Així serien avui els germans Orrit

La família Orrit no cessa en el seu afany de tro­bar els ger­mans Isi­dre i Dolors, des­a­pa­re­guts mis­te­ri­o­sa­ment de l’hos­pi­tal Sant Joan de Déu de Man­resa el 5 de setem­bre del 1988, quan tenien 5 i 17 anys, res­pec­ti­va­ment. Gràcies a l’ajuda del direc­tor del docu­men­tal Els Orrit, Fer­ran Ureña, que s’ha fet càrrec de les des­pe­ses, s’ha rea­lit­zat una simu­lació de com podrien ser els ros­tres d’Isi­dre i Dolors, trans­cor­re­guts 35 anys. La família és cons­ci­ent que van començar bus­cant uns nens però que en cas que siguin vius (no hi ha cap constància de la seva mort) Isi­dre i Dolors ara serien per­so­nes adul­tes i, per tant, el seu aspecte seria molt dife­rent. Per això, ara, quan totes les por­tes de la justícia se’ls han tan­cat, han optat per la difusió de les simu­la­ci­ons dels ros­tres enve­llits dels dos ger­mans, per si poden aju­dar a apor­tar alguna pista d’on van anar a parar.

Les cir­cumstàncies de la des­a­pa­rició no poden ser més estra­nyes, ja que els dos ger­mans eren a l’hos­pi­tal pediàtric Sant Joan de Déu de Man­resa. Isi­dre estava ingres­sat i la seva ger­mana l’acom­pa­nyava. Durant 35 anys no han rebut cap expli­cació dels met­ges ni de la direcció del cen­tre. I els jut­jats sem­pre els han anat tan­cant totes les por­tes amb el pre­text que el cas està pres­crit, fins i tot quan fa uns anys va aparèixer un tes­ti­moni que era a l’hos­pi­tal el dia de la des­a­pa­rició. L’Isi­dre, de 5 anys, estava ingres­sat perquè li havien sor­tit unes tat­xes a la boca arran d’una reacció al·lèrgica a la peni­cil·lina que pre­nia per unes angi­nes. Segons aquell tes­ti­moni, que lla­vors era un ado­les­cent que també feia com­pa­nyia a un seu germà ingres­sat, va sor­tir de l’habi­tació del germà per anar a la sala de fuma­dors i va sen­tir crits i plors. Va anar a mirar i va veure que un metge feia dei­xar les ulle­res damunt d’una tau­leta a la Dolors, la feia pujar a una cadira de rodes i li posava el seu germà a la falda. Els va posar una injecció i va bai­xar cap a una sala del soter­rani. Allà, segons va expli­car, va veure diver­sos cos­sos damunt de lli­te­res tapats amb llençols verds. Als dos nens, també els van posar en dues lli­te­res i els van tapar amb llençols, blancs en el seu cas. El tes­ti­moni va rela­tar que al soter­rani hi havia una cor­tina de les de pis­cina, cosa que lliga amb el fet que en aquell temps a l’hos­pi­tal hi havia una pis­cina per fer els banys als malats de tuber­cu­losi. El tes­ti­moni va afir­mar que l’home de la bata blanca que va tra­gi­nar els nens duia una eina de tall a la mà quan es va girar i el va veure. Ell, espan­tat, va pujar amb l’ascen­sor i va tor­nar cap a dalt, però no va anar a l’habi­tació del seu germà, sinó que va córrer cap a casa seva a tro­bar la seva mare. Li va expli­car el que havia vist però van deci­dir que era millor callar. Tenia por. Va ser pas­sats els anys, quan ell ja era pare, que es va deci­dir a expli­car-ho. Però res va ser­vir perquè es reobrís la causa per una de les des­a­pa­ri­ci­ons més mis­te­ri­o­ses i inqui­e­tants que s’han produït els dar­rers anys a Cata­lu­nya. La des­a­pa­rició de dos menors d’un hos­pi­tal infan­til.