La mort en solitud de l’amo de can Carbó

Un altre cas, ara a Fortià, d’aque­lles morts vin­cu­la­des a la soli­tud, l’epidèmia del segle XXI, com ja l’ano­me­nava el forense Narcís Bar­da­let abans que arribés el coro­na­vi­rus. Dijous de la set­mana pas­sada, els Mos­sos van anar al mas Carbó (també ano­me­nat can Pica­sal) de Fortià, una casa situ­ada molt a prop del cemen­tiri del Far, perquè el seu amo, i únic habi­tant de la masia, no res­po­nia al telèfon. La tre­ba­lla­dora social l’havia tru­cat però no ell no havia con­tes­tat, i això va encen­dre les alar­mes. Amb raó. L’amo, l’Antoni Carbó Hor­tensi, de 79 anys, era mort. Es va tro­bar el cos en unes cir­cumstàncies un xic pecu­li­ars. Era sota el llit i mig des­pu­llat, i tenia unes feri­des als genolls. L’habi­tació on es va tro­bar el cos estava desen­dreçada, però res evi­den­ci­ava que fos reme­na­ment fet per uns lla­dres, ni que l’home hagués estat víctima d’un atac, tot i que la situ­ació del cos, ama­gat però visi­ble sota el llit, era anòmala. La casa estava ben tan­cada des de dins, el cotxe de Carbó estava apar­cat dins l’estança, no sem­blava que faltés res i, per tant, es va des­car­tar l’entrada d’intru­sos per la força. Tot i que ja feia uns dies que Carbó no res­po­nia al telèfon, quan se’l va tro­bar no feia gai­res hores que havia mort. L’autòpsia, que es va fer a l’Ins­ti­tut de Medi­cina Legal de Girona, va apun­tar a una mort per cau­ses natu­rals, pos­si­ble­ment deri­va­des d’una afecció cardíaca.

Antoni Carbó, sol­ter, vivia sol al mas Carbó, havia fet de pagès, però ara ja estava jubi­lat. Tenia fami­li­ars a França que van ser avi­sats i que s’han posat en con­tacte amb l’Ajun­ta­ment de Fortià per fer els tràmits dels fune­rals, que està pre­vist que se cele­brin avui.

I ara també es podran fer els fune­rals per un veí de Ripoll, Joan Casa­nova Orri­ols, de 87 anys, que va ser tro­bat mort a casa seva el 12 de desem­bre pas­sat i la iden­ti­tat del qual no s’havia pogut cer­ti­fi­car fins ara. Tot i que era evi­dent que el cos que va ser tro­bat en una casa senyo­rial del cen­tre de Ripoll havia de ser el del seu amo, Joan Casa­nova, calia una iden­ti­fi­cació ofi­cial per mètodes científics. No va ser pos­si­ble iden­ti­fi­car-lo per les emprem­tes dac­ti­lars, tot i que es va inten­tar rege­ne­rar els dits, perquè feia dies que era mort i l’estat de degra­dació del cos ho difi­cul­tava. Tam­poc es va poder fer la iden­ti­fi­cació per ADN perquè en no tenir fami­li­ars direc­tes no era pos­si­ble fer cap com­pa­ració. Es va haver de recórrer a la prova odon­tològica, la ter­cera via per a la iden­ti­fi­cació de cadàvers. Tam­poc va ser fàcil i els foren­ses van haver de fer tota una inves­ti­gació per tro­bar la fitxa de la dar­rera visita al den­tista. Un cop acon­se­guit el seu expe­di­ent es va com­pa­rar amb la den­ta­dura del cadàver i, dos mesos després d’haver-lo tro­bat mort, s’ha pogut cer­ti­fi­car la iden­ti­tat del difunt. La fórmula dentària també va ser clau per iden­ti­fi­car l’home que va ser tro­bat mort al riu Ter a l’altura de Girona.