Històries que es repeteixen

José Daniel Brusca, de 18 anys, va desaparèixer el 27 de setembre del 1991 a Barcelona; aquell mateix dia el van trobar mort, sense documentació, a l’aeroport del Prat, i es va tardar 33 anys a descobrir que el desaparegut i el mort eren la mateixa persona. El cas, que sembla excepcional, l’ha difós ara el seu germà Luis, que s’esgarrifa de pensar que, durant tots aquests anys que no va parar de buscar-lo, cada cop que agafava un avió passava ben a prop d’on l’havien trobat i on era enterrat com un sense nom. El cas impacta però no és tan excepcional com sembla. Tothom té al cap encara el cas de “la noia de Portbou” (aquesta setmana s’ha pogut veure a Crims). En el cas d’Evi Rauter el lloc de la desaparició (Florència) i el lloc on es va trobar el cos (Portbou) eren molt més allunyats (1.000 km), però també es va tardar 32 anys a lligar caps i posar nom a la noia trobada penjada el 4 de setembre del 1990, que constava com a desapareguda des del dia abans.

Hi ha altres casos que no han tingut tanta transcendència però que són igual d’inaudits. El veí de Vic Josep Guix Plans, de 51 anys, alt i prim, va ser vist per darrera vegada el dia 20 d’agost del 2002 al bar Pròleg, de la plaça Sant Felip de Vic. Durant dues dècades el rostre de Josep Guix Plans va aparèixer als cartells d’Inter-SOS i la família va posar anuncis en què demanava ajuda per trobar-lo i va recórrer a vidents i tot. Cap pista d’on podia ser. Fins que un dia del 2023, 21 anys després, els Mossos van trucar a la porta de la família del desaparegut i els van donar la notícia: el seu germà va ser trobat mort a les vies del metro de Barcelona l’endemà mateix de la seva desaparició a Vic. Vint-i-un anys sense que es creuessin les dades que haurien permès identificar-lo. La causa que no es lliguessin caps es podria trobar en la circumstància que el 2002 a Osona ja hi havia desplegats els Mossos, que són els que van rebre la denúncia, però en canvi, a Barcelona no, i la seguretat ciutadana era a mans de la Policía Nacional.

Un cas més recent, que demostra que, tot i que s’avança en tecnologia i ciència (quan van desaparèixer Evi Rauter i Brusca no hi havia ADN) en la investigació criminal, la metodologia policial també deu fallar. El 29 de desembre del 2020 es va trobar el cadàver d’un home flotant al mar a Portbou. Anava vestit de Zara i tenia unes característiques físiques rellevants perquè era molt alt i gros. Es va fer càrrec del cas la Guàrdia Civil –que té les competències al mar–, que va fer comprovacions amb diversos desapareguts però amb resultat negatiu. El 17 de desembre (12 dies abans de trobar el cadàver) els Mossos de Figueres havien recollit la denúncia de la desaparició de Rachid Benali, un veí de Figueres, alt i gros, que no havien vist des del 13 de desembre. No es va relacionar un fet amb l’altre fins que, transcorreguts vuit mesos, quan l’home ja era enterrat en un nínxol de beneficència, va arribar la informació que havien trobat coincidències de les empremtes del cadàver a la base de dades: eren de Benali.

Els centenars de cadàvers sense nom segur que tenen un nom associat a un desaparegut en algun lloc. Però costa encaixar les peces del puzle.