Les unitats d’investigació són trinxeres, t’has de portar bé amb tothom, jutges, fiscals, policies...
Nascut a Bellvís (Pla d’Urgell), Xavier Sellart es va incorporar a les files dels Mossos el 1991 a Tarragona, quan encara no estava fet el desplegament i les funcions es limitaven a vigilàncies, escortes... El 1996 va ascendir a caporal i va ser destinat a investigació a la Bisbal d’Empordà, on ja havia començat el desplegament. Des de llavors ja no ha deixat la investigació en diferents destinacions fins que el 2020, com a inspector, va assumir la direcció de la Divisió de Policia Científica, el braç científic dels Mossos d’Esquadra. El cap de la científica prové de les ciències socials, és llicenciat en geografia i història i es va arribar a plantejar dedicar-se a la docència, però destil·la devoció per la seva feina actual quan em guia per les laberíntiques i àmplies instal·lacions dins del complex Egara, on es guarden centenars de bales de crims, on treballen policies de bata blanca que remenen ossos humans per fer proves, es disparen armes i es recullen projectils en un tanc d’aigua, tenen les parets decorades amb murals d’esquelets humans, calaixos plens de retrats robot, taules amb bitllets falsos agafats a estafadors, capses que guarden indicis recollits en escenaris de crims perpetrats fa anys...
Vostès són dels que no llencen mai res?
És molt important guardar les proves. Nosaltres ho guardem tot a menys que els jutjats determinin que es pot eliminar. Ara tenim tècniques que no teníem fa anys i amb molt poca mostra ja en fem prou; per exemple, ara podem treure ADN de llocs on abans no podíem fer-ho. Des del 2016 al 2021 hem revisat homicidis que havien quedat sense resoldre i amb la investigació aturada sense línies d’investigació, i hem aconseguit resultats en un parell de casos ja coneguts i difosos: el d’Ana María Milán, assassinada a la sabateria Acin de Sabadell el 2007, i en què vam fer una detenció d’un sospitós el 2019 gràcies a una empremta; i el de Benito Oliva, assassinat al seu habitatge del carrer Trajà de Barcelona el 2007, cas resolt el 2019 i ara ja jutjat i amb condemna. I estem treballant i avançant en altres casos en què esperem que algun dia se’n vegin els resultats.
És cert que als seus laboratoris han inventat uns reactius millors que els que es comercialitzen per treure empremtes difícils de detectar?
Doncs sí, són el Posme (nom derivat de “pols en suspensió i Mossos d’Esquadra”), que permet treure empremtes en superfícies brutes o rugoses, i el Wet Ucio, que fa aflorar empremtes de superfícies adhesives. Els nostres tècnics, amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili, van crear aquests reactius, que ja tenen el reconeixement internacional perquè s’han publicat a la Journal of Forensic Identification, i algunes policies d’altres països ja s’hi han interessat.
Són investigadors, inventors. Mantenen relació amb les universitats?
Molta. Treballem tant en docència com en investigació amb gairebé totes les universitats catalanes. I ara mateix tenim una estudiant de la Universitat de Basilea que està treballant amb nosaltres, la UAB i l’Imelec, fent assajos sobre el comportament dels impactes de bala en ossos humans.
Què és més important en policia científica, la feina a l’escenari o al laboratori?
Jo diria que en un 50 per cent. Si no es fa una inspecció molt acurada es podrien danyar les mostres i llavors no servirien per a la feina del laboratori. Ara evitem els reactius químics i fem servir llums forenses, que, sense provocar danys, detecten semen, sang, saliva... La tecnologia ha avançat molt. Però la ciència, per si sola, no et resol res, al darrere hi ha d’haver la perícia humana. Per exemple, si vam comprovar que l’arma que s’havia fet servir per matar el marit de la mestressa de la perruqueria Spejos de Barcelona era la mateixa que es va fer servir per a un altre crim i un suïcidi a Tarragona, va ser per la intuïció d’un investigador que va proposar fer la comparació.
La seva feina, però, és decisiva davant dels tribunals...
Nosaltres som conscients que una sola empremta pot suposar una condemna. Però nosaltres no aportem conclusions, nosaltres aportem el que hem trobat. Mai fem un relat del que ha passat. Jo puc dir que he trobat una empremta d’algú en una porta que era oberta, però jo no puc dir si aquesta persona és la que ha obert la porta. Nosaltres no fem inferències, això és tasca dels tribunals.
Però moltes investigacions depenen del que vostès trobaran...
Hi ha vegades, sobretot en temes d’identificacions facials –i ara en fem centenars cada any–, que els resultats no poden ser concloents, perquè no trobem els punts de coincidència necessaris, i això provoca una desil·lusió o un desencís en els investigadors. Però nosaltres no hi podem fer més i els hem de dir que el que demanen, en tot cas, ho haurien d’anar a buscar a un altre laboratori, que es diu Lourdes. De miracles aquí no en fem. El que sí que fem és intentar facilitar la feina dels jutges, fiscals i jurats amb la tecnologia. Ara les actes d’inspecció tècnica les presentem en vídeo 3D, molt entenedores, i evitem els feixucs totxos de folis.
Hi ha algun cas del qual estigui especialment orgullós perquè la seva feina ha ajudat a esclarir un crim?
El de l’assassinat de les dues policies de l’Hospitalet. Gràcies a la nostra feina –jo hi vaig intervenir personalment–, vam desmuntar la coartada de l’autor, que volia fer creure que havia estat al pis però no havia matat les dues agents. Les seves petjades a l’escenari amb sang de les víctimes van demostrar que quan va sortir elles ja eren mortes.
