Ara que fa 20 anys

Cap a les tres de la mati­nada del 27 de març del 1994 (aquell any era diu­menge de Rams), Pedro Tomàs, empleat de la gaso­li­nera Els Xops arran de l'N-152 (actu­al­ment C-17) a Lliçà de Vall, va veure una dona mal­gir­bada i amb aspecte de pido­laire que sem­blava que tenia pro­ble­mes per treure una beguda de la màquina de la Coca-cola. Quan s'hi va acos­tar ella li va dema­nar canvi de mone­des de duro (fal­ta­ven anys per arri­bar a l'era de l'euro) i li va dir: “És que sóc la Maria Àngels Feliu. Sis­plau, ajuda'm, que estic un xic mare­jada.” “T'han segres­tat!”, va dir esve­rat l'empleat, que va obser­var que la dona duia un bon rellotge que no lli­gava amb el seu aspecte i va veure pos­si­ble que fos qui deia que era. Pedro va córrer a bus­car una pare­lla de guàrdies civils (encara fal­tava també perquè arri­bes­sin els Mos­sos) que eren al bar de l'estació de ser­vei, als quals va cos­tar més de creure que tenien davant Maria Àngels Feliu, la far­macèutica d'Olot que havien segres­tat feia 492 dies i que els seus coman­da­ments, el jutge i el fis­cal ja feia dies que dona­ven per morta i man­te­nien empre­so­nats els que cre­ien cul­pa­bles: Joan Casals i Xavier Bassa. La pro­di­gi­osa memòria de Feliu, que recor­dava tots els detalls del seu llarg cap­ti­veri, fins i tot els dies que a la ràdio deien que el jutge havia anat a bus­car el seu “cadàver” a l'Alta Gar­rotxa, li va per­me­tre reci­tar sense errors el seu número del DNI i això va convèncer els agents, que la van aju­dar a tru­car a la seva família, que eren de les poques per­so­nes que comp­ta­ven que Maria Àngels era viva perquè els segres­ta­dors els havien con­tes­tat cor­rec­ta­ment a la pre­gunta de quin nom afectuós li deien de petita a casa: “Netol”, una prova de vida ja que només ella els ho podia haver dit. Els telèfons de les cases (lla­vors encara no hi havia un mòbil a cada but­xaca) van començar a sonar arreu de mati­nada i van dei­xar parats tots aquells que tenien el cas resolt amb l'empre­so­na­ment de Casals i Bassa i la teo­ria de la mort de la segres­tada. El lla­vors gover­na­dor civil (la figura tar­da­ria uns anys a abo­lir-se encara) de Girona, Pere Navarro, va ser un dels pri­mers a per­dre el son aque­lla nit. L'home més loquaç del pano­rama polític de l'època (la família Feliu fins i tot el va bate­jar com el boca­moll) va emmu­dir i es va enclaus­trar durant tres dies a casa fins que va tro­bar un mis­satge que va con­si­de­rar adi­ent per eme­tre davant de l'opinió pública. Un mis­satge que venia a dir que el més impor­tant era que la segres­tada estava bé i que amb ella a casa la Guàrdia Civil podria tre­ba­llar amb tran­quil·litat sense témer que cap pas dels inves­ti­ga­dors posés en perill la vida de la segres­tada, que, tot sigui dit, fins lla­vors els inves­ti­ga­dors havien donat per morta.

L'alli­be­ra­ment de Feliu va com­por­tar, encara que l'apa­rell judi­cial va fer-ho rece­lo­sa­ment, l'alli­be­ra­ment de Casals i Bassa, que ja no podien ser cul­pa­bles d'assas­si­nat com deia l'ordre de presó. I encara van pas­sar mesos abans no es va can­viar l'acta de pro­ces­sa­ment que donava Feliu per morta.

Sigui perquè els inves­ti­ga­dors ana­ven amb la “tran­quil·litat” que els ins­pi­rava Navarro o perquè no encer­ta­ven el fil de la inves­ti­gació tot i els pre­ci­sos detalls que els va apor­tar Maria Àngels Feliu sobre el que va sen­tir, ja que poca cosa va veure durant els 492 dies, no va ser fins al 1999 que es van treure la bena dels ulls i es van deci­dir a seguir la pista clau, la que ja havien des­car­tat al prin­cipi, que els va dur a tro­bar els segres­ta­dors i que va supo­sar un impacte de dimen­si­ons des­co­mu­nals. Perquè els segres­ta­dors eren ni més ni menys que agents de l'ordre, dos muni­ci­pals d'Olot –Toni Gui­rado (antic cap de la poli­cia de Torelló) i Pep Zam­brano, que es va suïcidar i mai no va donar expli­ca­ci­ons–, i el vigi­lant muni­ci­pal de Sant Pere de Torelló Ramon Ullas­tre, que va tenir Feliu al soter­rani de casa seva, que van tenir la col·labo­ració de Josep Lluís Paz, Pato, amic de Zam­brano, que els va aju­dar per aga­far i tras­lla­dar la víctima, i Sebastià Comas Baroy, Iñaqui, aju­dant d'Ullas­tre que s'encar­re­gava de dur el men­jar i donar con­versa a Feliu i que va pas­sar com “el bon segres­ta­dor” o, si més no, “el menys dolent dels dolents”. Avui fa 20 anys, Iñaqui va ser qui va aga­far Maria Àngels Feliu de la mà, li va obrir la trapa del cau, la va aju­dar a pujar els qua­tre esca­lons i la va fer pujar a una fur­go­neta per fer el camí des de Sant Pere de Torelló fins a Lliçà de Vall, on la va dei­xar a uns metres de la gaso­li­nera. Li va donar dues mone­des de 100 pes­se­tes i una de 25 pes­se­tes i li va dir que s'esperés mitja hora abans d'anar a tru­car. Ella li va dir: “Gràcies. Que siguis feliç!”

La sentència va ser més benèvola amb Iñaqui que amb la resta dels segres­ta­dors perquè se li va reconèixer que va ser qui va posar fi al cap­ti­veri de Maria Àngels Feliu, el més llarg de la història dels segres­tos a l'Estat, al marge d'alguns dels per­pe­trats per ban­des ter­ro­ris­tes. El menys dolent dels dolents li va dir que l'alli­be­rava pel seu compte i risc perquè ja no podia més, i no pas perquè hagues­sin cobrat cap res­cat pel seu alli­be­ra­ment, una versió que la justícia va donar per bona. Però les parau­les de Ramon Ullas­tre, el capi­tost del segrest, en una entre­vista amb aquesta cro­nista feta a la presó fan dub­tar que Iñaqui decidís l'alli­be­ra­ment: “Algú pot pen­sar que Iñaqui faria res sense el meu permís?” I també sobre l'afer del res­cat: “Que nosal­tres no cobréssim res no sig­ni­fica que els Feliu no pagues­sin.” Pas­sa­ran 100 anys i el segrest d'Olot tindrà un punt de mis­teri.