Successos

Novetat editorial

Tura Soler desgrana la vida i els casos del forense Narcís Bardalet

Narcís Bar­da­let (Girona, 1953) ha vist una mit­jana de cinc cents cadàvers cada any. Ell, que con­fessa que de ben petit, cada nit, abans de dor­mir, mirava sota el llit per por que no hi hagués cap mort. Va ser arran de la volun­tat de com­ba­tre aquest temor que tanta mai­nada pateix, visi­tant l’autòpsia de l’àvia del seu amic Fonso, que en va sor­gir una vocació que amb els anys l’ha fet cèlebre, mediàtic, però per sobre de tot, reco­ne­gut per la seva pro­fes­si­o­na­li­tat.

Va embal­sa­mar Dalí i l’ha enter­rat tres cops, trac­tat vícti­mes d’ETA i del tsu­nami de Tailàndia, un agent de la CIA deca­pi­tat, una mòmia egípcia, morts per suïcidi d’aquests que toquen la fibra, malalts de zoofília i, fins i tot, ha visi­tat Tejero a la presó. Aquests i molts altres casos els que recull Tura Soler (Santa Pau, 1963), peri­o­dista espe­ci­a­lista de suc­ces­sos i crònica negra d’aquest diari i autora de lli­bres recents com ara El pantà maleït i Sense càstig –aquest, escrit a qua­tre mans amb Jordi Grau–, en el nou lli­bre titu­lat Rigor mor­tis (La Cam­pana), que ja és a les lli­bre­ries. Són casos la majo­ria dels quals Tura Soler ha com­par­tit amb el pro­ta­go­nista i que els ha unit al llarg d’una tra­jectòria pro­fes­si­o­nal llarga i paral·lela que ha fruc­ti­fi­cat en amis­tat. L’autora des­taca que és un lli­bre en què no només es recu­llen les vivències de Bar­da­let, sinó també les seves refle­xi­ons sobre la vida i la mort.

Gris­som, l’equi­li­brista

El defi­neix de mol­tes for­mes: “L’home que parla amb els morts”, “el con­fi­dent de la mort”, “el Gris­som català” (en referència a la sèrie CSI) i, de forma més eloqüent, “un equi­li­brista de la vida i la mort”, perquè, com explica, “Bar­da­let, sap cami­nar sense enso­pe­gar en aquesta fina línia que separa un ves­sant de l’altre, entre la vida i la mort”. De fet, cal recor­dar que Bar­da­let a més de forense és pedi­a­tre, dues dis­ci­pli­nes que per a ell son molts sem­blants, “ja que exi­gei­xen una gran capa­ci­tat d’obser­vació: els infants, com els difunts, no par­len, però donen molta infor­mació si els saps enten­dre”. Capítol a capítol, que es lle­gei­xen d’una tirada, es des­grana l’evo­lució que ha expe­ri­men­tat al llarg dels anys la cri­mi­na­li­tat, el món poli­cial i, en paral·lel, el periodístic. “A més dels casos enor­me­ment interes­sants, expli­quem la his­to­ria i tri­bu­la­ci­ons del forense, però també fem història i reflec­tim la nos­tra pròpia història”.

Aquesta “estra­nya pare­lla”, tal com la defi­neix el mateix Bar­da­let – va sor­gir el dia en què Tura Soler creia que seria l’últim de la seva vida. Con­cre­ta­ment el dia que es van tro­bar enmig d’un incendi, a l’infern a l’Albera, arran d’un acci­dent d’avió al qual ell anava a com­pro­var l’estat dels cos­sos dels tri­pu­lants i ella, a cobrir la notícia. “Ens vam posar rere un cotxe patru­lla i vam que­dar envol­tats entre les fla­mes. D’entre nosal­tres, que estàvem tots molt espan­tats, va sor­gir un per­so­natge fas­ci­nant, en Narcís, que ens deia que no ens pre­o­cupéssim, que només havíem de tro­bar una clapa de bosc cre­mada, on no tor­na­rien les fla­mes.”

Pel que fa als orígens del Bar­da­let forense, ell mateix explica allò de la por als morts i la pri­mera autòpsia que va veure. Es remunta als anys sei­xanta a Sils, quan ell tenia 7 anys i en Fonso, el seu amic, se li va morir l’àvia. “En aque­lla època ens obli­ga­ven a visi­tar els morts i al seu vol­tant es feien ora­ci­ons i sentíem par­lar amb un idi­oma des­co­ne­gut (el llatí) a una gent que anava tota ves­tida de negre i amb man­te­lli­nes, menys els esco­la­nets que ana­ven de blanc. Va ser el pri­mer mort que veia i em va mar­car. Em va fotre una por de Déu! i aque­lla cara de la seva àvia m’apa­rei­xia de forma recur­rent. D’aquí a que mirés per sota el llit a l’hora d’anar a dor­mir. Va ser ales­ho­res quan vaig dema­nar ser a l’autòpsia del cadàver i vaig poder raci­o­na­lit­zar la mort. Va sor­tir de mi, un tema de madu­resa que va ser d’allò més posi­tiu per a mi”, narra Bar­da­let.

Mediàtics i col­pi­dors

A la pre­sen­tació del lli­bre, davant la pre­gunta de quin és el cas o els casos que més l’han mar­cat, Bar­da­let evita des­ta­car els més mediàtics –ben trac­tats al lli­bre– i pre­fe­reix esmen­tar-ne un de con­cret amb una gran càrrega sen­ti­men­tal. Con­cre­ta­ment el que tenia a veure amb un nen autista que es mos­trava agres­siu de ben petit i de qui mai l’admi­nis­tració es va fer càrrec tot i les deman­des d’ajuda dels seus pares. Aquests, com explica, ja de grans (amb 75 i 80 anys), encara rebien pallis­ses del noi, que ja era gran i forçut, i van deci­dir “un mal dia” dro­gar-lo i matar-lo a la banyera tallant-li les venes. Després ells van car­re­gar unes mot­xi­lles amb pedres i es van llençar, junts i aga­fats de la mà, a la presa d’Espo­nellà. Van posar fi a la seva vida després d’haver matar el fill. Moguts per la des­es­pe­ració. Tenien un altre fill, germà del noi mort. Bar­da­let el va conèixer. “Quan va venir al dipòsit a reconèixer els cos­sos es va limi­tar a fer un petó a tots tres i se’n va anar plo­rant...” És amb exem­ples com aquest que Tura Soler remarca el com­po­nent humà del per­so­natge: “La medi­cina forense ha de ser molt huma­nista, trac­tes amb la mort, el com­po­nent que ens fa humans”, subrat­lla. I és que el mort “és l’ésser més inde­fens que hi ha”, afe­geix Bar­da­let.

La pre­sen­tació de Rigor mor­tis tindrà lloc al tana­tori de Figue­res (Funerària Vicens) el dime­cres 4 d’octu­bre, a les set de la tarda. Hi seran l’autora i el pro­ta­go­nista. ,

‘El forense’, la sèrie

TV3 estre­narà a finals d’octu­bre una sèrie titu­lada El forense, que té com a pro­ta­go­nista Narcís Bar­da­let i Tura Soler com a par­ti­ci­pant. Els casos i refle­xi­ons també en seran l’eix con­duc­tor, en aquesta ocasió guia­des pel peri­o­dista Manel Alías. Bar­da­let només ha avançat que es tracta d’un “viatge per aquest trànsit tan com­pli­cat que és la vida, amb refle­xi­ons sobre les for­mes de morir, inclo­sos el suïcidi o la mort natu­ral”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.