Gent encantadora i els seus actes criminals

Una de les comptades vegades que vaig haver d’agafar un autobús de la Teisa per causes de força major perquè el guix que embolicava el meu canell trencat en una caiguda a la muntanya m’impedia poder menar el meu cotxe, vaig coincidir a l’estació d’Olot amb un passatger que es va mostrar molt simpàtic. Un home d’ulls blaus i mirada penetrant, i xerraire de mena. La vam fer petar amistosament en un banc mentre esperàvem que arribessin els nostres autobusos. Anàvem a destins diferents. Ell, que anava amb unes grans motxilles, em va dir que tirava cap amunt, a la muntanya, on comptava passar-hi uns dies, aïllat. Anava a l’aventura. Se’l veia que ja hi estava acostumat. Vaig admirar la seva valentia i vaig pensar que potser algun dia podria fer algun reportatge de les seves gestes. Xerrant vam saber que ell (que porta de primer cognom un dels meus molts ancestrals cognoms catalans) és parent ben proper de dos companys de la feina. Mira que és petit el món! Quan va arribar el meu autobús em vaig acomiadar dient que saludaria els seus parents. Mentre l’autobús s’allunyava, el vaig veure carregar els seus embalums de viatge. Des de la finestra el vaig saludar amb la mà, i vaig marxar cap al meu destí de feina pensant que havia conegut un personatge prou interessant i que ves a saber si en sabria mai més res, d’ell. Això era l’estiu del 2017.

Doncs sí, han arribat notícies d’aquest aventurer tan simpàtic que em va fer més amena l’espera de l’autobús. Aquesta setmana l’Audiència de Girona ha dictat una sentència que condemna aquest home, en Carles Estañol, a set anys, sis mesos i un dia de presó per haver calat foc a la casa on vivia amb els seus pares, amb ells a dins, i haver clavat un cop de puny a la cara al seu pare, que en el judici va explicar que no era la primera vegada que li pegava, que ho feia sempre que li demanava diners i ell no li’n donava. Segons la sentència, els fets van passar el 15 de maig del 2022, quan, després de discutir amb el pare, li va clavar un cop de puny que li va causar lesions lleus i després va calar foc a l’habitatge on vivia ell, a sota del dels seus pares, que eren al pis de dalt. Estañol va admetre que havia calat foc a la casa, però va dir que havia tingut un rampell per l’enrabiada i que no volia fer mal a ningú. Però el tribunal ha considerat que quan es cala foc, les conseqüències poden ser imprevisibles (casos recents com el de València ho avalen) i pot haver-hi un greu risc per a les persones, i l’ha condemnat a una pena superior a la que demanava el fiscal. Un fet que no se sol veure mai als tribunals. Doncs ja està, ja he tingut notícies d’aquell aventurer que vaig conèixer esperant l’autobús. Protagonista d’una crònica negra. Un cop més haurem de donar la raó al forense Narcís Bardalet, que diu que les grans barbaritats les fa gent aparentment normal. Està comprovat.