Xiva es comença a despertar, però el malson roman

“Hem tingut molta sort, la nostra és l’última casa d’aquest costat que s’ha salvat, en avall totes estan precintades.” La Diana i el Cristian, una parella jove que fa pocs mesos es va instal·lar al barri de Bechinos de Xiva, no eren sortosament a casa seva el dia de la riuada i de miracle gairebé no han tingut afectació, però no poden dir el mateix els seus veïns de paret, que els han explicat de primera mà el que va passar. “Les seves cases van començar a tremolar per la força de l’aigua i van haver de botar a la nostra terrassa”, explica la Diana. Un d’ells, prossegueix, també ha perdut el cotxe que tenia al garatge i a més li ha caigut una altra casa que tenia a Xest. Més avall, al número 17, una segona residència, directament li ha quedat el menjador obert al barranc, que es va endur literalment mig edifici. “Ahir van venir els amos, i de tota una vida van recuperar un llibre mullat, un parell de fotos i un parell de quadres... van eixir plorant”, s’emociona encara.

Vuit dies després de la brutal riuada que va destrossar la part de Xiva més propera al barranc, on es va endur per davant o ha deixat inservibles més d’un centenar de cases, els carrers més cèntrics havien recuperat ahir una mínima normalitat. Força nets ja del fang acumulat, la majoria de botigues hi han reobert i la gent mira de fer vida normal. Però només en aparença. Ací i allà es continuen veient periodistes. Ací i allà hi ha llocs on donen aigua, aliments, roba o productes de neteja que segueixen arribant en camions de tot arreu. Fins i tot la Laura i el Vicente, que són de la part més alta del poble, continuen com des del primer dia instal·lats amb la seva furgoneta oferint cafès i pastes per iniciativa pròpia davant de l’ajuntament. “Ens vam voler moure i no ens van deixar”, explica la Laura. Ha estat el seu petit gran granet de sorra. Demà, això sí, ja no hi aniran. “També he de treballar”, diu. A la porta de la casa de la vila, la feina del Ramón és aquests dies “respondre preguntes”, la majoria relacionades amb on necessiten voluntaris. “Avui ja no en calen més”, diu, tot i que un noi que just arriba a recollir una pala el desmenteix de seguida: “Que vagin al polígon de Pahïlla, allò encara està fet un fàstic.” I és que d’això, de grups de voluntaris joves amb la pala a la mà per ajudar a netejar baixos particulars, locals i empreses, també encara se’n veuen, com uns universitaris de Borriana que no han anat a les classes per ajudar. Són a la zona des de dissabte, quan van anar a Utiel. I el cap de setmana que ve tornaran...

L’Álvaro i el Fede, dos treballadors municipals, mostren unes quantes cases més precintades perquè tenen risc de caure, com de fet va passar amb una la vigília. Són totes les que donen al barranc del carrer Antonio Machado, tret de la primera, on hi ha l’administració de loteria. Hi ha cues per comprar-ne. “Al matí ja va ploure molt, però va parar tres hores i la gent es va relaxar... i la patacada forta va venir a la tarda”, rememoren. Des de llavors que fan jornades de més de dotze hores, i a més els costa dormir a les nits. Se’ls veu exhaustos. “Ho fem amb gust, perquè toca, però ja tenim ganes de descansar”, admeten.

És des del capdamunt d’aquest carrer, immens esvoranc inclòs, on millor es pot prendre consciència de la fúria de la riuada i del mal que va fer. Perquè aquí sí pràcticament encara tot roman igual que el primer dia. Baixos rosegats de la majoria de cases, amb les bigues a l’aire. Algunes de semienderrocades. Moltes amb uns forats enormes... És una visió apocalíptica també, però diferent de la dels pobles arrasats sencers de l’Horta. A Xiva hi va haver una riuada descomunal, que quilòmetres més avall va esdevenir un tsunami devastador. “El cop fort del barranc va pegar aquí”, explica el Manuel, que tenia la casa al marge esquerre i encara la podrà salvar. Això sí, ha hagut de llençar tot el que tenia a dins, inclòs un petit museu que havia anat acaparant al llarg de tota una vida de la seva botiga de recanvis. “L’autovia és un dic que va a vuit o deu metres d’alt, i això fa que s’hi acumuli més aigua i després baixi de cop”, sentencia.

Un centenar de metres més avall, a prop d’una passarel·la provisional que ha construït l’exèrcit, alguns soldats treuen empenyent un cotxe inservible d’un garatge. És el de l’Emmanuel, un noi romanès que viu amb la mare i que es queixa que fins avui només l’han ajudat voluntaris. Lamenta que tota la casa ja comença a fer molta pudor, i no sap com podran seguir-hi vivint. “Haurem de netejar i tirar endavant”, conclou. Encara més avall, ja a Bechinos, la Gemma també ensenya els baixos de casa seva, on no va poder tornar els primers dies perquè no hi havia llum, i té una malaltia que la fa tenir connectada 18 hores diàries a l’oxigen. Malgrat això, no para de trastejar. I s’emociona quan explica com hi havia més d’un metre i mig de fang, i ho ha hagut de llençar gairebé tot. Totes les cases de la vora a banda i banda del carrer estan precintades. “Ens hem salvat per un pèl”, conclou. Els testimonis podrien ser inacabables...

On la situació també és lluny encara de normalitzar-se és uns quilòmetres més amunt, al polígon Pahïlla, proper també al barranc, a l’autovia de Madrid, a la línia fèrria convencional i al TAV. Allà la majoria de carrers i empreses van quedar totalment coberts de fang. Uns operaris de la Pobla de Fornals arriben avui a desembussar embornals. Hi han vingut també dos autobusos de voluntaris des de València, que entren a netejar naus, tasca a què també es dediquen la majoria dels treballadors, ja que les produccions no s’han pogut reprendre pels danys. És clar que hi ha diferències. Els de l’empresa MPL, de cosmètica, han pogut venir en els seus cotxes, perquè el migdia del dia 29, veient com plovia, la propietària va dir als del torn de tarda que no calia que hi anessin, i va fer marxar els del matí que venien de València. Els de l’empresa d’aluminis del costat, en canvi, no van tenir tanta sort. “Ningú no ens avisà, estàvem ací treballant... arriba a ser mitja hora més i ens agafa a tots”, explica el Carlos, que s’esgarrifa: “Això era un riu!” Els treballadors, 40 o 50, calcula, es van refugiar al primer pis i s’hi van quedar més de 24 hores, perquè l’aigua i el fang van recobrir gran part de la nau de sota. Tots els seus cotxes “se n’anaren a fer la mà”, i l’endemà els de Xiva i Xest van tornar a peu, i altres com ell van haver d’esperar a la nit que els puguessin venir a recollir. “Ni la policia ens va dir res”, lamenta, abans de tornar a la feina. A aquesta hora arriben al polígon la Laia i l’Adrià, dos joves voluntaris de Sabadell que arriben ara pel seu compte i demanen on poden ajudar. Al·lucinaran...

Xiva es comença a despertar, però ara s’adona que el malson era real.