En la memòria col·lectiva

Vint-i-cinc anys han passat ja des del naufragi del catamarà L’oca a l’estany de Banyoles, un accident que es va convertir en una de les pitjors tragèdies succeïdes a les comarques gironines en temps de pau. Hi van morir 21 persones grans i 38 més hi van resultar ferides. Eren francesos jubilats procedents de La Rochelle, a la Bretanya. La Banyoles més gran recorda la tragèdia com si fos ara. La més jove, només ho ha sentit a dir. La placa que es va situar prop de l’estany amb record per les víctimes va durar poc i va acabar al cementiri. Amb els anys, el naufragi de l’any 1998 s’ha anat superant, i es recorda el fet luctuós però no se’n parla gaire. La vida a la població ha continuat. La desgràcia s’ha gravat en la memòria col·lectiva, conscient tothom que recordar-la no beneficia el prestigi d’una ciutat en què el turisme té un pes força rellevant.

Era el 8 d’octubre de l’any 1998, un dia assolellat en què feia molta fred. L’Oca, un catamarà de passeig, per a 80 persones, va salpar de l’embarcador a 2/4 d’11 del matí. No era gaire lluny de la vora quan el pilot va veure que havia de fer recular la nau. No era gaire lluny de la sortida, però no va ser a temps d’arribar-hi i la barca es va anar submergint, amb rapidesa, mentre uns dels passatgers queien, d’altres es llançaven a l’aigua i també alguns quedaven atrapats a dins. Gent que era a la vora, personal de l’empresa L’Oca i també un grup d’adolescents d’una escola de Barcelona van saltar a socórrer els nàufrags. Aquest nois i noies de segon de BUP de l’escola Stel·la anaven acompanyats de tres professors i havien fet una parada a Banyoles per esmorzar i estirar les cames, camí de la Garrotxa, on tenien previst visitar els volcans, la Fageda d’en Jordà i alguns pobles dels voltants. Alguns dels joves es van tirar a l’aigua per rescatar els passatgers, mentre que d’altres els atenien des de la riba amb mantes i begudes calentes. Expliquen que la reacció dels estudiants va ser immediata, instintivament àgil i efectiva. Sense ells, el nombre de morts hauria augmentat. Quan els primers equips d’emergències van arribar, es va calcular que ja unes catorze persones havien mort a dintre de l’aigua; la resta ho va fer a l’hospital. Pel que fa als ferits, es van ingressar a diferents centres hospitalaris, la majoria amb contusions, símptomes d’hipotèrmia i, alguns, amb insuficiència respiratòria aguda.

Expliquen les cròniques d’aquell dia que les sirenes i la fressa dels vehicles de rescat, combinades amb les instruccions que intercanviaven mossos i bombers entre ells conformaven el paisatge sonor. “Pobrets!”, era la paraula més repetida entre els reunits. Banyoles, una ciutat que havia estat olímpica només uns anys abans, es va convertir en el centre d’interès mediàtic aquell maleït 8 d’octubre.

Van participar en el rescat uns 150 professionals, desplaçats en una quarantena de vehicles. Dels Bombers de la Generalitat hi van col·laborar 18 vehicles, 45 bombers i 2 helicòpters. Dels Mossos d’Esquadra, es van mobilitzar a Banyoles 15 vehicles i 55 agents. 35 mossos més i 12 vehicles es van distribuir en les tasques d’evacuació a hotels i hospitals de diferents poblacions. De la Creu Roja hi van haver 15 persones i 26 de la Policia Municipal de Banyoles. La Guàrdia Civil va mobilitzar sis agents i es va tenir l’ajuda de sis bombers francesos. La Policia Local de Girona va oferir una ambulància i dos agents. Tots els banyolins van ajudar aquell dia i els posteriors com van poder.

La barca que es va enfonsar era la més moderna de les dues que hi havia en funcionament a l’estany i era una embarcació propulsada per bateries elèctriques. L’embarcació la van vendre al cap d’un temps a una empresa d’activitats subaquàtiques de Roses, i la pesquera d’en Lero, on s’amarraven els dos catamarans destinats a fer passejos per l’estany, es va reconvertir poc després en oficina de turisme.

El naufragi es va atribuir oficialment a una manipulació del catamarà en el buc i la motorització, per donar-li més potència, i a l’excés de passatge –hi van fer pujar 61 persones més de les permeses–. El procés judicial va allargar-se en els anys i va deixar en evidència la confusió que hi havia quant a les responsabilitats de les administracions i els actors implicats en el control de les embarcacions i la concessió de permisos.

Tant el constructor que va practicar els forats com el Ministeri de Foment –responsable de les inspeccions que s’havien fet a l’embarcació– se’n van deslliurar, mentre que els dos propietaris de la barca –Simó Rodríguez i el seu sogre, Bartomeu Gayolà– i el regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament, Josep Alsina, van ser considerats culpables d’homicidi imprudent.

Els amos i el regidor de l’Ajuntament de Banyoles van ser condemnats, inicialment, a dos anys i sis mesos de presó cadascun. Aquella pena no implicava presó, però, més endavant, l’Audiència va augmentar la condemna als propietaris a tres anys, i això sí que els obligava a entrar-hi. A Alsina, en canvi, l’Audiència el va absoldre. A més, es va haver d’indemnitzar les famílies de les víctimes amb 500 milions de pessetes, dels quals 400 els van posar els amos de L’Oca i 100, l’Ajuntament.