Des de Damasc
Rússia marxa de Síria
La fugida d’Al-Assad és també la dels seus aliats, i les tropes russes es preparen per abandonar la seva preuada base militar mediterrània
Israel continua bombardejant punts militars a territori sirià mentre les noves autoritats de Damasc ho denuncien en una carta a l’ONU
La nova realitat a Síria, amb la caiguda del règim de Baixar al-Assad i l’aparició d’un govern interí liderat per un grup fonamentalista islàmic, provoca l’entusiasme, la incertesa o el temor en les diferents comunitats que formen el país. Però, mentre la configuració i les voluntats de les noves autoritats romanen una incògnita, el sorgiment d’aquest nou status quo ja té implicacions sobre el terreny.
El dictador enderrocat s’ha servit, els darrers anys, dels seus aliats rus i iranià per mantenir-se en el poder. L’acord permetia a Moscou i a Teheran desplegar forces a Síria i tenir-hi presència militar, que, de vegades, especialment pel que fa als russos, tenia l’aparença d’una ocupació del territori. Ara, la fugida d’Al-Assad és també la dels seus aliats. El Kremlin –que tenia un gran interès a tenir accés al mar Mediterrani a través de la costa siriana que li oferia Al-Assad– es prepara per marxar de Síria i no tornar-hi. A Latakia, una ciutat mediterrània de majoria alauita –una de les minories de país que, de manera general, donava suport a Al-Assad, també alauita–, imatges satèl·lit mostren la mobilització de forces aèries russes per repatriar helicòpters i altres equipaments militars, suggerint una retirada definitiva.
Mentre això passa, les tropes israelianes comandades per Herzi Halevi –i Benjamin Netanyahu en última instància– continuen metrallant territori sirià. La matinada de dissabte, més d’una setmana després de la caiguda d’Al-Assad, van llançar més de 40 bombardejos als afores de Damasc. Un d’aquests atacs, part d’una operació més gran per eliminar la capacitat militar del país, va caure a l’interior de Damasc, fent tremolar portes i cortines en un radi de quilòmetres.
Des de la fugida del ja expresident sirià, Israel ha llançat centenars de míssils contra Síria, on també és present militarment, més enllà dels alts del Golan. El primer comentari dels nous líders de l’Organisme per a l’Alliberament del Llevant (Hayat Tahrir al-Xam o HTS, en àrab) ha estat amb una carta adreçada a l’ONU en la qual denunciaven els atacs israelians a la sobirania de Síria. Encara que Israel dirigeixi els seus atacs contra punts militars de l’exèrcit que liderava Al-Assad, molts sirians consideren aquestes accions un atac contra tot el poble de Síria, ja que és un exèrcit aixecat amb les aportacions dels contribuents.
Síria es troba –almenys, segons els nous líders islamistes d’HTS– immersa en una transició política que ha d’acabar duent a alguna mena d’eleccions, segurament el març del 2025. Però hi ha dubtes que res d’això s’acabi concretant. Tot i que els nous estadants del palau presidencial eviten, ara com ara, dir ni fer massa res, sabedors que l’alegria general per l’enderrocament d’Al-Assad els fa sortir ben parats, ja hi ha friccions entre les paraules i els fets.
El govern inclusiu i la societat igualitària que aquest grup diu anhelar no es veu, almenys de moment, reflectit en el govern interí que han construït per pilotar el país fins a la fase següent. Tant Mohammed al-Baixir, nou primer ministre de Síria, com Mohammed Ghazal, nou governador de facto de Damasc, venen del govern interí i islamista que l’HTS ha tingut a Idlib, un enclavament rebel al nord-oest de Síria convertit per aquesta organització en una mena lloc d’aprenentatge abans de fer el salt a la categoria nacional. Hi ha qui creu que la suposada voluntat inclusiva de l’administració s’hauria de veure reflectida en la configuració dels líders.
Aquests dubtes es poden veure en el comportament d’algunes minories. Divendres, desenes de milers de persones van assistir a congregacions multitudinàries a Damasc. En canvi, els treballadors d’un petit hotel de la capital, naturals de Latakia, van optar per abstenir-se’n.