Vilopriu, sota la psicosi del foc

Vilopriu, enclavat al Baix Empordà, amb només 210 habitants censats i 17 quilòmetres quadrats d'extensió, la majoria boscos i camps, viu des de fa gairebé dues dècades “sota la psicosi del foc”, en paraules del seu alcalde, Fermí Pi (ERC). Segons les dades dels agents rurals, des del 1991, al municipi s'han registrat 190 incendis (sense comptar els que han afectat zones de conreu), dels quals 173 s'ha comprovat que han estat intencionats. Però n'hi ha hagut molts més, com remarca l'alcalde, que especifica que en moltes ocasions els focs no queden comptabilitzats perquè no hi acudeixen els bombers, perquè els han apagat sense avisar-los. Fins i tot alguna vegada han descobert zones de bosc cremades on no se sabia que s'havia calat foc i que se suposa que s'ha apagat sol. Tot i que es compten per desenes, la majoria d'incendis han arrasat poca superfície. El pitjor va ser el de l'estiu del 2010, que va fer desallotjar el nucli de Gaüses. En aquella ocasió, però, les flames van avançar ràpidament perquè, segons recorda Pi, els bombers van trigar a arribar. Però no pas per culpa seva. Sinó per la imperícia de l'operador del 112 que els va atendre. “Hi vam haver de trucar tres cops. Els parlàvem de Gaüses i no sabien on era. Vilopriu tampoc els sonava i tampoc situaven on era Sant Jordi Desvalls.”

Actualment, Vilopriu no disposa de cap torre de vigilància d'incendis, però l'Ajuntament està en contacte continu amb bombers, mossos i agents rurals i les autoritats de la Generalitat, als quals fan pressió contínua per reclamar que posin fi a l'amenaça del foc. Temen que un dia algun incendi tingui conseqüències tràgiques. Els focs han afectat terrenys de propietaris diversos, fet que fa desestimar que es tracti d'alguna revenja contra algú concret. Però sempre s'encén dins del terme de Vilopriu. “A vegades s'ha encès només a 50 metres del terme, però sempre queda dins del nostre municipi”, remarca l'alcalde, convençut que qui cala foc “ha de ser un malalt”. És a dir, un piròman, una persona que té una atracció malaltissa pel foc, i no pas cap incendiari mogut per interessos.

Els focs van començar a entrar a la vida quotidiana del poble pels volts del 1994, justament quan els tribunals van inhabilitar per sis anys per un delicte de prevaricació el llavors alcalde, Pere Cos Geli, arran de la querella que va presentar un veí, Jaume Esteba Brugués, al qual va anul·lar unes llicències d'obres. Esteba era líder d'una associació veïnal que precisament s'havia revoltat contra les contribucions especials per l'asfaltat dels carrers. Aquest clima encès en l'àmbit polític i veïnal i el fet que un dels incendis s'hagués produït en la finca del llavors secretari de l'associació veïnal va permetre deduir que l'origen dels focs podia ser la mala maror social que hi havia al poble. Els incendis es van anar repetint amb regularitat i, el 1998, els Mossos, que havien agafat el relleu a la Guàrdia Civil en la investigació, van detenir el llavors jutge de pau de la població, Joan Lluís Feliu Grau, al qual van atribuir l'autoria de 400 incendis en tres anys. El 2000, el jutjat número 1 de la Bisbal va arxivar la causa contra Feliu per falta de proves. Els focs van continuar, en alguna ocasió anunciats a través d'uns cartells anònims penjats als arbres, i un altre jutjat de la Bisbal va reobrir la causa i els va tornar a imputar al jutge de pau i també a l'exalcalde del PP Pere Cos, actual regidor de CiU. Els Mossos van fer un exhaustiu seguiment de Feliu: li van analitzar les soles de les sabates per contrastar-les amb petjades trobades als llocs dels incendis i els pneumàtics del cotxe per comparar-los amb rodades al bosc, i li van fer proves d'ADN. Les mostres d'ADN el van vincular amb alguns dels anònims, però el 2004 el cas es va tornar a arxivar. Feliu Grau es va declarar i es continua declarant innocent i està indignat per l'assetjament policial que li van fer durant anys. Feliu, que combina la feina de paleta amb la de pagès, recorda que cada cop que es calava foc es presentaven els Mossos a l'obra per veure si s'havia mogut i a preguntar als companys. “Ja m'agradava que vinguessin. Jo sempre he estat molt tranquil”, afirma Feliu, que recorda que un dels incendis que se li van imputar es va encendre quan ell era davant del jutge. “I el setembre passat quan es va calar foc, jo estava hospitalitzat.” Feliu Grau admet que a vegades també havia anat als seus terrenys (algun cop també afectats pel foc) a vigilar per si venia el piròman. “Però no hi vaig poder veure mai res.” Feliu ja no és jutge de pau, funció que considera que era una llosa, sobretot des que va haver d'assumir un aixecament de cadàver a Gaüses. Té una opinió de la detenció de l'últim sospitós: “Deu ser un pobre desgraciat com vaig ser jo.”