Sis hores segrestada

Una odissea de terror que va durar sis hores va viure una veïna de Girona segrestada per dos malfactors que se la van endur amb el seu propi cotxe.

Eren dos quarts de vuit del matí del 27 de juliol quan la Marta, com cada dia, va baixar al pàrquing per agafar el seu cotxe, un Opel Qasqai blanc, per anar a la feina, a Sarrià de Ter. Va coincidir amb dos desconeguts al soterrani. Sense dir-li res, li van clavar un cop de puny a la cara que li va trencar el nas. “Traurem la pistola i et dispararem”, la van amenaçar. Ella no va veure cap pistola i va intentar resistir-se i desfer-se dels assaltants però gairebé l’escanyen. “Jo ja em veia morta, no podia respirar i vaig estar a punt de perdre el coneixement.” A la força, la van introduir a la part del darrere del cotxe i es van fer amos del vehicle. L’un es va posar al volant i l’altre al darrere, on la víctima estava amb mig cos a terra i mig damunt del seient. Abans de sortir del garatge, li van prendre la bossa, li van fer dir el PIN de la targeta bancària i la van obligar a passar un missatge de Whatsapp a la seva feina: “Arribaré tard”. Volien assegurar-se que podrien disposar del cotxe prou temps sense que ningú denunciés robatori ni desaparició. Amb els plans fets, van sortir del pàrquing. Estaven molt esverats i la Marta els va haver de dir per on se sortia, perquè el conductor es va posar a cridar: “Per on se surt, per on se surt?” També van haver de demanar com funcionava el vehicle, perquè no n’havien conduït cap d’automàtic.

Però van aconseguir sortir de la ciutat de Girona. La Marta, segrestada, anava immobilitzada pels peus de l’ocupant del seient del darrere i, després, tapada amb la safata del maleter del cotxe. Els segrestadors no callaven, li feien preguntes i parlaven d’ells i de les seves famílies (probablement deien falsedats) mentre circulaven en direcció desconeguda per la Marta. “Deien que actuaven per la seva lluita i que jo no els podria entendre. Crec que volien que pensés que eren terroristes”, explica la víctima, que també els va sentir que deien que havien d’anar a buscar uns passaports i dirigir-se cap a Marsella. També la van atemorir dient-li que tenien el seu DNI i que si els veia les cares i els delatava anirien contra la seva família. Típica amenaça de delinqüent. “Però jo no els vaig veure la cara i ni ganes”, explica la Marta. Els malfactors anaven sense rumb definit però amb un objectiu clar: aconseguir diners amb la targeta de la víctima, però van tenir dificultats per trobar un caixer automàtic exterior que no tingués càmeres que els delatés. Tot buscant-ne un van arribar a la costa. Ara, se sap que un radar de l’autovia de Palamós va captar el vehicle circulant amb excés de velocitat –la Marta ja es veu a venir que li arribarà la notificació de multa– i van arribar a Platja d’Aro, on tampoc van escapar de les càmeres de seguretat municipal, que els van enregistrar. Van aparcar en un descampat i el conductor va baixar. L’ocupant del darrere es va quedar a vigilar l’ostatge, que continuava immòbil i pressionada contra el seient i el terra del vehicle.

El conductor va tornar. Tampoc va triomfar en un intent sui generis d’aconseguir diners: va anar a un edifici, on havia treballat mentre el construïa, d’on sabia que havien robat 44 televisors per negociar amb l’administrador que delataria els lladres i li diria on eren els aparells a canvi d’una quantitat de diners. De fet, un dels televisor robats el tenia ell, però no el podia utilitzar perquè l’aparell, de tecnologia punta, no funciona fora del seu lloc d’instal·lació.

Després d’aquest intent frustrat d’obtenir diners, els segrestadors van donar la ubicació a la víctima perquè els orientés per anar cap a Barcelona, però evitant passar per l’autopista, ja que volien fugir de les càmeres. Però algun error van cometre i van acabar entrant a l’autopista a Cardedeu. Com que van entrar-hi, van haver de sortir i pagar el peatge. L’operació els va ser dificultosa, perquè no es van apropar prou i el conductor va haver de baixar del vehicle, però no sabia com pagar i, des del seient del darrere, la víctima va haver de recordar-li que li havien robat la targeta a ella.

Ja eren moltes hores de trajecte quan la Marta va notar que el cotxe s’havia aturat i no pas per voluntat dels segrestadors, que tot el camí van insistir que el seu destí final era el barri de la Mina. Els havia aturat una patrulla de la Guàrdia Urbana de Barcelona que anava en quad perquè el Qasqai havia fet una greu infracció davant dels agents, que també van trobar estrany que al cotxe anessin dos ocupants i un anés al davant i l’altre al darrere. Quan van demanar la documentació i la policia va veure que cap dels dos era l’amo del cotxe, els segrestadors es van fer un embolic dient que era de la seva cosina i, després, de la neboda. Els agents es van malfiar, van demanar reforços i van començar a fer gestions i comprovacions per localitzar la propietària del vehicle, que encara no imaginaven que era a dos metres, segrestada dins del cotxe. La Marta, quieta, immòbil i callada perquè va veure clar que, si es posava a cridar, des de fora, amb el soroll del trànsit, els policies no la sentirien, va pregar perquè escorcollessin el cotxe i la trobessin.

En aquell moment, el marit ja n’havia denunciat la desaparició, perquè va rebre una trucada d’una companya de feina estranyada perquè la Marta no havia anat a treballar, encara que havia passat un missatge per dir que arribaria tard. Allò no quadrava.

Va passar estona fins que un dels urbans va avisar que la desapareguda era allà i la van alliberar. La Marta es va abraçar a un dels policies i va poder parlar per telèfon amb el seu home. Tot i que quan va sortir del cotxe tremolava, la conversa va ser la d’una dona calmada i serena. Havia acabat l’odissea de sis hores de futur incert a mans d’uns desconeguts per a ella però grans coneguts de la policia pel seu llarg currículum delictiu: Miguel Fernández Duran i Narcís León Avilès, que han anat a parar a la presó, un hàbitat que no els és estrany perquè hi han estat molts cops i d’on no feia gaire que havien sortit.

A Fernández Duran se’l va jutjar i condemnar per l’assalt violent, el 27 de desembre del 2010, al supermercat Jodofi de Pals, d’on es van endur més de 25.000 euros i van deixar les treballadores lligades. També se’l va condemnar per l’assalt perpetrat el 6 d’octubre del 2008 a l’empresa de màquines reactives Maki d’Olot. En aquell cas, anava amb un històric atracador, Miguel Gonzàlez Tubau, i van colpejar amb un martell quatre dels empleats i a tots els van lligar i emmordassar, a part d’encanonar-los amb una escopeta retallada.

Entre les gestes de Narcís León, que acumula detencions des que era menor d’edad, destaca la ràtzia d’atracaments a gasolineres que va perpetrar el 2001 emmascarat amb caretes de pallasso o de president dels Estats Units. En aquell moment, Narcís León Avilès treballava precisament en una empresa de distribució de màscares.