Amb destí a cal mossèn

“En Kekeo em va sug­ge­rir si el podia por­tar a l'Estat espa­nyol. Suposo que a través d'un amic comú va saber que jo havia aju­dat a venir aquí més gent.” En la seva decla­ració ahir com a tes­ti­moni pel crim del seu fillol, mossèn Jaume Rei­xach va recor­dar com va conèixer la víctima, Kekeo Moraes. L'hi van pre­sen­tar en un viatge que va fer al Bra­sil, el 2010, quan el noi tenia 19 anys. “Hi vaig anar amb un amic bra­si­ler i, a través seu, el vaig conèixer. El meu amic no em podia acom­pa­nyar sem­pre i li va dema­nar si ho podia fer ell. Com que en Kekeo s'havia que­dat sense feina, li va pro­me­tre que li dona­ria una recom­pensa. Ja lla­vors, em va comen­tar que jo era com el pare que mai havia tin­gut. En 19 anys, només hi havia par­lat dos cops.”

Quan el rec­tor de Riells va tor­nar a Cata­lu­nya, va dei­xar diners a la víctima perquè es fes el pas­sa­port i, al llarg d'una tem­po­rada, n'hi va con­ti­nuar envi­ant més: “Fins i tot, en algun moment, vaig pen­sar que m'estava enga­nyant i que real­ment no tenia la intenció de venir.” Però va ser cert i, una vegada aquí, Kekeo va con­viure sem­pre amb el capellà al seu pis de Bla­nes, on la víctima va morir apu­nya­lada pre­sump­ta­ment per Eulo­gio Sol Luma­lang, d'ori­gen filipí. Segons Rei­xach, Eulo­gio no sim­pa­tit­zava amb Moraes, però mai li van expli­car que hagues­sin dis­cu­tit. “En Kekeo m'havia comen­tat que l'Eulo­gio no li agra­dava, i per això inten­tava donar-li més diners, perquè tardés a tor­nar a pas­sar per casa. Crec que va matar en Kekeo perquè estava allí al pis, però que en rea­li­tat va venir per tots dos. Mai vaig pro­me­tre a l'Eulo­gio que rebria la meva herència, mal­grat que era una idea que ell tenia. Els favors que li feia no eren a canvi de res, només per prin­ci­pis. No és veri­tat, tal com ell sosté, que fos­sin a canvi de rela­ci­ons sexu­als i de substàncies estu­pe­fa­ents.”

A Luma­lang, el capellà el va conèixer fa uns vint anys a Fili­pi­nes, en un viatge que hi va fer amb un cosí seu. “Em va salu­dar a la sor­tida de l'hotel. No em va sem­blar estrany perquè anava pre­vin­gut que ana­ven a la caça de turis­tes. El dia que marxàvem, em va dema­nar diners, mos­trant-me una fac­tura de l'elec­tri­ci­tat. Li vaig donar el telèfon de casa i li vaig asse­gu­rar que faria el pos­si­ble per aju­dar-lo. Ja a Bla­nes, mai va viure amb mi. Últi­ma­ment, estava mala­ment econòmica­ment i em sol·lici­tava diners més habi­tu­al­ment. Em sen­tia com la seva presa.”

I, res­pecte al fatídic dia del crim, el rec­tor va espe­ci­fi­car que Luma­lang va acu­dir per pri­mer cop a casa seva a dos quarts de cinc de la tarda. Va dir que tor­na­ria al cap d'una estona amb veu trista, però “no des­a­fi­ant”. “Va aparèixer mitja hora després i es va que­dar de nou a la porta. Duia una bossa de plàstic i mirava d'esquerra a dreta. Vaig veure com s'aju­pia i rebus­cava a la bossa. Quan es va aixe­car i es va girar, vaig des­con­fiar perquè estava molt estrany. Vaig tan­car la porta d'accés al men­ja­dor i hi vaig tenir un petit for­ce­ja­ment perquè va inten­tar entrar. Lla­vors, en Kekeo va aler­tar que Luma­lang por­tava un gani­vet. Crec que volia agre­dir-me. Va cedir la pressió sobre la porta i es va llançar damunt el meu fillol amb el gani­vet. No sé si vaig fer bé de sor­tir per reque­rir ajuda, però vaig actuar ins­tin­ti­va­ment.” A més del jutge, van ser pre­sents en la decla­ració el lle­trat de la família de la víctima, Pau Vila, i l'advo­cat del detin­gut, Jaume Para­rols, qui sol·lici­tarà una segona recons­trucció dels fets.