Francesc Oró. Ells, rellotgers, van decidir que no el podien pas deixar allà. “Si no l’havien tret i l’endemà ja no es podria entrar al poble, és que pensaven deixar-lo allà”, remarca. Decidit que el rellotge s’havia de salvar de l’aigua, en Francesc i en Kurt van decidir desmuntar la maquinària del rellotge del campanar. Van tenir feines perquè era molt pesant. I van traslladar les peces cap al maleter del Morris de matrícula alemanya. Van arriar el cotxe i sortint del poble fent un pujant van fer un sotrac i van trencar una ballesta del vehicle. Van arribar fins a Amer però allà ja van comprovar que el cotxe no podia tirar més. S’havia de soldar la ballesta trencada. Van deixar-lo a un mecànic d’Amer, on Francesc Oró tenia bons amics i coneguts. Però ells havien d’arribar fins a Olot. Van optar per demanar ajuda a Joaquim Puigdemont –l’oncle de Carles Puigdemont–, que Oró coneixia bé perquè la seva família, com la de Puigdemont, era de regàlia de pastissers. I Joaquim Puigdemont els va dur en cotxe fins a Olot. Dies després, quan el Morris va estar adobat, el van anar a recollir i van descarregar el rellotge a casa de la família d’Oró a Olot. I ells se’n van tornar a Alemanya a continuar amb la seva feina i els seus estudis. Va ser un dia del mes de desembre que Francesc Oró va rebre la trucada d’un seu cunyat que li deia que tenia la Guàrdia Civil a casa i demanaven per ell. Buscaven el rellotge del campanar de Susqueda. “Es veu que el capellà de Susqueda va anar al poble l’endemà, va veure que no hi havia el rellotge i va anar a fer denúncia. Però com és que hi va anar si ja no s’hi podia pujar? I si ja l’havia deixat perquè llavors denuncia que li falta el rellotge?”, exclama encara ara Oró, que no recorda si quan ells van agafar el rellotge hi quedaven les campanes, a l’església. La Guàrdia Civil havia seguit el rastre a partir del cotxe amb matrícula alemanya on hi havia el rellotge, que el mecànic d’Amer per força va haver de veure, quan va soldar la ballesta. I un cop identificat el cotxe que traginava el rellotge desaparegut del poble negat, els guàrdies civils van preguntar fins que van anar a parar a casa d’Oró a Olot. I un cop localitzat, la Guàrdia Civil el va comissar de casa seva. Des d’Alemanya, Francesc Oró, quan va saber que tenia la Guàrdia Civil al darrere per culpa del rellotge, no les tenia totes. Va explicar la situació al cònsol de Stuttgart, Marcelo Fraga Iribarne, i van decidir enviar una carta al bisbe de Girona, Narcís Jubany, per explicar que el rellotge no l’havia pas agafat amb ànim d’apropiar-se’n, sinó tot al contrari, amb voluntat de salvar de les aigües un bé patrimonial, ja que ells, com a rellotgers, van veure que era una autèntica relíquia i que la seva intenció era entregar-lo a algun museu. I la carta diplomàtica devia estroncar el procés per robatori perquè Oró mai va ser requerit per donar comptes de la seva acció.

On va anar a parar el rellotge salvat de les aigües?

Ha estat arran de la publicació del llibre El pantà maleït que el diplomàtic Francesc Oró, ara octogenari, ha recordat i ha volgut explicar la seva gesta de l’any 1966. Oró té curiositat per saber on va anar a parar el rellotge, antic i valuós, robat o salvat de la inundació del pantà, segons s’interpreti, que ell va traginar amb el Morris del seu amic Kurt i que la Guàrdia Civil es va endur de casa seva a Olot. Ell confiava que el Bisbat de Girona el conservaria en algun museu o magatzem. Però ara ha descobert que quan ell i el cònsol Fraga van enviar la carta al bisbe Jubany es van equivocar de destinatari perquè en realitat la parròquia de Sant Vicenç de Susqueda pertanyia al Bisbat de Vic, com encara hi pertanyen ara les parròquies que queden al municipi de Susqueda. Als arxius del Bisbat de Girona tampoc els consta documentada la carta arribada del consolat de Stuttgart el desembre del 1966 i els seus responsables assenyalen que la informació sobre el destí del rellotge correspon al Bisbat de Vic. L’arxiver de Vic, a petició d’aquest diari, fa gestions per saber el parador del rellotge. De moment, no se sap on és.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.