Successos

El quadern negre

Tura Soler

El dia 492 del captiveri

Maria Àngels Feliu va sobreviure en un catau fosc, humit i petit on ni es podia posar dreta, on escoltava, per força, la ràdio i les notícies que el jutge la buscava morta

Ens situem al 26 de març del 1994. Fa trenta anys. Aquell dia es complia el dia 492 del captiveri de Maria Àngels Feliu. Era en un catau fosc i humit d’un lloc per ella desconegut. Ella és mare de tres fills petits i ja ha passat dos Nadals lluny de la família allà sota. No s’ha pogut dutxar, ha de fer les seves necessitats en una galleda, té el cos ple de pessigades d’insectes i aràcnids, un dia li va entrar aigua del desglaç després d’una pedregada, no es pot ni acabar d’aixecar dreta ni acabar-se d’estirar per dormir. L’espai és minúscul. No sap on és. No ha vist mai la cara de cap dels homes que ha sentit. Ja fa molt de temps que li van anar uns que anomenaven “los maestros” que li van fer gravar una cinta amb la seva veu per demanar a la seva família que paguessin el rescat. “Papa, por favor, pagad; si no esto va a durar mucho”, va dir, en castellà, tal com li ho havien demanat. També els va donar l’adreça de la seva amiga Carme Colom perquè poguessin enviar la prova de vida a un lloc segur. La cinta va arribar bé, però no va servir com a prova de vida. Tot i que la seva mare va identificar sense cap mena de dubte la veu de la Maria Àngels, la prova pericial que va fer el departament d’acústica de la Guàrdia Civil a Madrid va concloure que la veu no era la de la farmacèutica segrestada aquell 20 de novembre del 1992. Van considerar possible que la veu fos de María Ángeles Mariño, la dona de Joan Casals, un dels dos homes que aquest dia 492 de captiveri són a la presó per “segrest i assassinat”. Al seu catau on sobreviu per miracle a còpia de fortalesa física, moral i fe, la Maria Àngels hi té instal·lada una ràdio de forma permanent. Ella no pot triar ni l’emissora ni graduar el volum. Deu ser perquè no senti sons que l’envolten, per desorientar-la, però li serveix per tenir una noció del temps i unes referències del món exterior. En les notícies han parlat molt d’ella. Ja fa uns dies va poder escoltar com explicaven que a Olot, el jutge Santiago Pinsach i la Guàrdia Civil havien organitzat un dispositiu per anar-la a buscar en algun lloc de l’Alta Garrotxa. Es veu que tenien una informació (potser d’un vident?). Carregaven pics i pales al Land Rover. Anaven a buscar un “cadàver”. Això li va quedar gravat. En les notícies es referien a ella com “el cadàver”. Això tot i que ella havia respost aquella pregunta, que només podia respondre bé ella i estant viva: com li deixa afectuosament el seu germà quan era petita: Netol i Pimpirimpauxa.

Ja fa dies que només sent una veu, la de l’home que sempre s’ha cuidat de portar-li menjar i l’únic que li fa alguna estona de companyia i hi xerra. Es fa dir Iñaki. No li ha vist mai la cara. No la hi vol veure. Quan ell avisa que entra, ella es gira. Pensa que és una garantia de seguretat per a ella que no els vegi. Un dia va veure una foto dins d’un llibre que li va portar. Va pensar que era ell, va esparracar la foto i l’hi va dir. Aquest home li ha dit que els altres no ho volen però que ell la voldria deixar i que havia pensat fer-ho al mig del carnaval de Platja d’Aro. El carnaval ja ha passat i ella encara és al catau. Però aquest dia 492, vigília de Rams, serà el darrer. Iñaki la deixarà anar i per Rams serà a casa, a Olot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.