Sopar de final de campaments

Cap a les cinc de la tarda, el cel de Llers és completament marró. El fum deixa veure un sol d'un vermell intens. Són molts els veïns que surten al carrer a fer fotografies. Altres al bar de la plaça, un dels punts habituals de reunió, ho comenten. El perill es veu lluny. La Maria abandona el casal d'avis de davant la plaça protegida amb un mocador a la boca: “Hem tancat”, explica.

L'alcalde de Llers surt del bar i enfila camí de baixada: “El foc ha arribat a la granja d'en Jaume, vaig cap allà”, diu mentre puja al cotxe. Tot i així, ningú percep encara l'incendi com un perill, més enllà de la densitat de l'aire que el fa pràcticament irrespirable i la pluja de cendra. De cop, però, comencen a passar vehicles dels Mossos. Cotxes i més cotxes. En molts d'ells porten veïns dels afores que han hagut de ser evacuats. També un camió amb bombers. Un d'ells aprofita la presència de veïns per preguntar on és el dipòsit d'aigua de la zona... Llavors, davant la mirada incrèdula de la majoria de concentrats a la plaça, els Mossos, a través d'un equip de megafonia, ordenen l'evacuació “de tot el poble, dient a la gent que vagin en direcció a Figueres, al poliesportiu”. Pocs, molt pocs, en fan cas. Els mossos marxen i són francament pocs els que abandonen el poble. El bar decideix tancar. A la plaça ja hi ha concentrades una quarantena de persones. “Al poliesportiu de Figueres, hem d'anar? Si anem al de Llers ja n'hi ha prou”, diu un. Ningú es mou. Fins que de cop, arriben més vehicles dels Mossos i endureixen el missatge: “El foc és aquí mateix. Situació de risc. Vagin cap a Figueres.” I diversos agents salten dels furgons amb màscares i obliguen tothom a marxar de Llers. Van casa per casa picant a les portes i fent marxar tothom. Efectivament, el foc és allà mateix. Finalment, la majoria de veïns cedeixen i enfilen els tres quilòmetres que els separen de Figueres. És allà on s'assabenten de la mort d'un veí del poble. A mesura que els desallotjats de Llers i d'altres poblacions van arribant al poliesportiu es van registrant i s'asseuen en cadires a prendre la fresca. Al cap d'una estona, però, els demanen que davant les condicions de l'aire és millor que tothom vagi a l'interior.

A dins, hi ha un dels primers en arribar, l'agrupament escolta i guia Alverna, de Tarragona. Un grup de 21 nois i noies de 14 i 17 anys i tres caps. Aquest agrupament està d'acampada a les Escaules. Deu dies que acabaven avui. La d'ahir, per tant, havia de ser una nit especial. La darrera d'una convivència amb els amics, però sobretot perquè és el comiat de la part més gran del grup que l'any vinent ja no segueixen. Cap a mitja tarda, quan el cel ja estava completament ennuvolat pel fum de l'incendi, la propietària del terreny els havia dit que s'havien de confinar a la casa. No hi van arribar: “Hem començat a fer la motxilla per si havíem de marxar, però no hem tingut temps”, explica l'Aina mentre fa cua per registrar-se al poliesportiu. Els mossos els han ordenat l'evacuació immediata: “Hem sortit amb el que portàvem posat”, afegeix la Laura. Tal qual, no van tenir temps de fer res, només de pujar als cotxes dels Mossos i fugir. Fins i tot, n'hi havia que en aquell moment anaven sense samarreta i sense samarreta marxaven. Un cop al poliesportiu, però, els en van donar. De fet, allà van rebre totes les atencions necessàries, com la resta d'afectats: trucar a les famílies, beure i menjar, el líquid per les lentilles. Un cop superat l'ensurt i poder parlar amb els de casa arribar el moment de recordar l'experiència viscuda entre partida del 21 i xuts a porteria, l'avantatge d'estar confinats a un poliesportiu. “Hem anat amb un comboi policial, altres en cotxes normals; hem passat per Boadella, Llers i hem vingut cap aquí”, explica l'Albert. “Nosaltres ens hem trobat la carretera tallada i hem hagut de girar cua”, puntualitza en Pau. Tot i que ho expliquen amb un somriure, admeten que han passat por: “Dins del cotxe de policia anàvem agafats de la mà, hem cridat i plorat”, confessa l'Aina.

L'agrupament és l'encarregat inconscient d'animar un dia llarg i dur per a moltes famílies. Els jocs de grup i els balls, com el boggie-boggie posen banda sonara al vespre, després que els responsables del poliesportiu, sàviament, hagin apagat el fil musical, que havia consistit en pràcticament una hora seguida amb versions del Meu avi i la Bella Lola. Només aquestes dues.

A mesura que van passant les hores, va arribant més gent: famílies de zones de l'entorn, muntanyencs de la Jonquera que no poden tornar a casa i també moltes persones de l'altra banda de la frontera. Com la família Jean-Baptiste de Perpinyà, que havien anat a passar el dia a Calella de Palafrugell, “perquè els nens es puguessin banyar, però quan tornàvem no hem pogut arribar a la frontera, a Figueres ens han desviat i la policia ens ha acompanyat al poliesportiu”, explica la mare de família. Ella, el seu marit i els seus dos fills han hagut de fer nit aquí. “Hem passat, però, un bon dia”, assegura convençuda i resignada.

Ella i la seva família estan estirats sobre uns matalassos on dormiran, com la resta de persones evacuades o que no han pogut arribar a casa. També hi ha lliteres per qui no vulgui dormir sobre el terra fred del poliesportiu.

Cap a quarts d'onze de la nit, arriba el sopar: hamburgueses del Mc Donalds, servit per voluntaris. I la segona visita de l'alcalde de Figueres, Santi Vila, acompanyat d'Eudald Casadessús, delegat de la Generalitat a Girona. Vila, com a bon antic escolta, va saludant els tarragonins, que després de beneir taula comencen a endrapar les hamburgueses. No és el sopar de comiat que havien planejat durant tot el curs, però ben segur que no l'oblidaran mai.