El menjar del dia del segar

M’he mirat de lluny, agafant-ho com un entreteniment, aquesta polèmica de missatges i retrets per acabar amb emissió de peticions de perdó i reconciliació entre el diputat Jaume Alonso-Cuevillas (el client) i el responsable del restaurant El Mimolet de Girona. A Cuevillas el conec personalment des de fa poc (des del dia del funeral del pretès fill del rei emèrit quan vaig descobrir que, en la seva faceta d’advocat, representava el difunt Albert Solà en la seva lluita per trobar el seu pare real). El Mimolet, el restaurant, el conec un xic més perquè me l’han descobert bons rastrejadors gastronòmics, algun també advocat, que m’hi han convidat. I n’he sortit ben aconduïda, per fer un símil de pagès. No he entès gaire res d’aquesta estèril discussió pública a les xarxes sobre si un no volia pagar una ampolla de vi, que si l’altre es va sentir mal atès i ho va trobar car... Em falten dades i antecedents. Jo no escric als webs i a les xarxes comentaris de satisfacció o insatisfacció d’un restaurant (ni aquell cop que la meva filla en va sortir intoxicada d’un). M’estimo més dir-los in situ si tot era bo i també, si s’escau, que l’arròs se’ls ha torrat. Si aquests dos s’haguessin dit el que calia allà a El Mimolet s’hauria fet estalvi de tinta (metafòric) i temps. Ara a l’entorn de les taules s’enraona i s’escriu més que no pas es menja. Hem elevat l’omplir la panxa i l’alimentació a nivell d’art i cultura i hem divinitzat els cuiners sota les lloances d’experts gastropredicadors. I els restaurants, uns més que d’altres, són autèntics temples per a l’adoració dels ídols dels fogons. I, no es pot negar, és un goig poder entrar a aquestes catedrals de la gastronomia. I tant! Però no oblidem aquells temps que el menjar era la força per aguantar la dura feina. Us deixo, gràcies a la memòria dels meus pares, el menú que les dones pageses duien als segadors en la primera mitat del segle XX. De bon matí, barreja (anís, amb moscatell, conyac...), per trencar el cuc, que deien; a les 7, sopa amb ou; a les 9, arròs; a les 11, bunyols i beguda; a la 1, escudella i carn d’olla; a les 2, el cafè; a les 4, trumfes amb suc, i a les 6, el rostit de pollastre i/o ànec. I a l’hora de sopar, tall (carn) i el que quedava. I vora el camp sempre hi havia un cistell amb embotit i el porró. Cada 12 garbes, els segadors feien mos i trago. Ho he volgut escriure perquè no s’oblidi i que l’opinar no ens faci perdre el menjar.