La solidaritat s’encomana

Mentre a una banda de l’estadi de Mestalla el Banc d’Aliments de València recull, organitza i reparteix tota mena de productes, a l’altra una treballadora del club ven a les taquilles de l’estadi una entrada a dos turistes per a la visita de l’estadi. València ciutat i l’Horta Sud, la zona afectada, semblen dos mons diferents, igual que una banda i l’altra de Mestalla.

“Avui no recollim”, diu un cartell improvisat amb un cartró al costat solidari de Mestalla. És el primer que veiem i de seguida en Javi, coordinador del Banc d’Aliments, ens ho confirma: “No agafem res més perquè ja no donem l’abast.” Però tot i això continuen repartint. Cada dia, surten, aproximadament, 50 camions cap als diferents pobles afectats. En total, aquests set dies que estan fent recollida i sobretot ordenant-la, han rebut fins a 2 milions de quilograms de menjar. “Ja no acceptem menjar, perquè se’ns podrirà; si en porten els remetem on sabem que en fa falta”, ens explica en Javi. De fet, el cartell diu en majúscula que avui no recullen, però a sota hi ha sis punts indicats on recullen i l’horari de cadascun.

Tot i que això no és ben bé nou per al Banc d’Aliments Valencià, perquè quatre cops al mes --cada quinze dies els dimarts i dijous– fan el mateix per la gent que ho necessiti de València, no estaven preparats per a una cosa tan grossa. “No teníem res, ni palets ni gent, i arribaven camions d’arreu de l’Estat espanyol. Vam acabar sent 500 voluntaris i fins i tot ens va ajudar un home minusvàlid.” Ara ho tenen tot controlat i ja estan fent fins i tot el que ells anomenen “microrepartiments”. Localitzen què necessiten en llars concretes i els ho porten directament. “Ahir vaig anar a repartir amb el meu cotxe”, ens diu en Javi. I veiem com un policia marxa a repartir una caixa amb productes de neteja que du lligada a la moto. I uns minuts després marxa conduint un 4x4 Marcos Llorente, jugador de l’Atlético de Madrid, que ha vingut personalment, acompanyat de treballadors del club madrileny, a donar i repartir 400 netejadores a pressió. Ara el que es necessita és això, productes per treure el fang, maquinària i, segons remarca en Javi, botes d’aigua.

Banda i banda de Mestalla no tenen comparació. Però el que és encara més gros és la diferència entre València capital, on tot continua igual, i els municipis de l’Horta Sud, que sembla que hagin passat per una guerra. Passes d’una realitat a una altra, de normalitat a runes, només en uns minuts, concretament quan creues l’ara anomenat pont de la Solidaritat, que separa València dels municipis afectats. A tots hi arriben els camions del Banc d’Aliments de València i molts més. A Paiporta, la zona zero, i realment l’infern, hi ha desenes de punts, tant de recollida com de distribució. N’hi ha uns quants d’organitzats per les institucions municipals, als col·legis i en edificis públics com l’ajuntament o les parròquies. N’hi ha també d’organitzacions i associacions com la World Central Kitchen, fundada pel xef José Andrés, que actuen arreu del món quan hi ha hagut una crisi humanitària o climàtica portant menjar acabat de fer. A Paiporta hi tenen dos punts, un a cada banda de municipi, i reparteixen menjar calent i acabat de fer que, en el cas d’ahir, els portaven des d’un hotel de València ciutat.

I a part d’organitzacions també hi ha voluntaris espontanis, que pel seu compte munten una carpa amb el que poden als pobles. Des d’un restaurant de Ripoll que repartia macarrons acabats de fer, fins a un home de València que portava tot de materials que havia comprat al supermercat, els plantava en una taula i la gent anava passant. La implicació és màxima, sigui amb el que sigui. L’afluència de voluntaris respecte al cap de setmana ha anat de baixa, perquè la gent ha de continuar amb les seves responsabilitats, però encara hi ha centenars de persones ajudant, i algunes com l’Álvaro de València que aprofiten els dies de festa de la feina per donar un cop de mà.

La solidaritat és arreu. Ahir, després de donar les gràcies a un veí per deixar-nos passar en un voral estret, la seva resposta va ser: “Gràcies a vosaltres, a tots. Quan això estigui arreglat farem una festa i us convidarem a tots a paelles.” Aquesta solidaritat va rebotant i s’han anat creant capes i capes de solidaritat. Hi ha voluntaris que van a fer de mà d’obra, molts d’ells, joves. Hi ha professionals voluntaris, des de sanitaris fins a bombers. Hi ha els espontanis que porten material i menjar. I ara, també hi ha els voluntaris que ajuden i pensen en els altres voluntaris. Com un senyor valencià que ahir es va posar a repartir aigües al final del pont de la Solidaritat, per on passaven els voluntaris de tornada. “ És tot el que puc fer”, deia. La solidaritat s’encomana, encara que no sempre a totes bandes.