Successos

tribunals

sentència per maltractaments

La història del nen que vol tornar a Hondures

SENTÈNCIA · Condemnada una parella de les Planes d'Hostoles per maltractaments al fill de vuit anys d'ella DECLARACIÓ · La mare admet que ella i el fill, que va arribar cinc anys més tard, eren dos estranys VOLUNTAT · El nen manifesta al tribunal que vol tornar al seu país, on es va criar amb la iaia

El jut­jat penal número 1 de Girona ha con­dem­nat la pare­lla hon­du­re­nya jut­jada per mal­trac­ta­ments al fill de la dona quan tenia vuit anys durant el temps que el nen va con­viure amb ells a Girona i a les Pla­nes d'Hos­to­les. El fis­cal i l'acu­sació par­ti­cu­lar dema­na­ven deu anys de presó per a tots dos però final­ment el tri­bu­nal ha impo­sat trenta mesos a l'home, que tenia vint anys en el moment dels fets, i vint-i-un mesos de presó a la dona, gai­rebé vint anys més gran. El tri­bu­nal ha con­si­de­rat pro­vat, a par­tir de les decla­ra­ci­ons del nen en fase d'ins­trucció, que l'home, el papito, com ell l'ano­me­nava, l'havia pegat en diver­ses oca­si­ons amb un cin­turó i un cable i li havia oca­si­o­nat les feri­des que els met­ges i els foren­ses li van detec­tar a les cames. A tots dos se'ls con­demna per un delicte de mal­trac­ta­ment habi­tual, però la pena de l'home és més ele­vada perquè també se'l con­demna com a autor mate­rial de les lesi­ons cau­sa­des en l'àmbit de la violència domèstica. El mosso que el va dete­nir va asse­gu­rar que li havia dit per jus­ti­fi­car-se: “A mi també em pica­ven de petit.” Un tes­ti­moni davant el judici que ha pesat a l'hora de dic­tar la sentència.

En canvi, la magis­trada Vir­gi­nia Moreno ha apli­cat el prin­cipi d'in dubio pro reo als acu­sats pel que fa als altres delic­tes de lesi­ons que se'ls impu­ta­ven, per les mar­ques de cre­ma­des i un trenc al cap que tenia el nen, que va neces­si­tar punts de sutura. L'acu­sat va negar que ell fumés i el nen, que el dia del judici va negar tots els mal­trac­ta­ments en ins­trucció, davant d'una assis­tenta, també va dir que el que el cre­mava era “el papito”. Pel que fa al trenc al cap, que l'acu­sació atribuïa a un cop amb la pica del lavabo després que el padras­tre li donés una trom­pada, el nen va expli­car una versió que es cor­res­po­nia amb l'expli­cada per l'acu­sat: que havia cai­gut per les esca­les un dia que aju­dava a pujar les bos­ses de la com­pra. Les defen­ses, exer­ci­des per Car­les Maymí i Marc Ordas, pre­ve­uen pre­sen­tar recurs con­tra la sentència per bus­car l'abso­lució dels seus repre­sen­tats, que actu­al­ment ja no són pare­lla. A banda de la reso­lució penal, el text de la sentència revela la història d'un nen immi­grat que davant del tri­bu­nal va mani­fes­tar el desig de tor­nar a Hon­du­res, tot i que la seva mare viu aquí.

L'estrany arri­bat d'Hon­du­res

La víctima d'aquest cas va néixer a Hon­du­res i es va que­dar allà a viure amb la seva àvia quan la mare, quan ell tenia tres anys, va mar­xar a bus­car-se la vida a Madrid. Cinc anys més tard, la iaia i el nen van arri­bar a Madrid i en aquells moments la seva mare, amb gai­rebé 40 anys, man­te­nia una relació amb un jove que no havia com­plert els 20 i va que­dar emba­ras­sada. La mare va rela­tar davant del tri­bu­nal que la relació amb el seu fill va resul­tar difícil quan el nen va arri­bar d'Hon­du­res, ja que feia cinc anys que no es veien i eren “dos estranys”. El nen també ho va rela­tar així i va dei­xar molt clar que ell tenia un vin­cle molt més estret amb la iaia, amb qui s'havia criat i que s'esti­mava més la vida a Hon­du­res. A Madrid, el nen, la iaia, la mare, el xicot de la mare i el nou fill com­par­tien una habi­tació. El nen estava acos­tu­mat a men­jar de tot i allà li posa­ven límits a l'ali­men­tació. La pare­lla, amb el nou fill i el fill d'ella arri­bat d'Hon­du­res, es van tras­lla­dar l'any 2012 a viure a Girona. Pri­mer van viure de rello­gats en una habi­tació al pis de la nora d'una amiga d'ella. Allà, segons la dona amb qui com­par­tien habi­tatge, va començar la situ­ació de mals trac­tes. Ella asse­gura que quan la família sor­tia amb el nen petit, al nen gran el dei­xa­ven tan­cat a l'habi­tació i algu­nes vega­des fins i tot l'havien lli­gat, extrem que no s'ha con­fir­mat en sentència. Segons aquesta dona, la pare­lla no dut­xava el nen i si ho feien era amb aigua freda i tam­poc li dona­ven prou men­jar. La versió que el nen no estava ben ali­men­tat la van apor­tar també les mes­tres de l'escola de les Pla­nes on es van tras­lla­dar a viure el 2013, després que dei­xes­sin l'habi­tatge de Girona, que també va resul­tar ser l'esce­nari d'una situ­ació de violència de gènere de la pare­lla que els rello­gava la casa. Les mes­tres de les Pla­nes van rela­tar que havien vist el nen que bus­cava res­tes de men­jar a les pape­re­res i que per això elles matei­xes li feien l'entrepà fins que la família van anar a dir-los que no ho fes­sin. Les mes­tres també van rela­tar que li van con­ce­dir una beca de men­ja­dor però no la van voler i que sem­pre era el padras­tre qui anava a l'escola i que mai veien la mare. El padras­tre no tenia feina i tenia més temps d'ocu­par-se dels nens, men­tre que la mare, que tre­ba­llava d'interna, no solia anar mai a l'escola. Segons el tes­ti­moni de les mes­tres el nen només va estar un tri­mes­tre a l'escola però en van tenir prou per detec­tar que tenia un retard pel que fa a l'apre­nen­tatge, que era dife­rent, que cada cop anava a pit­jor i que al final ni par­lava i només con­tes­tava amb sig­nes amb el cap. Feia coses estra­nyes, sem­pre anava molt abri­gat i no es volia treure la jaqueta. El nen ara torna a viure amb la seva àvia i ja va dei­xar ben clar davant del tri­bu­nal que ell vol tor­nar a Hon­du­res. Aquí no se sent ni pro­te­git ni esti­mat per la seva mare, van con­cloure els psicòlegs. Una estra­nya per a ell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.