Un altre cas, ara a Fortià, d’aquelles morts vinculades a la solitud, l’epidèmia del segle XXI, com ja l’anomenava el forense Narcís Bardalet abans que arribés el coronavirus. Dijous de la setmana passada, els Mossos van anar al mas Carbó (també anomenat can Picasal) de Fortià, una casa situada molt a prop del cementiri del Far, perquè el seu amo, i únic habitant de la masia, no responia al telèfon. La treballadora social l’havia trucat però no ell no havia contestat, i això va encendre les alarmes. Amb raó. L’amo, l’Antoni Carbó Hortensi, de 79 anys, era mort. Es va trobar el cos en unes circumstàncies un xic peculiars. Era sota el llit i mig despullat, i tenia unes ferides als genolls. L’habitació on es va trobar el cos estava desendreçada, però res evidenciava que fos remenament fet per uns lladres, ni que l’home hagués estat víctima d’un atac, tot i que la situació del cos, amagat però visible sota el llit, era anòmala. La casa estava ben tancada des de dins, el cotxe de Carbó estava aparcat dins l’estança, no semblava que faltés res i, per tant, es va descartar l’entrada d’intrusos per la força. Tot i que ja feia uns dies que Carbó no responia al telèfon, quan se’l va trobar no feia gaires hores que havia mort. L’autòpsia, que es va fer a l’Institut de Medicina Legal de Girona, va apuntar a una mort per causes naturals, possiblement derivades d’una afecció cardíaca.

Antoni Carbó, solter, vivia sol al mas Carbó, havia fet de pagès, però ara ja estava jubilat. Tenia familiars a França que van ser avisats i que s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Fortià per fer els tràmits dels funerals, que està previst que se celebrin avui.

I ara també es podran fer els funerals per un veí de Ripoll, Joan Casanova Orriols, de 87 anys, que va ser trobat mort a casa seva el 12 de desembre passat i la identitat del qual no s’havia pogut certificar fins ara. Tot i que era evident que el cos que va ser trobat en una casa senyorial del centre de Ripoll havia de ser el del seu amo, Joan Casanova, calia una identificació oficial per mètodes científics. No va ser possible identificar-lo per les empremtes dactilars, tot i que es va intentar regenerar els dits, perquè feia dies que era mort i l’estat de degradació del cos ho dificultava. Tampoc es va poder fer la identificació per ADN perquè en no tenir familiars directes no era possible fer cap comparació. Es va haver de recórrer a la prova odontològica, la tercera via per a la identificació de cadàvers. Tampoc va ser fàcil i els forenses van haver de fer tota una investigació per trobar la fitxa de la darrera visita al dentista. Un cop aconseguit el seu expedient es va comparar amb la dentadura del cadàver i, dos mesos després d’haver-lo trobat mort, s’ha pogut certificar la identitat del difunt. La fórmula dentària també va ser clau per identificar l’home que va ser trobat mort al riu Ter a l’altura de Girona.