“L’infern és aquí a la terra, ens l’hem creat nosaltres, no pas Déu”

No, no ho trobo a faltar. Jo ara ja he agafat un altre prisma. Segueixo actiu amb la medicina com a pediatre i segueixo en contacte amb el món judicial i de l’advocacia a través de peritatges que m’encarreguen. Jo el que no vull és que el cap se’m rovelli. I si em queda alguna estona lliure, ja l’ocupo amb la meva activitat com a president de la Unió Esportiva Figueres. Tinc molta activitat.

M’han ensenyat que la vida és molt complicada. I que alguns la tenen extremament complicada, perquè naixem amb les cartes marcades. Que la vida és imprevisible. Que hi ha molt temor a la mort. Un temor que el va manifestar fins i tot Jesucrist, ell que sabia que ressuscitaria al cap de tres dies. I he descobert que el que li falta a la nostra civilització és preparar-nos per a la mort. A cadascú per a la mort pròpia i també per afrontar la mort d’algú estimat. La mort ens continua atemorint molt. Jo combrego amb la reflexió de Baltasar Gracián que la mort d’un jove és un naufragi i la d’un vell, un arribar a port.

Crec que el suïcida és un valent davant la mort i un covard davant la vida, i, tot i que ara estic totalment en contra del suïcidi, també sé que no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré. El suïcida juga amb uns avantatges envers els altres mortals. Pot triar el moment i la manera de morir i ho pot deixar tot dit i arreglat...

Vivint en el país que ens ha tocat viure, tot és possible. Seria un tip de riure, però no hi ha res impossible. El que jo tinc clar és que Dalí no va tenir mai fills. Això, segur.

Tot allò relacionat amb la meva professió de forense em crea passió i interès. Jo em sento molt honorat d’haver pogut assistir a l’exhumació del general Prim, em va impressionar, i també a la de Dalí. I doncs... si m’haguessin dit de ser a la de Franco... per què no?

No. No hi he tingut cap més contacte. Allò va ser una col·laboració que ja vaig dir que havia durat uns tres anys i era un tema relacionat amb la medicina forense, el que jo podia aportar com a professional. Que ningú pensi que feia d’espia i que sortia amb ulleres fosques i gavardina. No tinc ni temps ni gavardina per fer això.

No. I mira que en tinc, de secrets importants guardats. I he tingut ofertes, no pas suborns, però sí per escriure coses, però s’ha de ser respectuós. I si cal relato casos, però no revelo mai identitats que puguin atemptar contra la intimitat de ningú. Això és sagrat. I s’ha d’actuar amb humanitat. En una ocasió vam trobar una caixa d’objectes sexuals amb les pertinences d’un mort en accident. L’obligació legal era donar-la a la vídua, però vam pensar que era molt delicat i vaig consultar el jutge, i va dir que es fes destruir amb el vehicle, que era sinistre total. Crec que vam fer el que humanament era millor.

Jo crec en l’existència d’un ser superior que posa ordre a l’univers. Però crec que l’infern està aquí i que l’hem creat nosaltres, amb els nostres conflictes i misèries. No l’ha pas creat Déu. D’altra banda, hi ha una tesi doctoral de la Facultat de Física de la Universitat de Valladolid, que va obtenir cum laude, que demostra amb dades científiques que el foc de l’infern, en cas que existís, ja s’hauria apagat.

Ara ja penso que mai sabrem qui és aquella noia. Haurem de llançar la tovallola, massa anys sense que ningú la reclami.