L’infeliç de la Rodona

La pista ens la va donar l’Enric Marquès, que quan va tor­nar de l’auto­e­xili de París es va con­ver­tir en un motor cul­tu­ral de la ciu­tat i entre altres pro­jec­tes va aju­dar a fun­dar un diari en català, el Punt Diari, on va tre­ba­llar de com­pa­gi­na­dor. Quan Presència es va con­ver­tir en el suple­ment domi­ni­cal, ell es va ofe­rir a obrir amb un gra­vat del seu fons docu­men­tal els capítols de l’Inter­ludi en Negre. Va ser així com ens va par­lar d’un fet succeït al barri on va néixer, la Rodona de Santa Eugènia de Ter.

La història de la Dolors Serra i d’en Gómez va ser seguida amb apas­si­o­na­ment per una ciu­tat que tot i estar tras­bal­sada per la guerra de Cuba va con­ver­tir l’ano­me­nat “Crim de la Rodona” en un fulletó inter­mi­na­ble que es va allar­gar més de tres anys, ja que cal­gue­ren dos judi­cis per tro­bar-ne el desen­llaç. El pri­mer va començar el 22 d’octu­bre del 1897 i es va allar­gar fins al 28 del mateix mes quan, després de llar­gues i com­pli­ca­des ses­si­ons, el jurat va dic­ta­mi­nar que la mati­nada del 20 d’octu­bre del 1895, a la casa número 48 de la plaça de la Rodona, en Gómez havia assas­si­nat la seva amis­tançada Dolors Serra, casada en sego­nes núpcies amb Lluís de Fari­gola i Bar­bazà i mare de Gal Cas­tell­tort, però alhora va dei­xar clar que si li havia dis­pa­rat i l’havia esca­nyat i ell s’havia vol­gut suïcidar a trets, era perquè patia ali­e­nació men­tal. Veient la reso­lució, el jutge es va ren­tar les mans i va deci­dir que calia un nou jurat per tro­bar la solució.

Amb Girona en ebu­llició, el segon judici va començar el 25 d’agost del 1898. El fis­cal i l’acu­sació pri­vada van man­te­nir que es jut­java un delicte d’assas­si­nat amb noc­tur­ni­tat i traïdoria, i la defensa va al·legar que el reclús havia per­dut la raó. Home de 52 anys que els cone­guts qua­li­fi­ca­ven de somi­a­trui­tes i qui­xo­tesc, en Gómez va expli­car que conei­xia la Dolors des de feia un temps però que no va ser fins al dia de cap d’any del 1895, i després d’unes quan­tes copes de més, que es van alli­tar per pri­mer cop. Ell es va ena­mo­rar tan folla­ment que va pro­po­sar a la senyora anar a viure junts. Era una relació adúltera mal vista per la Girona ben­pen­sant i la pare­lla va mar­xar a Sant Feliu de Bui­xa­lleu, on en Gómez admi­nis­trava les mines de Sant Marçal. La feli­ci­tat va durar fins que el pobre il·lús va des­co­brir que la Lola li era infi­del amb joves de la con­trada i li va pre­gar que el deixés, que posés fi al tur­ment. El mor­ti­fi­cava però tam­poc la volia per­dre i, després d’un període jugant al gat i la rata, el 19 d’octu­bre del 1895 es van tor­nar a tro­bar. Aquell dia en Gómez havia pen­sat suïcidar-se. Va anar a la nota­ria a fer tes­ta­ment, a l’arme­ria Camps, on va com­prar una pis­tola del vint-i-dos, i va pres­si­o­nar la Dolors perquè se n’anés a Bar­ce­lona. Quan ella li va dir que no, es va anar a des­fo­gar a la Devesa, on va redac­tar car­tes de comiat per als ger­mans. A la nit va tor­nar a la casa de Santa Eugènia, on els amants van fer l’amor. Després va insis­tir a la Dolors que marxés. Una nova nega­tiva va pro­vo­car la tragèdia ja expli­cada. Al final del segon judici, com va pas­sar amb el pri­mer, el jurat es va tor­nar a creure la defensa i els met­ges. El 27 d’agost del 1898, un mes i mig després que l’Estat perdés les colònies, en Gómez fou decla­rat exempt de res­pon­sa­bi­li­tat, absolt i s’orde­nava que se’l tanqués en un mani­comi del qual no en podria sor­tir sense permís judi­cial. Els hereus de la morta van cobrar 4.000 pes­se­tes. El gran fulletó de finals del segle XIX s’havia aca­bat.