«Tothom amb qui vaig parlar va dir que l'autocar anava molt ràpid»

Diu que no ha dormit gens i que voldria saber l'estat de salut d'algunes de les persones que va ajudar, però que es prohibeix l'accés a l'hospital Sant Jaume de Calella i resulta impossible rebre informació si no s'és un familiar dels pacients. Lucia Velázquez, criada a Holanda i amb un domini perfecte de la llengua, admet que encara ara «sembla que tot allò viscut en les últimes hores ha passat a una altra persona». Explica que al voltant de les 11 de la nit es va acomiadar d'un amic de Sant Cebrià, Eduard García, que marxava a casa dels seus pares, a Tordera. Poc més d'un quart d'hora després, rebia una trucada seva. «Em va dir que havia tingut un accident a l'entrada de l'autopista en sentit Girona, que davant mateix del seu cotxe havia bolcat un autocar, amb el qual havia topat, i que li havia vingut de dos segons que no el mata», recorda.

Ella va trucar al 112, va agafar el cotxe i va baixar fins a l'accés de la C-32. «Vaig haver d'aparcar uns 300 metres abans i apropar-me caminant fins al lloc de l'accident», diu. Velázquez comenta que quan va arribar ja hi havia una ambulància i un cotxe de la policia. L'escena que tenia al davant «no crec que la pugui oblidar mai». «L'autocar de dos pisos havia quedat aixafat d'una banda. Hi havia molta gent fora, la majoria asseguts o estirats a terra. Se sentien plors, crits i gemecs. No sabia per on començar», assenyala.

Després de comprovar que l'amic estava sencer –ahir, però, va haver d'anar a urgències perquè es ressentia del dolor provocat pel cop–, es va adreçar a un mosso per oferir-se com a traductora. «Vaig acompanyar l'agent que preguntava la gent sobre allò que havia passat, i tots coincidien a dir que l'autocar anava molt ràpid», explica. A partir de llavors, Velázquez va repartir mantes i tovalloles, va ajudar a classificar les víctimes segons el grau de gravetat en què es trobaven i va intentar calmar-los. «Recordo un nen de vuit anys, desconsolat perquè la mare es queixava d'un fort dolor a l'esquena i el seu germanet, de cinc, se l'havien endut a l'hospital», assenyala. Tot i la situació, Velázquez repeteix que els ocupants de l'autocar es van mostrar molt col·laboradors tant amb la policia com amb els serveis mèdics. «Quan van ser conscients de l'abast de la situació, aquells que no estaven tan ferits insistien que primer s'ajudés els més afectats», apunta, i afegeix: «molts ja sabien que hi havia morts».