Escenes de Susqueda (1): la bruixa

El cel rogent del cap­ves­pre marca pluja o vent. Va un xic gepe­ruda, però amb pas lleu­ger, costa amunt, cap a la casa. Porta un gra­pat de l’herba groga de flors fora­da­des per fer remeis, olis i poci­ons que curen molts mals. Encara no ha aca­bat de fer el pujant d’abans de la font que ja veu qua­tre home­nas­sos al llin­dar de la porta del mas Puig­de­ra­jols.

No té temps de girar cua que la sob­ten pels braços, li pre­nen el manat d’her­bes i l’arros­se­guen camí avall cap a la bat­llia de Sus­queda, poble a la vora del riu Ter, per ser sot­mesa als tur­ments d’un procés de brui­xe­ria.

—Per què aga­feu aquesta pobra vídua? —implora la dona.

—Bé que ho saps, pècora, bruixa, dei­xe­ble del dimoni! —li repli­quen.

I li reci­ten el plec d’acu­sa­ci­ons que també han lle­git a Pere Tor­rent, àlies Cufí, brui­xot i llo­ba­ter del poblet de les Encies, que, sotmès al tur­ment dels cor­dills, ha con­fes­sat un reguit­zell de mal­dats que ja li tenien ben deta­lla­des els inqui­si­dors. I va donar el nom de l’Eufra­sina i d’altres.

Eufra­sina Puig de Rajols és acu­sada de les pedre­ga­des a Sant Iscle, a Mal­vo­le­nya, a Font­po­bra, a Camp­der­ric, a la serra de Fines­tres, a Sant Aniol, a Mor­ral d’en Taie­des, a les parròquies de la Cot, de Sant Martí de Can­ta­llops, de Carós, de Sus­queda, d’Osor, d’Anglès, d’Amer, de la Bar­roca… Totes les pedre­ga­des que saben que han cai­gut als entorns i les que s’han pogut inven­tar.

Li qüesti­o­nen si les her­bes que li han arra­bas­sat eren per fer ungüents i poci­ons per endi­mo­niar mai­nada o per pro­vo­car golls. I, sobre­tot, li han de fer dir, sí o sí, que va ser en aquell aplec, per Santa Mag­da­lena de fa un parell d’anys, a Cas­ser­res, allà on el brui­xot Cufí també va ser con­vi­dat per fer música diri­gida pel “dimoni, que no volia sar­da­nes, sinó música exci­tant”, perquè pogues­sin ballar brui­xes i brui­xots i dimo­nis per aca­bar fent còpula entre ells. Els inqui­si­dors donen una altra volta de cor­dill a la infor­tu­nada Eufra­sina, men­tre li can­ten la llista dels assis­tents a l’aque­larre: a banda d’en Cufí, que feia sonar el fla­biol, hi havia: l’ano­me­nat monjo vell del mones­tir de Cas­ser­res, que tocava el tam­borí; Mari­anna Trias de Sus­queda; Segi­mona Quer; na Aldona; na Cor­bera; Anna Rovira, dita la Lli­moca; na Vilara; la dona vella de la Bar­roca; Mar­ga­rida Oli­ve­ras, dita la reina, de Gra­no­llers de Roca­corba… I molts brui­xots i brui­xes més com ella, Eufra­sina Puig de Rajols. És clar! Els caçadors de brui­xes ja van ben docu­men­tats. Només han d’acon­se­guir un sí de la tor­tu­rada i ja tenen sig­nada la llarga con­fessió que duen escrita; la pena de mort. El text de la sentència en llatí, reco­llit en els per­ga­mins de la història, deia així: “Sus­pen­de­tur laqueo per collum in alta forca, ita quod eius anima sepa­re­tur a cor­pore.”

La van pen­jar en una forca ben alta perquè es veiés de lluny i servís d’escar­ment.