Policia, millor efectiva que afectiva

Tot caminant sota el viaducte de les vies del tren a Girona veig un objecte que em crida l’atenció. És una targeta de crèdit d’Unicaja. La recullo, la giro i miro les dades del titular, una dona. Penso en el neguit que em provocaria a mi perdre la targeta i, moguda també per les ànsies de saber, poso les dades de la titular a internet per si puc trobar un contacte ràpid i directe amb ella per fer-li saber que tinc la targeta. Penso que potser fa poc que l’ha perdut i, com que jo no l’he pas manipulat, ni clonat, ni ho penso fer, si l’aviso aviat es podria estalviar d’haver-la d’anul·lar i tot el tràmit burocràtic que això suposa. No trobo ningú que pugui ser ella a les xarxes. Truco a una persona que conec, que precisament és policia, que té el mateix primer cognom, que no és gaire comú. A veure si són parents o la coneix. No hi ha sort. Ni és parenta ni la coneix. No me’n surto pel meu compte. Decideixo entregar la targeta a una cos policial; em diuen que és igual quin, qualsevol se’n farà càrrec. Doncs m’aturo a la primera comissaria que tinc de camí cap al lloc on em dirigeixo. Després d’esperar el meu torn darrere un home que pregunta per un incident nocturn que va acabar amb el seu fill, menor, a la comissaria, l’agent que està a l’entrada surt i m’atén molt amablement. Fins i tot pregunta com em va la vida i per on estic ara. Em deu conèixer? No es pot descartar. “Què necessites?”, em diu l’agent. Jo li mostro la targeta, que ja porto a la mà, li explico d’una tirada que me l’he trobada i que la porto a la comissaria (és una d’aquelles conjuntes) per si poden localitzar la mestressa i li ho poden fer saber i la hi poden retornar. Ella l’agafa. “Ah, d’acord, gràcies. Ja miraré per si de cas hi ha alguna denúncia!”, diu, deixant entendre que aquí s’acaba la nostra trobada.

Li pregunto si no m’ha d’agafar les dades i fer alguna diligència deixant constància que he fet l’entrega i si vol que li expliqui exactament el lloc on l’he trobada, la targeta.

Em diu que no cal, perquè, sigui com sigui la targeta, al final haurà d’anar destruïda, perquè les targetes no passen a objectes perduts. Jo em quedo un xic frustrada. Per un moment m’havia imaginat que des dels ordinadors de la comissaria farien quatre clics, trobarien les dades de la titular de la targeta, l’avisarien i ella em donaria les gràcies pel meu gest i jo sentiria que he actuat com una bona ciutadana. Es veu que soc una il·lusa. M’acomiado de l’agent, que, repeteixo, era molt simpàtica, i surto amb la meva decepció. Vaig rumiant i penso que no només ha quedat tocada la meva vanitat de persona solidària, sinó que l’acció per omissió de l’agent afectuosa podria haver deixat tocades la seguretat i alguna investigació. Rumio... I si resulta que d’aquí a poc es denuncia la desaparició de la persona titular de la targeta? Si s’hagués registrat la meva troballa, apareixeria als arxius informàtics policials el nom i es podria tenir una pista d’on buscar a partir del lloc on era la targeta... I si es tractava d’un atracament o robatori, també podria ser una pista. Podria ser, no? Alguns em direu que he vist massa pel·lícules, i no és veritat, n’he vist poques perquè no tinc gaire temps després de tot el que he de veure fent informació de la realitat. Em ve al cap que als agents policials se’ls diu efectius, que fonèticament sona igual que afectius, però penso que l’anomenada ha de venir per la seva efectivitat, no pas afectivitat.

PD: Continuo fent gestions per trobar la mestressa de la targeta. I no poso les dades completes, no fos cas que em caigués una denúncia per la llei de protecció de dades, el dret a la intimitat o qualsevol altre precepte.